El Diari de la Solidaritat forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, contacta con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
Llegir el Diari de la Solidaritat en català aquí.
Diuen els experts que l'esperança de vida té a veure, entre altres factors, amb allò que mengem i amb els nostres hàbits alimentaris. I aquests dos paràmetres, al seu torn, estan relacionats amb la capacitat econòmica que tenim, encara que la proporció no sigui sempre del tot equivalent.
“Barcelona és una ciutat on la distribució de la polarització és molt representativa”, assegura l'economista Santiago Niño Becerra. “Entre uns barris i altres pot haver fins a sis anys de diferència en l'esperança de vida i això té a veure, encara que no només, amb l'alimentació i amb la renda”, abunda.
L'augment constant de la desocupació i la persistència de la crisi no han fet sinó agreujar les diferències i fins i tot modificar patrons en barris altre temps majoritàriament benestants. “La crisi tindrà un impacte en la salut i en esperança de vida, que decreixerà en els propers anys”, assegura Niño Becerra.
“D'entrada, ja veiem com el consum de marca blanca s'ha disparat i com es recuperen antigues pautes, com la major freqüència de compra, o com algunes marques ja estan distribuint per unitats, com succeïa en el passat i és habitual en altres països”, afegeix l'economista.
Aquests canvis obligats per la nova i apressant situació econòmica es plasmen en aquest recorregut per les neveres i rebosts de diverses famílies de quatre barris de Barcelona: des del més acomodat Sarrià-Sant Gervasi fins l'heterogènia Ciutat Vella, passant pel popular Nou Barris i el esplaiat Eixample. En cada un d'aquests barris, hem triat, de manera aleatòria, a tres famílies amb dos fills vivint a la llar.
Les conclusions, que només pretenen ser il.lustratives, són les que fotografiem i relatem a continuació.
Nou Barris
A Nou Barris, els efectes de la crisi es deixen notar en les neveres. És un barri obrer, familiaritzat amb l'atur. I als seus veïns no els queda més remei que adequar els seus rebosts a les noves circumstàncies.
A la casa de la Silvia Teller i del Miguel Díaz, el cinturó ha anat sumant forats a mesura que les circumstàncies laborals de la família s'han anat deteriorant. L'atur sobrevingut del Miguel i una rebaixa del 15% en el salari de la Silvia, funcionària interina, han obligat a la família, que completen l’Iker i la Laia, de nou anys, a fer números i redefinir els seus hàbits de compra. La nevera i el rebost es porten ara uns 550 euros mensuals, fet que suposa la meitat del sou de la Silvia i entre uns 150 i 200 euros menys del que la família es gastava abans a menjar.
Amb una hipoteca a l'esquena i una despesa fixa de 226 euros mensuals en el menjador escolar dels nens, que cursen 4t de Primària, a la Silvia i al Miguel no els ha quedat més remei que mudar certs costums per reduir la partida pressupostària dedicada a alimentació. “Mai ens ha dolgut gastar en menjar, que abans era el que més diners es portava, però ara estem obligats a mirar-ho més”, assenyala la Sílvia.
La carmanyola ha substituït al menú de restaurant als migdies laborals, i la carn, que abans venia de la carnisseria, ara ve de cadenes com l'Àrea de Guissona on els preus són més econòmics. “A més, per a la resta de la compra -afegeix la Sílvia-, anem a més llocs que abans, en funció d'on trobem el millor preu”.
El peix ja no sempre és fresc -el congelador està ara més ple-, i la fruita i la verdura continuen obligant-los a sortir de compra entre dues i tres vegades per setmana.
Amb el marit també a l'atur, la situació és similar a la casa de la Yolanda, que destina entre 600 i 700 euros a dinar. “Però ara busco productes més barats i gasto uns 200 euros menys que abans”, assegura. “També vaig més al dia perquè compro a diferents llocs, buscant el millor preu, i no tot al súper, un cop al mes, com solia fer”, afegeix.
Pel menjador dels seus fills (Alejandro, de 11 anys, i Ahinoa, de 7), la Yolanda paga, a més, 214 euros. “La nostra situació econòmica ha canviat dràsticament, però tot i així, segueixo comprant la verdura, la fruita, la carn i l'embotit al mercat; m'ofereix més confiança. En contrapartida, ja no sortim a menjar fora els dissabtes i diumenges, com fèiem abans”, conclou la Yolanda.
Sarrià-Sant Gervasi
Considerada una de les zones benestants de Barcelona, ​​Sarrià-Sant Gervasi ens condueix per un ventall pressupostari molt divers. Així, la mitjana, uns 650 euros mensuals, resulta dels 800 euros que es gasten, per exemple, la Mapi i el Carlos els fills adolescents dels quals imposen als seus gustos i la compra de productes abans poc habituals (refrescos i brioixeria), combinats amb els 350 euros que pressuposten el David Fàbregues i la Federica Biondi, la família de la foto, passant pels 700 que destinen el Carles i la Conchita, amb fills ja a la vintena.
Amb precisió de comptable, encara que sigui periodista, David Fàbregues anota quants euros destinen a cada tipus de producte que consumeixen: 80 euros per a fruita i verdura, 50 en carn, 40 en peix ... Les circumstàncies obliguen. En aquesta casa, només entra el salari de la Federica, consultora externa en comptabilitat i finances d'una empresa italiana, i la pensió mínima del David, que ja ha esgotat el subsidi d'atur que percebia fa uns mesos. Llavors, la despesa en menjar ascendia fins als 400 euros, sense comptar els 300 més que es deixen al menjador escolar del Marc (10 anys) i la Tobia (7 anys). “Ara, la situació econòmica ha empitjorat i hem hagut de reduir una mica el pressupost”, explica el David.
Malgrat això, els hàbits de compra inclouen botigues ecològiques cada un o dos dies i el mercat al carrer, un cop a la setmana. A les botigues d'alimentació solen anar un cop al mes i, al supermercat, una o dues per setmana. Un dia de carn i un altre de peix són obligatoris en el sopar setmanal i, la resta, es cobreixen amb pasta i arròs.
A la casa del Carlos i la Conchita, en canvi, tot el producte fresc, la carn vermella, el peix, la fruita, les verdures i els llegums provenen del mercat. I el peix, amb un 10 per cent del pressupost, uns 70 euros, és la partida que més es porta. En la de la Mapi i el Carlos, amb dos adolescents en plena etapa de creixement, la compra setmanal amb prou feines arriba al cap de setmana i la despesa més gran se la porten la pasta, l'arròs i les galetes.
Eixample
Situat al rang mitjà-alt de l'escala econòmica de la ciutat, l'Eixample no és per això aliè als efectes de la crisi econòmica i laboral. Així, el pressupost mensual per a alimentació de les famílies consultades gira al voltant dels 500 euros, si tots els àpats es fan a casa. Però es dispara fins als 800 o 900 euros, si els nens es queden a dinar al col.legi o algun dels pares es veu obligat a fer algun àpat fora de la llar.
És el cas de la Marina Curto, mare de la Tatiana (15 anys) i del Nicolay (13 anys), la família monoparental triada per al reportatge fotogràfic. Els tres mengen fora de casa, al migdia, entre setmana. I això suposa uns 400 euros cada mes. Són ineludibles. Marina treballa fora de Barcelona ciutat. I el seu sou, que no s'ha vist afectat per la crisi econòmica, és l'únic que entra a casa.
D'aquí, surten també els altres 400 euros que destina a la resta de menjars. Una bona part d'aquesta partida es va en làctics, embotits i ous. Una altra, en carn, que és més habitual que el peix -gairebé sempre congelat-, a la seva taula. “Sòl comprar marques blanques, de manera que tot és bastant econòmic”, apunta la Marina, que els divendres delega la compra general en la cangur dels seus fills.
La seva fórmula per estalviar inclou també la manera de cuinar: “Es pot menjar ràpid, bé i barat utilitzant l'olla exprés”, assegura. “Ara, faig més potatges que abans”.
En famílies com la de l’Agustín i l’Isabel, amb fills a la vintena, la clau de l'estalvi rau en aprofitar, gairebé diàriament, les ofertes dels diferents supermercats. “Puc estalviar fins a dos euros a la garrafa d'aigua de cinc litres”, assegura l’Agustí, responsable d'administrar els 800 euros que percep del subsidi de l'atur. D'aquesta manera, la família es pot permetre acompanyar de peix la verdura-d'hort propi-que sopen gairebé cada nit.
Ciutat Vella
Variat, interclassista i divers com cap altre, al barri de Ciutat Vella dificulta el traç d'una foto precisa. Els pressupostos en alimentació són tan variats com ho són el tipus de famílies que l'habiten.
Entre les consultades, la de la Fina, tot just afectada per la sacsejada econòmica -“Potser, mengem una mica menys de peix, però ja està”-, el compte no baixa dels 800 euros mensuals, sense comptar el menjador escolar dels seus bessons d'11 anys. La de la Montse i el Ramon, en el reportatge fotogràfic, els números no superen els 300 euros al mes.
Amb dos fills adolescents, l’Oriol (19 anys) i la Laia (16 anys), aquesta família s'ajusta el cinturó al màxim per no estirar més el braç que la màniga. Ramon conserva el seu treball en un aparcament del barri. Però mai se sap.
Aquests 300 euros els donen per menjar molta fruita i verdura, poc peix-i gairebé sempre congelat-, i carn, la justa. Solen comprar els dijous, a les botigues del barri, i procuren que els quedin penjades les menys coses possibles. “És la manera de quadrar números”, assegura la Montse.
Els 800 euros de la Fina, en canvi, li permeten seguir comprant el peix, la carn i el pollastre al mercat. La fruita i la verdura, en els pagesos. I el pa, com antigament, al forn. És més car, però més saborós i millor.
“El següent pas que hauríem de veure és el de coordinar les compres entre dues o tres persones”, apunta Niño Becerra. “Encara no s'ha donat i no sé si es donarà perquè l'espanyol mitjà és molt individualista. Però seria bo”, conclou l'economista.
Diuen els experts que l'esperança de vida té a veure, entre altres factors, amb allò que mengem i amb els nostres hàbits alimentaris. I aquests dos paràmetres, al seu torn, estan relacionats amb la capacitat econòmica que tenim, encara que la proporció no sigui sempre del tot equivalent.
“Barcelona és una ciutat on la distribució de la polarització és molt representativa”, assegura l'economista Santiago Niño Becerra. “Entre uns barris i altres pot haver fins a sis anys de diferència en l'esperança de vida i això té a veure, encara que no només, amb l'alimentació i amb la renda”, abunda.