El 23 de juliol de 1975, el periodista Josep Maria Huertas Clavería va ser detingut i empresonat a Barcelona per ordre d'un jutge militar. Mesos després seria portat davant un Consell de Guerra i condemnat a dos anys de presó. I tot per una frase continguda en un article publicat al diari Tele/eXprés. Una frase que deia: “Un bon nombre de 'meublés' eren regentats per viudes de militars, pel que sembla per les dificultats que per obtenir permís per obrir algun hi va haver després de la guerra”. Però darrere d'aquesta condemna bategava un ajust de comptes dels militars contra el periodisme, que en els últims dies del franquisme anava guanyant a poc a poc parcel·les de llibertat. El que no esperaven els militars va ser la reacció dels periodistes de tot Espanya davant d'una decisió que unànimement es va considerar arbitrària i injustificada. Huertas va ser condemnat per injúries, perquè ni tan sols es van atrevir a dir que la seva afirmació fos falsa. Aquest és el relat d'aquells fets dels quals ara es compleixen 40 anys. Era la primera vegada des de la guerra civil en què un col·lectiu plantava cara a l'estament militar.
Vida eròtica subterrània
Vida eròtica subterràniaUn matí de principis de juny de 1975, Josep Maria Huertas va arribar a la redacció de Tele/eXprés i va posar sobre la taula les quartilles groguenques amb el text d'un reportatge que havia escrit a casa seva. Huertas dormia poc, a penes quatre hores, i tenia una capacitat de treball extraordinària. Escrivia en una Olivetti de lletra menuda, atapeïda. Era molt pulcre i el text tot just tenia correccions a mà i quan les hi havia eren molt precises i clares. Tele/eXprés era un diari de tarda, el que significava que algunes seccions (Espanya i Internacional, bàsicament) començaven a treballar a les sis del matí i a l'hora en què va arribar Huertas ja estava tancada l'edició.
De manera que era l'hora de la tranquil·litat. La redacció del diari ocupava una planta d'un edifici del carrer Tallers, al centre de Barcelona, i d'un cop d'ull s’abastava tota la sala. En aquells moments Tele/eXprés era propietat del Comte de Godó i estava situat a la part posterior de La Vanguardia, a la qual s'accedia pel carrer Pelai. Tele/eXprés, dirigit per Manuel Ibáñez Escofet, era un dels pocs diaris 'progres' d'Espanya. Allà treballava Manuel Vázquez Montalbán, per exemple, que havia complert presó, i professionals que s'havien exiliat després de la guerra civil. Ibáñez Escofet havia recuperat per a la professió a personalitats com l'escriptor i dibuixant Tísner (que publicava una vinyeta diària) o el periodista Josep Maria Lladó.
Lladó era un personatge singular. Respectat pels seus col·legues i molt apreciat pels seus companys de redacció, sempre anava amb un puro a la boca i era capaç de mantenir una conversa i escriure un article al mateix temps mentre sacsejava la cendra que li queia sobre la corbata. Era molt baixet i sempre que saludava, tot i estar de peu, deia: “Perdoni que no m'aixequi”.
Ibáñez Escofet i Lladó, els veterans de la redacció, es van sentir atrets pel reportatge de Huertas, titulat “Vida eròtica subterrània” i que portava per subtítol “Dels bordells històrics a les poques 'habitacions' que persisteixen, passant pels 'meublés 'de fantasia”. Entorn de Huertas es va formar un grupet de redactors que va esdevenir en ambient de records i ocurrències. Però mentre la gresca creixia, Huertas es mostrava cada vegada més preocupat. A la fi va expressar les seves inquietuds en veu alta. Tenia dubtes sobre una frase, la que deia que alguns 'meublés' eren regentats per viudes de militars. I no perquè hagués sospites sobre la seva veracitat, sinó per la repercussió que podia tenir entre els militars. Franco encara vivia i el periodisme no era fàcil. Huertas era un dels periodistes més reconeguts i respectats. A Barcelona i a Catalunya, possiblement el que més. Tant, que successives generacions de periodistes van seguir els seus passos en el que l'escriptor Joan de Sagarra va qualificar com 'huertamaros', inspirada definició derivada dels 'tupamaros'.
Huertas era un periodista combatiu, reivindicatiu, que sempre donava veu als més febles i tractava d'eixamplar els estrets marges de la llibertat d'expressió. El seu mentor, el seu 'pare espiritual', com es deia en broma en aquella època, era Manuel Ibáñez Escofet. Ibáñez sempre li llançava pulles a Huertas a propòsit de la seva tirada pels temes dels més desfavorits i tenia una broma recurrent que Huertas encaixava amb resignació: “Només se t'aixeca quan vas a un barri de barraques!”. L'estima mútua era més que evident.
Enmig de les rialles i els comentaris sarcàstics, les objeccions de Huertas a penes van tenir ressò. Lladó fins i tot va recordar que a Cartagena hi havia un 'meublé' al qual anomenaven 'la generala' i altres redactors van aportar detalls i records, més o menys viscuts, d'alguns d'aquests singulars establiments tan barcelonins.
El reportatge es va publicar el dissabte 7 de juny de 1975 i ocupava una pàgina sencera. I no va passar res. Cap reacció. Així que els temors de Huertas semblaven infundats.
Moviment a les casernes
Moviment a les casernesPerò alguna cosa s'estava coent a les casernes. Huertas va tenir notícies de primera mà quan un amic periodista que feia la mili a Capitania, Jordi Montaner, el va advertir que li havien demanat amb urgència que busqués l'article de Tele/eXprés. Montaner, veí de Poblenou, igual que Huertas, es va afanyar a explicar-li. També altres periodistes van rebre senyals que alguna cosa estava passant quan durant unes maniobres un oficial va comentar a quatre d'ells que es trobava molt a gust, però que hi havia altres periodistes que eren uns indesitjables i que aviat empapelarien algun d’ells. El militar no recordava el nom i va haver de recórrer a un paper que portava a la butxaca per confirmar que es tractava de Huertas.
El mateix periodista no va donar molta importància a aquests avisos quan va ser cridat per primera vegada pel jutge militar. Només l'hi va dir al director i el subdirector del diari i ni tan sols ho va consultar amb un advocat. Gràcies al seu amic del barri, ja sospitava de què podia tractar-se i ho va confirmar quan el jutge li va preguntar si era l'autor de l'article i si considerava que el paràgraf era ofensiu. Huertas va argumentar que era un reportatge costumista, que es referia als anys cinquanta i que en absolut pretenia ofendre a ningú. Tot i la insistència del jutge militar, Huertas es va negar a revelar les seves fonts, emparant-se en el secret professional, i recordant que només estava obligat en cas que signifiqués l'encobriment d'algun delicte. Huertas va preguntar reiteradament els motius que li interroguessin sobre les seves fonts, però el jutge va replicar que això no era de la seva incumbència.
Quan va rebre la segona citació, Huertas va prendre certes precaucions i va consultar amb Octavio Pérez Vitoria, advocat penalista de l'Associació de la Premsa i catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona. D'entrada, li va dir que es podia haver estalviat aquell fragment, però tampoc va semblar donar-li major importància. Va aventurar que anava a ser processat i li va dir que quan anés al jutjat militar probablement li lliurarien l'ordre de processament. La mostra que Huertas també estava tranquil davant aquesta segona compareixença és que tenia previst acudir al ple municipal que se celebrava aquell mateix matí.
Però no va tenir opció. Huertas va declarar breument davant del jutge i va sortir d'allà flanquejat per dos policies, amb les mans emmanillades i conduït a la presó Model.
Reacció immediata
Reacció immediata La resposta de la professió va ser contundent. L'endemà, cinc diaris de Barcelona no van sortir al carrer: Tele/eXprés, Mundo Diario, El Correo Catalán, Diario de Barcelona i El Noticiero Universal. Només van aparèixer La Vanguardia i els diaris del Movimiento (La Prensa i Solidaridad Nacional). En la majoria de mitjans l'atur va ser immediat, però en algun, com en El Noticiero Universal, van ser els treballadors de la impremta els que es van negar a processar els textos que havien enviat uns pocs redactors.
Els periodistes de Barcelona van desplegar tots els seus recursos i a les poques hores arribaven missatges de solidaritat de tot Espanya. Aquella capacitat de mobilització només s'entén per l'atipament de la professió davant la falta de llibertats i perquè hi havia un substrat previ, representat pel clandestí Grup Democràtic de Periodistes, del qual Huertas havia estat un dels impulsors. A l'altra banda, el cas Huertas significava el fracàs dels tímids intents aperturistes de successives lleis de premsa i la demostració palpable que els sectors involucionistes del règim no veien amb bons ulls l'anomenat “espíritu del 12 de febrero” impulsat pel franquista Carlos Arias Navarro.
Els efectes de la mobilització
Els efectes de la mobilització La mobilització va disgustar l'advocat Octavio Pérez Vitoria, que va demanar a l'esposa de Huertas, Araceli Aiguaviva, que frenés totes les accions, per considerar que podien complicar el cas. Però no estava en mans d'Araceli Aiguaviva, llavors advocat i avui jutge, parar aquesta mobilització. Huertas, molt al seu pesar, s'havia convertit en un símbol. En unes notes que anava prenent sobre la marxa i que després Araceli llegia a Huertas a través dels barrots, el periodista Ferran Sales descrivia en poques línies el que estava passant.
“Tot això potser val per aclarir postures.
“Hi ha gent que davant el 'merder' ha decidit quedar-se a Barcelona i no fer vacances.
“D'altres han continuat amb les seves vacances.
“I uns tercers han preferit agafar-les.
“Hi ha de tot.
“L'esquerra tradicional no fa res. Per això és tradicional.
“Els gauchistes diuen que cal anar més enllà.
“Però de veritat, de veritat, els únics que treballen en l'embolic aquest són els de la base, el ‘lumpen’. I al costat d'aquests, els de sempre”.
Un dels que va decidir quedar-se va ser Carlos Sentís, president de l'Associació de la Premsa. Huertas havia format part de les candidatures del Grup Democràtic de Periodistes que pretenia substituir Sentís al capdavant de l'Associació. Tot i això, el veterà periodista, de qui es deia que havia espiat pels franquistes durant la guerra civil, no es va amagar, a diferència d'altres membres de la Junta. De fet, va moure les seves influències i va ser la primera persona que va poder veure a Huertas a la presó. En el llibre “La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies” (Agustí de Semir, Ferran Sales, Humbert Roma, Sussi Morell i Josep Maria Huertas), el mateix Huertas explica que en aquesta primera trobada Sentís li va donar 10.000 pessetes i recorda que li va dir: “No sé per què et poden servir aquí dins, però millor que les tinguis”. Després, Sentís sempre va rebutjar els intents de Huertas de retornar-li aquells diners.
Encara avui és difícil saber com va influir la vaga en l'esdevenir dels esdeveniments, però el que és segur és que va irritar enormement als militars, gens acostumats a que cap col·lectiu els plantés cara. Passat un temps es va fer arribar a Araceli Aiguaviva el missatge de que inicialment pensaven mantenir a Huertas només unes dotze hores en presó preventiva i que un judici d'aquestes característiques podia saldar-se amb un arrest domiciliari d'uns quinze dies.
ETA apareix en escena
ETA apareix en escena El cas Huertas donaria un gir sorprenent uns dies després, quan la policia va informar de la detenció de Pedro Ignacio Beotegui, 'Wilson', i de Juan Paredes Manot, 'Txiqui' (que coincidiria amb Huertas a la presó i va ser afusellat poc després, a finals de setembre). A la nota de la Direcció General de Seguretat es deia textualment: “De forma clara y rotunda, el ‘Wilson’ ha declarado que en varias ocasiones ha mantenido contactos personales con el periodista José María Huertas Clavería, quien se comprometió a proporcionarle un ‘piso franco’, pero, dado que por circunstancias ajenas a su voluntad, esta operación falló en los últimos días al no quedar libre el que pretendía conseguir, le presentó a un sacerdote que había de encargarse de tal cometido”.
Aquesta era la versió policial, però la realitat era molt més simple. Un amic de Huertas, Quico Bofill, que havia estat novici a Montserrat, li va demanar si podia allotjar uns amics d'Euskadi, sota estat d'excepció en aquells dies. Al cap d'un temps, quan Huertas ja s'havia oblidat pràcticament del tema, va rebre una trucada d'una persona que li va recordar la conversa amb Quico Bofill. Huertas va preguntar a companys de redacció i a amics del barri si tenien lloc per acollir unes persones un parell de nits. Ho va fer sense donar-li massa importància. Tots es van brindar, però finalment va optar per una altra solució: Huertas es va posar en contacte amb Joan Soler, sacerdot de la parròquia de Santa Maria del Taulat, pròxima a casa seva i on se celebraven les reunions de la revista “Quatre Cantons”, una publicació del barri de la qual era el màxim impulsor. En aquella parròquia hi havia un jove sacerdot, Joan Enric Vives, amic de Huertas, que avui és Bisbe de la Seu d'Urgell i Copríncep d'Andorra i que pot convertir-se en el proper arquebisbe de Barcelona. Joan Soler va acceptar acollir els amics del visitant, Huertas va tornar al seu domicili, on el desconegut havia menjat una truita i una mica de fruita, i el va acompanyar a agafar un taxi. No ho va tornar a veure mai més.
Huertas va saber tot això quan dos joves van acudir a la presó i van començar a fer-li preguntes mentre llegien un gruix feix de folis. Com tots els periodistes que han treballat en la impremta, Huertas sabia llegir a l'inrevés amb soltesa, de manera que s'avançava als policies i sabia exactament el que havia declarat Wilson. El primer que va fer Huertas quan va acabar l'interrogatori va ser dir-li a la seva esposa que avisessin Joan Soler, perquè ja intuïa, a la vista del que havia dit Wilson, que podia tenir problemes. I així va ser, perquè el sacerdot també va ser cridat a declarar i posteriorment detingut i empresonat, malgrat la reiterada oposició del cardenal Jubany al fet que fos processat (el Concordat obligava a sol·licitar a l'autoritat eclesiàstica autorització prèvia quan es tractava d'encausar a un sacerdot).
Els diaris del Movimiento i la premsa franquista no van deixar passar l'oportunitat de carregar les tintes. “4 monges i Huertas Clavería, contactes a Barcelona de l’assassí de Carrero Blanco”, era el subtítol del diari La Prensa. Van ser l'excepció, perquè la major part dels mitjans van mantenir una actitud prudent i els seus companys de Tele/eXprés van ratificar el seu suport incondicional amb un contundent “el nostre millor company”. Els primers moments de desconcert es van dissipar quant Araceli Aiguaviva va publicar una carta en què explicava amb detall com es van desenvolupar els fets durant la visita de 'Wilson'. Firmes com Manuel Jiménez de Parga es van sumar a aquesta defensa en un article publicat al Diari de Barcelona i signat únicament amb inicials, com la majoria de textos que apareixien en els diaris, en solidaritat amb Huertas.
Tot passava a una velocitat de vertigen: Huertas va ser incomunicat (aïllat en una cel·la, amb la llum encesa nit i dia); la policia va detenir el sacerdot Joan Soler; Araceli Aiguaviva va començar a ser seguida per agents policials; el president de l'Associació de Veïns del Poblenou, Josep Maria Prochazka, amic personal de Huertas, va passar una nit a comissaria i va haver de declarar davant el general auditor a conseqüència d'una carta adreçada al Capità General... També el regidor de l'Ajuntament de Barcelona Jacint Soler Padró va ser empresonat un mes per l'autoritat militar arran d'una carta dirigida a l'alcalde de la ciutat, Enric Masó, en la qual sol·licitava la intervenció municipal davant l'empresonament del periodista i expressava la seva inquietud per el desemparament en què la legislació situava a la professió periodística.
Primera manifestació autoritzada
Primera manifestació autoritzada Les mobilitzacions per Huertas es perllongarien durant tot el temps que va romandre a la presó. Van ser els periodistes catalans els que van protagonitzar la primera manifestació autoritzada a Espanya des de la guerra civil. I ho van fer en defensa de la llibertat d'expressió. Huertas va ser, encara absent, el gran protagonista d'aquella marxa del 18 març de 1976.
Manuel Vázquez Montalbán va publicar a 'Triunfo' una crònica de l'esdeveniment. “Per les voreres laterals es va conformar una manifestació espontània de manifestants per lliure que ens aplaudia i als balcons treien el cap els esperits més lliures per secundar amb els seus aplaudiments la reivindicació de la nostra llibertat, de la seva llibertat”. Vázquez Montalbán qualificava la manifestació de “marxa de pioners democràtics” i recollia els “crits de 'Som periodistes, no Confidents', de 'Llibertat d'Expressió', de 'Huertas' (nom cantat a la manera dels camps de futbol, recordant-li que existeix, que és dels nostres, que ens retallen i creixem quantes vegades calgui)”.
Desplegament policial davant el Consell de Guerra
Desplegament policial davant el Consell de Guerra El 26 d'agost Josep Maria Huertas va comparèixer davant un Consell de Guerra al Govern Militar de Barcelona. El desplegament policial al voltant de Colom va ser impressionant. A la part alta del monument s'havien apostat tiradors d'elit, altres agents controlaven les clavegueres i hi havia nombrosos antiavalots al voltant de l'edifici. L'accés al judici va ser molt restrictiu i tots els assistents van ser minuciosament escorcollats. Alguns advocats vestits amb toga van veure denegat l'accés. La policia no permetia romandre quiet a les rodalies i fustigava als presents amb el conegut “circulin, circulin”. De manera que els amics de Huertas s'alternaven en les taules del carrer de la cafeteria més propera mentre la resta caminava d'un costat a un altre, en una singular processó al voltant de Colom.
S'intuïa que allò pintava malament. El Tribunal havia revocat tots els testimonis de la defensa excepte el del director del diari, Manuel Ibáñez Escofet, i s'havia mostrat inflexible pel que fa als arguments que sostenien que no hi havia cap ànim d'injuriar. Aquest era l'eix de la defensa, com ho havia estat en articles que havien aparegut aquells dies. L'escriptor Manuel de Pedrolo es preguntava com es podia considerar insultant l'atribució d'una activitat perfectament legalitzada i reglamentada. I Francisco Candel, un altre bon amic de Huertas, recordava que l'escriptor Juan Marsé a punt va estar de ser processat per dir que un ministre s'assemblava, físicament, a un guitarrista de flamenc. ¿Li hauria passat el mateix si hagués dit que s'assemblava a un arquitecte? I concloïa Candel: “Josep Maria Huertas Clavería mai hagués pogut imaginar que triava una professió tan relliscosa, que el seu interès a ser útil a la col·lectivitat a través de la ploma havia de ficar-li en aquest laberint, perquè el que li està passant és una cosa increïble, ja que vas veient que en lloc de desembolicar la troca, la troca es va transformant en una espessa i envoltant teranyina”.
Embolicat en aquesta teranyina que cada dia s'embullava més i més, amb els militars disposats a donar un escarment, va aparèixer Huertas davant el tribunal: tranquil, sense un gest, dret al mig de la sala, amb els seus escassos metre seixanta-cinc d'alçada, un vestit marró que li havia prestat qui això signa i una camisa groga del seu sogre. Temps després faria broma recordant que la seva mare semblava més preocupada pel fet que no tingués res apropiat per vestir un dia com aquell que pel judici en si mateix.
La sentència va ser contundent: dos anys de presó per aquella frase que deia que després de la guerra “un bon nombre de 'meublés' eren regentats per viudes de militars”.
Vuit mesos a la presó
Vuit mesos a la presó Huertas va passar a la presó vuit mesos i vint dies. Temps durs. Huertas trobava a faltar al seu fill Guillem, nascut un any abans. I va ser una de les últimes persones que va parlar amb Txiki abans de ser afusellat. Com a bibliotecari de la presó li portava un parell de llibres cada dos dies i la tarda anterior a la seva mort, sense saber el que anava a ocórrer, li va oferir els dos volums de rigor: 'No gràcies, amb un tindré suficient aquesta vegada'. Aquest últim llibre va ser 'Et veuré a l'infern'. Txiki va ser afusellat al cementiri de Collserola la mateixa matinada del 27 de setembre en què eren afusellats a Burgos y Hoyo de Manzanares (Madrid), un altre militant d'ETA, Ángel Otaegui, i tres del FRAP, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz. El dictador agonitzava i de res van valer les mobilitzacions internacionals. Tot just dos mesos després moriria Franco i des de llavors la pena de mort no s'ha tornat a aplicar a Espanya. El record d'aquella matinada va inspirar la cançó 'Al Alba' -“maldito baile de muertos, pólvora de la mañana”-, de Luis Eduardo Aute.
La mort de Franco, al novembre de 1975, va propiciar l'indult de la condemna per injúries, però Huertas va seguir en presó provisional a l'espera del judici pels seus 'contactes' amb Wilson. Amb el temps, allò també va quedar en res. La jurisdicció militar va passar la causa al Tribunal d'Ordre Públic, que va modificar la qualificació de terrorisme per la d’associació il·lícita i li va concedir la llibertat provisional sota fiança de 25.000 pessetes. Huertas mai va ser portat a judici per aquesta causa.
Josep Maria Huertas va deixar la Model el 12 d'abril de 1976, dilluns previ a la Setmana Santa. Era mitjanit i centenars d'amics, veïns del Poblenou i ciutadans anònims l'esperaven a l'altra banda del carrer Entença. Huertas fins i tot va reconèixer a un funcionari de la presó sense el seu uniforme, que li va somriure. Instants abans que s'obrís la porta de fusta de la presó un guàrdia civil li va advertir: “Hi ha gent esperant al carrer. Que no se'ls acudeixi venir a aquesta vorera. En la de davant poden fer el que vulguin”. Per aquest motiu Huertas, carregat amb les seves maletes i del que impressionava el seu cabell, completament blanc, va tractar de creuar apressat la calçada. Però li va resultar impossible, perquè els seus amics es van abalançar sobre ell i el van portar a coll. Només va tenir un moment de treva, quan el personal del bar Model, situat davant de la presó i des d'on li arribava el menjar habitualment, el va convidar a entrar per destapar una ampolla de cava en honor seu.
Els 'huertamaros'
Els 'huertamaros'En sortir de la presó Huertas no deixava de preguntar per José Martí Gómez, un dels seus millors amics. “On és en Martí, on és en Martí?” Però Martí, sempre discret, es mantenia a distància del xivarri, semiocult en un vestíbul, fumant la seva pipa, redactant ja mentalment la crònica d'aquell esdeveniment. Martí deia que hi havia una cosa que mai li havia pogut perdonar a Huertas: “Que alteri els meus nervis quan en la trobada en qualsevol bar demani invariablement cacaolat amb escopinyes” (una 'acusació', per cert, sempre negada per Huertas). Amb tocs magistrals, Martí Gómez va descriure aquella nit en Cuadernos para el Diálogo. Allà recordava unes paraules de Carmen Balcells, l'agent literària del boom llatinoamericà: “Aquest Huertas és el tio més aspre, molest, mal educat, groller i inaguantable que he conegut mai, però no sé si serà per tot això, és un noi que es fa estimar”.
“Ai Josep Maria! -exclamava Martí a Cuadernos-. Veus com tinc jo raó quan et sostinc que la gent té necessitat de mite? És el que cridaven alguns, després de pujar-lo a coll i sacsejar-lo d'aquí cap allà: 'Una altra foto als ‘huertamaros’!'. S'havia marxat ja Joan de Sagarra, el qual va encunyar el terme arran d'una violenta polèmica entre el periodisme social-realista dels redactors d'El Correo Catalán i el periodisme imaginatiu reivindicat per alguns col·laboradors de Tele/eXprés. Jo crec que Joan de Sagarra hagués repudiat el crit.
“Huertas -prosseguia Martí- és quelcom més que un huertamaro. Huertas són quinze anys de periodisme d'aquest país (...). Els huertamaros, com tantes i tantes coses, van morir. Jaume Fabre, dels de la primera hora, va venir a dir això, mentre amb les mans a les butxaques i els ulls molt humits caminàvem cap al bar pròxim a les primeres hores de la matinada feliç:
-Les coses passades no poden tornar -va dir gairebé amb lletra de tango.“
Huertas, Martí i Fabre formaven un trio professional i d’amistat de llarg recorregut. Mentre estava a la presó, Fabre i Huertas van rebre un permís especial per acabar d’escriure alguns capítols dels set volums de “Tots els barris de Barcelona”. Tot i que el funcionari encarregat de llegir les cartes es queixava de la dificultat de desxifrar la lletra menuda de Fabre.
Implicació social i professional
Implicació social i professional Molts periodistes prefereixen pensar que Jaume Fabre es va equivocar en el seu diagnòstic i que aquell model que defensava Huertas encara perviu. Va ser una persona allunyada dels dogmes. Si políticament podia simpatitzar amb els socialistes, en canvi el seu sindicat era Comissions Obreres. I si la seva implicació amb els moviments cristians de base era ferma, no dubtava a criticar la jerarquia de l'església. Huertas es multiplicava per estar present en els moviments socials i periodístics. Formava part de l'Associació de Veïns del Poblenou i era el 'alma mater' de la revista '4 cantons', també del barri. Quan va ser empresonat, els periodistes de '4 Cantons' (varis d'ells treballaven a Tele/eXprés, a Avui, a La Vanguardia) van confeccionar un número especial dedicat al periodista, però un cop imprès va ser destruït per consell dels advocats. Algú va rescatar alguns números i anys després, el 2013, es va realitzar una edició facsímil. Després de sortir de presó Huertas va mantenir el seu compromís social. En els últims anys va formar part del programa de parelles lingüístiques creat per ensenyar català a immigrants.
Com a periodista, l'agenda de Huertas sempre estava disponible, a l'abast de qualsevol company. Respectava als veterans i ajudava als novells. I encara que va crear escola, no va voler donar lliçons a ningú. Era un referent moral però no perquè ho pretengués, sinó perquè sempre va ser conseqüent. Amb el temps, va poder veure com el periodisme es feia menys solidari i més competitiu. Com la unanimitat que va envoltar la protesta per la seva detenció semblaria avui impensable. Va presenciar com els periodistes es mimetitzaven amb les empreses. Va expressar la seva decepció en veure que la independència, l'honestedat professional i els valors que sempre va defensar deixaven de ser prioritaris. Va constatar decebut que ser veterà deixava de ser un factor de reconeixement per convertir-se a ulls d'alguns en tot el contrari, en un llast. I es va inquietar davant la creixent falta d'escrúpols d'alguns joves periodistes que no veien cap problema a copiar l'agenda del seu cap.
Malgrat tot, mai va deixar de pensar i repetir que el periodisme és la professió més bonica del món.
Josep Maria Huertas va morir el 2007 i el 2013 l'Ajuntament de Barcelona va acordar dedicar-li una plaça al Poblenou. I va ser Jaume Fabre el que en un intercanvi de ‘mails’ a propòsit de quina llegenda calia incloure a la placa, va comentar: “De fet, el més precís seria posar: Josep Maria Huertas. Bona persona”.