Iridia, un projecte per recórrer en companyia el camí dels drets humans

“En matèria de drets humans ens trobem en un moment que és bo i dolent, perquè per una banda hi ha un empoderament col·lectiu i és un moment d’il·lusió en determinats sectors, però també és un moment molt dur a nivell repressiu”, diu Anaïs Franquesa. Seu al costat d’Andrés García Berrio. Tots dos són advocats de referència per als moviments socials de Barcelona, i han defensat des de vaguistes represaliats fins a interns del Centre d’Internament d’Estrangers. Ara són part del grup que impulsa el Centre per la Defensa de Drets Humans Iridia.

L’objectiu d’Iridia és donar una resposta àmplia, no només judicial, a violacions de drets humans que van des de les polítiques migratòries fins a la violència masclista. Per això les tres persones que comparteixen taula amb Franquesa i García Berrio no són advocades, sinó que aborden els drets humans des d’altres àmbits. Irene Santiago és psicòloga social, i afegeix a la valoració de la seva companya que és positiu que hi hagi “un auge de moviments socials que no hi era fa anys”. Apareixen en la conversa la lluita pel tancament dels CIEs o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. “Hi ha una revalorització de les xarxes de suport, i en aquest sentit crec que el feminisme hi ha fet molt”, afegeix Carla Alsina, investigadora social provinent de moviments com el feminista o el del tancament dels CIEs. “Això ens dóna perspectives per pensar que una visió integral és més important”, diu.

El cinquè lloc a la taula del despatx on treballa Franquesa l’ocupa Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, un dels condemnats pel cas 4F. Acusat d'haver deixat tetraplègic un agent de la Guàrdia Urbana, segueix lluitant per defensar la seva innocència després de complir les penes de presó. L’altre condemnada, Patricia Heras, es va treure la vida durant un permís mentre complia condemna. El documental Ciutat Morta va donar difusió a la seva història buscant posar llum sobre un muntatge policial i judicial. “Vinc d’una lluita que s’ha sumat a moltes altres lluites, molta gent se’ns apropa i no sap on acudir”, explica. Iridia vol ser-ne la resposta.

“Hi ha moltes entitats que treballen cada un dels temes que estem plantejant, i nosaltres som part d’aquest teixit, però també veiem que hi ha un buit”, assegura Alsina. Els impulsors d’Iridia presenten el centre com un node més d’una xarxa ja existent i de la que formen part, però confien que pugui servir per treballar amb una visió més integral. I esdevenir una referència perquè la gent sàpiga on acudir, remarca Huidobro.

Violència institucional

El primer projecte en què treballen és la creació d’un Servei d’Atenció i Denuncia davant situacions de Violència Institucional (SAIDAVI). Busquen finançament per posar-lo en marxa a inicis del 2016, i pretén oferir assistència jurídica i psicosocial a les víctimes de maltractaments en el marc del sistema penal català.

“Sovint la paraula violència ha estat utilitzada precisament contra el ciutadà. Es parla de violència contra les coses, per exemple per cremar un contenidor, quan no és possible exercir violència contra els béns, en tot cas parlaríem de danys”, apunta Franquesa, que lamenta que en canvi no es parla gaire de la violència institucional. Molts informes internacionals denuncien que és una realitat a l’Estat espanyol, i té moltes cares.

Alsina parla del paper de la violència institucional entre les violències masclistes, “perquè l’administració juga un paper en la reproducció de la discriminació de gènere”. Franquesa apunta que també ho són “tots els obstacles que trobes quan pretens denunciar o posar llum davant de casos de violacions de drets”. Santiago recorda que el nivell més extrem de violència institucional és la tortura, que està definida com una violència exercida per càrrecs públics.

Sistema penal

“Treballem a nivell de sistema penal, entenent-lo com un sistema clarament coercitiu”, diu Andrés García Berrio, que fa al·lusió a “totes aquelles mostres de cops, agressions, vexacions o abusos de poder que s’hi produeixen”. Explica que cal tenir en compte que el sistema penal té una part més estàtica, que és la legislació, i una part més dinàmica, que són els operadors que la posen en pràctica, siguin jutges, policies o funcionaris de presons. Cal incidir en tots dos nivells, explica.

El que impulsen és un projecte que pretén donar resposta a casos particulars, però també impulsar canvis polítics. Es tracta, en paraules d’Irene Santiago, de “poder aportar a la construcció de societats més democràtiques, no només respondre a vulneracions puntuals de drets humans”. I això, com admeten des de l’advocat fins a la psicòloga social, no passarà necessàriament per un procés judicial. Franquesa explica que “sovint el procés judicial no et donarà la reparació, a vegades el mur de la impunitat pot ser doblement victimitzador”. Per això l’objectiu d’Iridia és donar totes les eines a les persones perquè decideixin quina via estan disposats a seguir.

Veritat i memòria

Mariana Huidobro té molt clar que no creu en el sistema judicial. El cas del 4F és un on els recursos judicials només van servir per incrementar les condemnes dels que defensen la seva innocència. Un dels objectius que es marca Iridia amb el SAIDAVI és “generar processos de reconeixement de la veritat tant judicials com extra-judicials” i Huidobro té clar que vol treballar cas a cas amb les persones afectades per fer-hi costat.

“No pretenem parlar de la veritat com una cosa absoluta, sinó de veritats concretes personals sinceres”, explica Huidobro. “Volem la veritat per a recordar i que no es repeteixi”, afegeix Santiago. “Quan pots anomenar el que està passant també ho pots canviar, i això té molt a veure amb els processos de memòria”, apunta. La mare de Rodrigo Lanza conclou que “les vivències personals també es repeteixen en altres casos, el que em passa a mi li passa a altres persones, i és aquí on es creen situacions que ja són polititzables”.

Iridia passarà en gran part per aquest suport mutu. Tant per una vícitma com Mariana Huidobro que pugui acollir altres com ella, però també en els processos judicials. “Quan surts de la presó trencat després d’haver visitat una persona que porta tres anys en aïllament necessites també un suport per cuidar-te tu”, apunta Andrés García Berrio, Anaïs Franquesa, l’altra advocada de la taula assenteix. “No pots ajudar sol, ho has de fer amb estructures”, assegura Huidobro, i Santiago porta una conclusió apresa del seu treball social a Amèrica Llatina: “Hi ha camins que es recorren acompanyats”.

Obligació moral

Parlen molt de corresponsabilitat. “Si com a societat generem aquestes situacions de violència, tenim l’obligació moral de cuidar les persones que les pateixen”, afirma García Berrio. Santiago afegeix que “quan parlem de corresponsabilitat és perquè la causa és social, no s’ha de perdre mai de vista que aquestes vulneracions són socials, tot i que acaben concretant-se en vulneracions individuals”.

Per anar més enllà, volen que aquests casos serveixintambé per remoure consciències quan les persones afectades hi estiguin disposades. “El més important en una campanya com la del tancament dels CIEs ha estat traslladar-li a la gent què suposa estar tancat al CIE, que vagis a ser deportat o deportada, que et maltractin dins el CIE”, diu García Berrio. Són aquests processos els que permeten portar les exigències al nivell polític, i que, per exemple, el Parlament de Catalunya hagi reclamat el tancament d’aquests centres.