La Marea Pensionista porta des del 2013 lluitant contra la congelació de les pensions. El seu portaveu, Domiciano Sandoval, insisteix que és un problema que afecta tota la societat i anuncia noves mobilitzacions de la plataforma de cara a aquesta tardor.
La Marea Pensionista es va constituir a Barcelona l’any 2013. Dos anys després segueixen sent vigents les seves reivindicacions?
Estem en un moment crucial. El dilluns 13 de juliol ens vam reunir a Madrid amb representants de plataformes similars de vuit comunitats autònomes per presentar a finals de setembre o principis d’octubre el programa de mobilitzacions de la Marea Pensionista de cara a la tardor. L’objectiu és fer-ho de forma coordinada a nivell estatal tot i que sabem que els jubilats són molt difícils de mobilitzar. Molts tenen molta por a perdre la pensió o tenen limitacions per raons de salut, per exemple. De totes formes confio que això començarà a canviar quan l’IPC comenci a pujar i les seves pensions es mantinguin al 0,25%.
S’han atrevit a denunciar el govern Rajoy per haver retallat les pensions l’any 2012, però portem més de trenta anys de reformes del sistema públic de pensions al marge del color del partit polític que ha governat. ¿Per què no s’han mobilitzat abans?
Jo voldria desmuntar els tòpics al voltant d’aquest tema. Quan parles de la retallada de les pensions la gent es pensa que és un problema que només afecta els pensionistes i no és veritat. Els pensionistes ja tenim reconeguda la nostra pensió, sigui més gran o més petita. Ens la poden congelar o ens la poden retallar com han fet a Grècia o a Portugal seguint els mandats austericides de la Unió Europea. Els que sí que han d’estar realment preocupats són els que s’incorporin al sistema públic de pensions a partir d’ara i, sobretot, a partir del 2019. És un tòpic pensar que només ens afecta a nosaltres. És un problema de tota la ciutadania perquè més d’hora o més tard afectarà tothom.
Per què diu que a partir del 2019 encara serà pitjor?
Perquè l’any 2019 entrarà en vigor la clàusula d’estabilitat aprovada en l’última reforma del govern Rajoy que introdueix per primera vegada un element nou a l’hora de reconèixer la pensió que li correspon al treballador: l’esperança de vida. Això fins ara no es tenia en compte. Fins ara t’incorporaves al sistema a partir dels 65 anys i en funció dels anys cotitzats et calculaven la base reguladora. A partir del 2019, l’esperança de vida de la societat serà un dels factors més importants per fixar el criteri de la pensió. Ara, l’esperança de vida a Espanya es considera que està al voltant dels 85 anys per a les dones i dels 83 per als homes.
Les dones viuen més. Significa això que sortiran més mal parades a l’hora de calcular les seves pensions?
Efectivament. I això ja és un argument de pes per rebutjar la mesura del govern Rajoy perquè és inconstitucional. La Constitució no permet discriminacions per raons de gènere.
És per aquesta raó que s’ha mobilitzat ara i no quan Felipe González va començar amb les seves reformes?
Des de fa quaranta anys que sentim que el sistema públic de pensions és insostenible i això és mentida. El que passa és que sobre aquest sistema públic de pensions existeixen moltes pressions. La raó principal de les mobilitzacions actuals és la congelació de les pensions a partir del 2012. Zapatero ja va introduir la jubilació progressiva fins als 67 anys, però Rajoy va ser pitjor perquè va incomplir una de les seves promeses electorals estrella: va dir que no tocaria les pensions i al novembre les va congelar quan l’IPC havia pujat un 2,9 %. Això va provocar les primeres demandes de la mà del Col·lectiu Ronda. La meva demanda va ser la primera. Ens mobilitzem per aturar-ho perquè nosaltres no ens creiem que el sistema públic de pensions sigui insostenible. L’exemple és que fins al 2011 el fons de reserva del sistema segueix creixent fins als 70.000 milions d’euros. Ara, el fons de reserva està en uns 38.000 milions d’euros.
Per què aquesta disminució?
Per una part pressiona la reforma laboral de Rajoy. El sistema públic de pensions espanyol és de repartiment: els que treballen cotitzen per als que cobren. Al aprovar la reforma laboral, els contractes han passat de ser fixes a ser temporals, de salaris dignes hem passat a salaris de misèria… Al disminuir les cotitzacions per aquesta precarietat, el sistema se’n ressent i el govern ha de ficar la mà al fons de reserva. L’altre factor que pressiona sobre el sistema són els bancs. Sempre estan demanant al govern de torn que introdueixi mesures fiscals perquè augmentin les contribucions dels ciutadans als sistemes privats de pensions. La pregunta és: com pretenen que els ciutadans tinguin plans de pensió privats amb els sous de misèria que s’estan pagant? I amb quines garanties ? Perquè tenim els exemples de Xile o dels Estats Units on aquests sistemes privats han fet fallida i han obligat molts jubilats a tornar a treballar amb 75 anys perquè no tenen prou ingressos per viure.
Quantes demandes han presentat fins ara ?
No tenim xifres oficials, però calculem que a Catalunya hi ha unes 7.000 o 8.000. Tenim el problema que moltes de les demandes no tenen continuïtat perquè hi ha pensionistes amb problemes de salut que ho deixen estar o directament han mort. Les demandes han de ser individuals, no col·lectives perquè estem parlant de quantitats i cada cas és diferent. Nosaltres plantegem com a plataforma el suport col·lectiu als demandants i el col·lapse dels jutjats.
Vostè argumenta que les retallades de les pensions tenen una raó política, no econòmica. Tanmateix, el discurs oficial que el sistema és insostenible ha arrelat en les noves generacions. Com es pot lluitar contra això?
El discurs ha arrelat, lamentablement, però si es lluita es pot revertir la situació. El que és un contrasentit és que l’Estat faciliti via impositiva l’obertura de plans de pensió privats i digui alhora que no hi ha diners per pagar les pensions. O que faciliti als empresaris tarifes planes de 100 euros quan tothom sap que fent això disminueixen les cotitzacions socials. Després hi ha un tercer argument: per què les pensions han de ser només de cotitzacions socials? Per què les pensions no contributives s’han de finançar del sistema de la Seguretat Social? Si són no contributives, per què no les financen els pressupostos de l’Estat?. No es mantenen la Casa Real, l’Església Catòlica i l’Exèrcit amb els Pressupostos Generals de l’Estat? Doncs amb més motius s’han de mantenir les pensions.
Vostès sostenen que hi ha un milió de famílies que malviuen només de la pensió dels avis.
És cert. No vull ni pensar què passaria si això s’acabés. A Espanya hi ha uns nou milions de jubilats i la mitjana de la pensió és d’uns 900 euros.
I en aquest escenari de congelació, quin perfil de pensionista és el que surt més perjudicat?
Tots surten perjudicats, però les pensions de viduïtat encara més.
Insisteix que cal implicar els joves en la lluita de La Marea Pensionista, convèncer-los que no és una protesta d’un grup de jubilats que es queixen de les seves pensions congelades. Però com aconseguir que facin seves les reivindicacions quan estan cobrant sous miserables o no troben feina?
Hem de fer-los entendre que la pensió no és un regal, és un dret adquirit després de molts anys cotitzant.
La plataforma exigeix que les pensions s’actualitzin amb l’IPC, que es restableixi l’edat de jubilació als 65 anys i que les jubilacions no baixin dels mil euros. Creu que són reivindicacions realistes en època de crisis ?
Nosaltres creiem que sí.
La Marea Pensionista s’emmiralla en Grècia com a laboratori europeu de tisorades socials. Ara que s’han aprovat noves retallades que afectaran de nou les pensions els segueix preocupant que aquestes mesures s’acabin aplicant també aquí?
Crec que el que ha passat a Grècia amb Syriza ens ha desmuntat la mobilització, almenys a mig termini. L’escenari més real és que es tornin a fer eleccions i que hi hagi un canvi de govern. La troika ha manifestat vàries vegades com entén la democràcia. Ho va fer quan va destituir Papandreu i Berlusconi, i ho ha tornat a fer amb Tsipras. Culpen els ciutadans del sud d’Europa dels excessos, quan en realitat qui en té la culpa són els governs i les seves polítiques.
Estem en any d’eleccions i els jubilats sempre han estat un col·lectiu prioritari per als partits.
Nosaltres esperem fer fora Rajoy perquè qui decideix sobre les pensions és el govern de Madrid. Per això demanarem als jubilats que votin formacions que defensin el sistema públic de pensions. A nivell municipal també es poden prendre decisions que ens ajudin com, per exemple, baixar impostos locals o establir ajuts per poder pagar el rebut de la llum. Tot ajuda.
Els jubilats sembla que molesten. Creu que hi ha una conspiració internacional per acabar amb ells?
La directora del Fons Monetari Internacional va dir que el problema de les pensions era que els jubilats ara vivim molts anys, així que no m’estranyaria. Potser va sent hora que fem lobbing amb les farmacèutiques.