‘L'espectacle’ –fent servir el terme emprat per la vicepresidenta del Govern català, Neus Munté- que estem vivint els darrers dies, amb els escorcolls a les seus de Convergència Democràtica, domicilis de la família Pujol i empreses vinculades a finançadors del partit, ens el podríem haver estalviat, segurament, si la justícia hagués actuat de forma diferent fa 30 anys quan es va inhibir a la querella pel cas Banca Catalana.
L’octubre de 1984, el magistrat Ignacio de Lecea va prendre declaració a l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, al seu domicili oficial, a la casa dels Canonges, pel seu paper en la fallida d’aquella entitat bancària. Mig any abans, Pujol, després de ser reelegit president, havia sortit al balcó de la plaça de Sant Jaume i havia llençat una frase pel record. “Deixeu-me que us digui una cosa, que és l’últim cop que la dic però vull que quedi clara: el Govern de Madrid, el Govern central concretament, ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan es parli d’ètica, de moral i de joc net, podrem parlar nosaltres, però no ells!”, va cridar.
Dos anys més tard, el Ple de l’Audiència Nacional es va pronunciar contra el seu processament. 33 jutges de 41 van considerar que no hi havia motius per fer-ho. Ni aquests jutges, ni els 8 que creien que se l’havia de processar, ni els periodistes que informaven del cas, ni cap polític català sospitava que Jordi Pujol –el mateix Jordi Pujol que s’atorgava l’exclusivitat a l’hora de donar lliçons d’ètica- tenia una fortuna no declarada amagada a l’estranger.
Alguns mitjans de comunicació sí que anaven denunciant els negocis que els fills del president feien amb l’administració que ell presidia i amb d’altres governades pel seu partit. Pocs. Semblava que publicar o fer-se ressò d’aquestes denúncies era fer el joc als anti-catalanistes. Algun periodista que demanava explicacions sobre els contractes de la Generalitat o d’ajuntaments convergents amb membres de la nissaga Pujol s’havia escoltat la resposta indignada d’algun funcionari o dirigent de CDC: “És que els fills de’n Pujol han de marxar de Catalunya per poder treballar?”. La pròpia Marta Ferrusola ho va comentar en més d’una ocasió.
Pels passadissos de la política catalana circulava la brama que Jordi Pujol va nomenar un secretari de la Presidència i li va encarregar que evités que els seus fills fessin negocis tèrbols amb la Generalitat. La història acabava amb la renúncia del secretari a aturar l’afany negociador dels joves Pujol, sobretot del primogènit.
La justícia no va poder aturar la carrera política de Jordi Pujol malgrat la seva responsabilitat en la crisi i el fosc final de Banca Catalana. Ell mateix no va poder o no va voler aturar l’increment patrimonial dels seus fills gràcies a la relació privilegiada que tenien amb l’administració pública catalana. I la bola va anar creixent.
Un bon dia d’estiu de 2014, el ja ex-president es va despenjar per sorpresa confessant la seva fortuna oculta a l’estranger. Ho va fer quan la justícia acorralava la seva família, després de destapar-se que havien regularitzat milions d’euros que tenien en comptes a Andorra. Com s’havia acumulat aquella fortuna? D’on havien sortit tants diners? L’ex-president va explicar, sense documentar-ho, que era un llegat del seu pare que mai no havia trobat el moment de regularitzar. Després de fer exhibicionisme d’ètica el maig de 1984 era molt difícil trobar aquest moment, clar.
Mai no és bon moment per segons quines coses. Per escorcollar domicilis de la família Pujol, tampoc. Molts, com la vicepresidenta del Govern català, veuen el Govern del PP al darrera de les espectaculars accions judicials d’aquests dies. Artur Mas es deu aguantar les ganes de sortir al balcó de la plaça de Sant Jaume i acusar Mariano Rajoy de ser al darrera d’una nova jugada indigna. La història es repeteix.
“Som una nació, som un poble, i amb un poble no s’hi juga!”, va dir també Pujol aquell vespre de 1984.
Si Jordi Pujol hagués estat apartat de la política per la seva actuació en el cas Banca Catalana, si hagués renunciat fa trenta anys després de reconèixer que havia amagat diners a l’estranger, si els seus fills no haguessin tingut carta blanca per fer negocis emparats en el cognom i el partit, hauríem arribat a 2015 amb un procés independentista en marxa i una presidenta del Parlament llençant visques a la República Catalana? Potser sí. Però segur que al capdavant d’aquest moviment no hi estaria un president, l’actual, que es reunia clandestinament dies enrere amb Jordi Pujol a casa d’un empresari que va ser inclòs, també, a la querella de Banca Catalana, Joan Martí Mercadal.
Trenta anys després encara no s’ha fet net del tot.