La International Cities of Refuge Network (ICORN) és una xarxa de ciutats de tot el món que vetllen per la defensa de la llibertat d'expressió. Cada ciutat de la xarxa acull un escriptor a través de l'acollida, que comporta el seu allotjament i manteniment econòmic per un període de dos anys. El centre administratiu d’ICORN està a Stavanger (Noruega) i actua com a eix de comunicació i coordinació entre les prop de cinquanta ciutats membres de la xarxa, entre les quals hi ha Barcelona i Girona.
El periodista eritreu Dessale Berekhet, de 40 anys, acollit a la ciutat noruega de Bo, va rebre, el 15 de novembre, el premi “Veu Lliure” que atorga l'associació d'escriptors PEN de les Balears, coincidint amb la commemoració del Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit. Dessale viu actualment a Noruega, acollit per la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi (ICORN), després d'exiliar-se fa quatre anys. Eritrea, país de partit únic presidit per Isaías Afewerki, des de la seva independència el 1993, és considerada per Reporters sense Fronteres com “la principal presó dels mitjans de comunicació africans”.
L'any passat, RSF tenia constància que almenys 28 periodistes estaven empresonats en aquest país, que ocupa l'últim lloc en la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa realitzada anualment per aquesta associació de defensa internacional de la llibertat d'expressió.
Dessale Berekhet va rebre l'any passat el Premi Internacional a la Llibertat de Premsa que concedeix l'Associació de Periodistes Canadencs per la Llibertat d'Expressió.
Com definiria la situació del periodisme i els periodistes, avui, a Eritrea?
No hi ha periodisme a Eritrea. Els mitjans de comunicació que funcionen al país es limiten a la propaganda. Treballen per al govern. És trist i depriment però és així. Qualsevol periodista pot ser detingut sense donar cap explicació.
Sempre ha estat així?
No. En els anys previs al 2001 hi havia una certa varietat de mitjans de comunicació escrits, però en aquest any el règim va prohibir la premsa privada i només va permetre els mitjans afins al president Isaïes Afewerki. Hi va haver una gran repressió contra els periodistes, molts van ser detinguts i encara avui hi ha tretze d'ells que continuen desapareguts.
¿Va intentar vostè continuar treballant com a periodista al seu país?
Sí, però el 2009 molts amics meus van ser portats a la presó. Era evident que jo era el següent i l'u de setembre de 2010 vaig abandonar el país. Primer vaig estar dos mesos al Sudan i després vaig passar a Uganda. Vam crear un web per informar sobre el que passava a Eritrea però la van hackejar diverses vegades i la situació continuava sent molt perillosa. Per això ICORN em va evacuar a Noruega. Ara la fem des de Noruega. Es diu “Shedelli”, nom que fa referència a la cerimònia del cafè que reuneix els membres de les comunitats nòmades del meu país.
Se sent aïllat en la seva lluita per les llibertats a Eritrea?
Mai he treballat sol. Fins i tot a Uganda vam formar una xarxa de periodistes. Encara que estiguem allunyats, treballem coordinats al web. Hi ha companys a Noruega, Canadà o dins mateix d'Eritrea. D'altra banda, comptem amb el suport d'associacions com Reporters sense Fronteres, el Comitè de Protecció de Periodistes o Article 19.
Creu que pot contribuir a canviar el sistema autoritari del seu país?
La nostra feina no és suficient, és clar. Però què més podem fer? El Govern no escolta a ningú. L'última vegada que vaig estar a Ginebra em vaig acostar a un diplomàtic dels Estats Units i li vaig preguntar per què no exigien canvis al règim. Li vaig dir que ens mataven sense cap justificació. Que ens empresonaven i que els presos ni tan sols tenen dret a ser visitats. Que no hi ha Parlament, que no hi ha eleccions, que Eritrea és un “one man show”... Però als Estats Units no sembla preocupar-li gaire allò que passa al meu país.
Quan detenen un periodista de què l'acusen?
No donen cap explicació. Com a molt l'acusen de ser espia dels Estats Units o d'Etiòpia, de ser un traïdor. Però oficialment mai donen cap raó.
Les revoltes àrabs han influït a Eritrea?
En absolut. El problema d'Eritrea no és del règim sinó de la gent. És un país amb un sol diari, una sola ràdio i una sola televisió, tots ells a les ordres de Afewerki. Els eritreus pateixen un rentat de cervell permanent. La gent creu allò que diu el govern. No arriben les notícies de fora. En els últims nou anys, ha estat considerat el pitjor país del món pel que fa al respecte dels drets humans, pitjor que Corea del Nord.
Als països de l'entorn d'Eritrea també hi ha violacions dels drets humans.
És veritat, però a Etiòpia encara que et poden aturar per alguna cosa que hagis escrit, la família et pot visitar a la presó i et pots defensar als tribunals. A Somàlia hi ha molta violència i pots morir per culpa d'ella però hi ha mitjans de comunicació molt variats. El mes passat un amic meu, Simon Zewde, que era càmera de la televisió oficial eritrea va aparèixer assassinat al carrer i el Govern no ha donat cap explicació. A Eritrea ha presons privades i hi ha càrrecs militars que fan treballar als soldats en les seves empreses particulars.
Hi ha alguna raó per ser optimista sobre el futur proper?
No sóc molt optimista. Estem en mans d'un dictador. Algun dia no hi serà. Pot morir. Llavors començarà el gran problema d'Eritrea. Em temo que hi hagi una guerra civil. A cada casa hi ha quatre o cinc armes. Cada persona en té una. Hi ha massa odi i ànsies de venjança. Tothom sap qui va matar a qui.
A Etiòpia, la Constitució diu qui substitueix el president en cas de la seva mort. A Eritrea no tenim Constitució. Si desapareix el president, caurem en el caos. Pot acabar pitjor que Rwanda.
Com suporta aquesta sensació d'impotència davant la realitat del seu país?
Cada dia rebo notícies dolentes. Amics empresonats, morts, ... No és fàcil. A vegades no puc dormir bé. Però he de seguir vivint.
Premis com el que li ha atorgat el PEN de les Balears han de animar-lo.
Ajuden molt. Estic molt agraït. És un reconeixement, no per a mi sinó per a la gent que segueix a la presó. Tenim amics a tot arreu que es preocupen per nosaltres i volen ajudar. De totes maneres, em temo que no veuré un Eritrea diferent, millor, en els propers cinquanta anys.