L’Olivera: vi, oli, terra i treball solidari

Si es busca l’Olivera a Google, la primera resposta és: L’olivera, cooperativa, vins i olis. Després de visitar-la trobo que és una bona síntesi, però a la definició hi falten coses. Per exemple, la seva situació, a Vallbona de les Monges, a una part de l’Urgell no tant coneguda com altres. És cert, és cooperativa, però alhora és una entitat agrària, de treball associat, i amb una notable tasca d’inserció per a persones amb alguna disminució. I encara més, l’Olivera té una poc dissimulada ambició de produir qualitat amb respecte al medi. La simbiosi amb la terra i les persones que hi treballen és una altra obsessió que es palpa entre els membres de l’Olivera, només cal veure les seves etiquetes on els mots que més es repeteixen són terra i gent.

L’olivera és una entitat, una cooperativa que agrupa 67 persones. Se situa a Vallbona de les Monges, un lloc de l’Urgell amb petits turons i perfil arrodonit. Concretament en una estribació de la Vall del Corb. Bé, també hi ha un centre a Collserola, però a això ja hi arribarem.

A Vallbona la gent de l’Olivera treballen vinyes i oliveres i en transformen els seus fruits. Vins i olis surten de les finques, de propietat o arrendades, de secà, que conreen amb criteris d’agricultura ecològica. Els vins es produeixen amb el raïm que hi havia tradicionalment a aquella zona, varietats blanques (macabeu, parellada, garnatxa blanca, xarel·lo, malvasia, chardonay). Tot i que darrerament han entrat en el raïm per a vi negre (garnatxa, monastrell, trepat...). Les olives amb les que fan l'oli, són arbequines. Al celler del centre s’elabora el vi i a pocs metres d’aquesta instal·lació hi ha el molí on es transformen les olives en oli.

A aquesta realitat s’hi ha arribat després d’un llarg camí. Va començar fa 40 anys. Una aventura que demana ser escrita amb detall i que es va transformant, com tot. Va ser el 1974 quan un grup de joves il·lusionats van aterrar a Vallbona amb l’ambició de crear alguna cosa alternativa, eren quatre, explica Carles de Ahumada, actual director general. “Hi havia un gran interès en posar en marxa un projecte col·lectiu amb nous valors, cristians en uns casos i de transformació en altres”. Es tractava d’endegar una comunitat a que més de treballar la terra ajudés a gent amb dificultats: discapacitats, presos, persones sense suport familiar. D’aquestes en el nucli inicial n’hi havia dues. En aquell moment, per donar-hi una definició legal es va considerar que el concepte cooperativa era el més adient.

Veient la pulcritud de les instal·lacions actuals de l’Olivera es fa difícil imaginar els temps heroics. Ara hi ha diversos edificis adaptats a les necessitats de treball i convivència. Als inicis, expliquen, van rebre aixopluc en la casa dels mestres, cedida per l’ajuntament perquè amb la concentració escolar s’havien tancat les aules a Vallbona.

Les finques que gestionen des de l’Olivera produeixen, segons els anys entre 180.000 i 230.000 quilograms de raïm que s’envasa en les pròpies instal·lacions. El vi es distribueix en cinc marques fruit de les composicions varietals i els diferents cupatges. Des de 2008 es produeixen vins negres; vins escumosos i el projecte Rasim, un vi dolç del que es fa una variant en blanc i una altra en negre. La producció d’oli esta en un estadi més inicial, tot i que ha requerit una forta inversió tecnològica.

La direcció de tot l’àmbit agrari i tecnològic va a càrrec de Pau Moragas, un enginyer agrònom i enòleg que, amb paciència i entusiasme, ens mostra finques i instal·lacions on treballen socis de la cooperativa.

Tant en Pau com en Carles conten, amb l’experiència del temps passat, que gairebé des dels inicis es van emprendre camins contra corrent. “Si els pagesos de la comarca tenien la dèria de deixar de conrear la vinya o l’olivera perquè dona molta feina i ells tenien poca mà d’obra per falta de relleu generacional, nosaltres buscàvem el contrari: treballs que necessitessin moltes mans, perquè així ens ocupàvem”. Això és cert també ara. Als cellers de l’Olivera s’hi veuen persones fent tasques manualment, amb detall, com posar etiquetes a les ampolles. Al camp s’estan esporgant les vinyes, curosament, mirant fins i tot l’estètica resultant dels ceps.

La vida de la cooperativa l’Olivera no ha estat mai fàcil. El director general recorda quan es va produir un profund debat intern el 1982 i es va decidir prioritzar una certa formalització del projecte, professionalitzant-ne el funcionament, buscant a partir d’aquell moment productes amb valor afegit, de gran qualitat. Des d’aleshores ençà, Carles de Ahumada, repassa cada nova construcció d’instal·lacions i ho relaciona amb un reguitzell de sigles d’entitats i institucions oficials o privades a les quals es demanaven ajudes o crèdits: Comissió tripartida, Fons Social Europeu, Fons Leader, fundacions tant privades com lligades a algunes caixes d’estalvis, crèdits o pòlisses de crèdit. Tot ha servit per tirar endavant el projecte i al mateix temps ha suposat grans esforços al col·lectiu per a fer front al capital i interessos resultants.

Un exemple de l’evolució dels temps és la darrera inversió, que va suposar una despesa d’1,8 milions, feta l’any 2007, i que es va finançar a través de la cooperativa de serveis financers, Coop57, que va emetre títols participatius subscrits per particulars en molt poc temps. De les subvencions al finançament cooperatiu, un llarg camí, que mostra la maduració de la cultura cooperativa.

Tot plegat es finança amb la venda del vi i de l’oli elaborat a la cooperativa, que es distribueix per diverses vies, una directament al celler, una altra a través de la seva pàgina web, i també a se serveixen directament a botigues especialitzades i a restaurants.

Seguint una constant d’aquesta cooperativa, malgrat la crisi la facturació ha anat creixent. L’any passat ho va fer en un 19%. Però, er accelerar el procés cal incrementar la producció, ara de vins negres, assegura en Pau.

No tot són flors i violes, la falta de liquiditat va fer que l’any passat els cooperativistes decidissin abaixar-se el sou un 5%. Amb total claredat expliquen que el ventall salarial té molt poca amplitud. Els que més cobren, en funció de la seva responsabilitat, reben un 1,7 cops més que els que menys reben. Tot amb una plena transparència, perquè les reunions del consell directiu són obertes a tots els socis.

Sigui com sigui, sempre s’ha intentat que a la fi de cada any hi hagi alguna mena d’excedent, que és com s’anomenen els beneficis en el món cooperatiu. Amb aquests diners, que han oscil·lat entre 6000 i 30.000 euros segons les temporades, es dota una fundació a la que es destina el 0,7% dels guanys que van a projectes de solidaritat especialment amb diversos països de centre i Sud-amèrica.

L’hora de dinar reuneix al menjador de la cooperativa a tots els socis. En aquest moment, mentre en Pau i en Carles parlen de l’esforç que es fa en formació tècnica visitant projectes dels que es pugui aprendre alguna cosa. En la conversa sorgeix una qüestió clau: la grandària de la cooperativa. Hi ha debat sobre això. D’una banda hi ha l’ambició per a seguir creant llocs de treball tant en l’àmbit agrari com em l’assistencial. L’argument a contrari parla de la dificultat de créixer més sense perdre l’ànima en el viatge. Sembla que la síntesi és la xarxa. A l’Olivera han optat per clonar el projecte, cosa que es fa a Barcelona, on s’ha arribat a un acord amb l’ajuntament interessat a conrear les vinyes que té a Collserola, amb les que produeix vi que es destina a regals corporatius del consistori. A la finca de Can Calopa hi treballen 12 persones de l’Olivera.

Un projecte com aquest ha tirat endavant fonamentalment per la tossuderia dels seus membres. També ho ha aconseguit gràcies a moltes ajudes personals. Des de pagesos de la zona que els van acollir als inicis, els van donar feina, després els van llogar terres i en alguns casos n’hi han venut. També el patriarca de la família Juvé i Camps, l’afamada marca de cava, que els va ajudar a produir el seus primer vins. O el dissenyador Claret Serrahima, que n’ha elaborat tota la imatge de marca i amb qui la cooperativa col·labora en el projecte de vi dolç Rasim, i tants d’altres.

Seguint la lògica cooperativista, des de l’Olivera també es col·labora amb altres projectes se tipus semblant. Es comercialitzen lots de productes on a més del vi i l’oli propis, s’inclouen galetes de El Rosal, fetes per associació Alba, un Centre Especial d’Ocupació de Tàrrega. També hi ha Infusions de la cooperativa Sambucus o torrons i formatges de la zona. Són els “detalls amb valor” que comercialitzen des de fa poc. Un altre intercanvi en marxa és el fa amb Ergosum, un producte de la cooperativa Encís que comercialitza caixes de regal amb experiències de lleure de diverses temàtiques. En el seu cas, aposten per l’enoturisme.

Tot a l’ombra de l'impressionant monestir del segle XIII on hi viu una petita comunitat de monges que dóna el nom al poble.

Si es busca l’Olivera a Google, la primera resposta és: L’olivera, cooperativa, vins i olis. Després de visitar-la trobo que és una bona síntesi, però a la definició hi falten coses. Per exemple, la seva situació, a Vallbona de les Monges, a una part de l’Urgell no tant coneguda com altres. És cert, és cooperativa, però alhora és una entitat agrària, de treball associat, i amb una notable tasca d’inserció per a persones amb alguna disminució. I encara més, l’Olivera té una poc dissimulada ambició de produir qualitat amb respecte al medi. La simbiosi amb la terra i les persones que hi treballen és una altra obsessió que es palpa entre els membres de l’Olivera, només cal veure les seves etiquetes on els mots que més es repeteixen són terra i gent.

L’olivera és una entitat, una cooperativa que agrupa 67 persones. Se situa a Vallbona de les Monges, un lloc de l’Urgell amb petits turons i perfil arrodonit. Concretament en una estribació de la Vall del Corb. Bé, també hi ha un centre a Collserola, però a això ja hi arribarem.