L'independentisme ha guanyat les eleccions autonòmiques catalanes per primera vegada a la història. Entre Junts pel Sí i la CUP sumen 72 diputats, 4 per sobre de la majoria absoluta. La ciutadania catalana ha convertit a aquest 27-S en un plebiscit acudint massivament a les urnes, que ha resultat en una participació rècord que ha rondat el 80%. Malgrat això, entre les dues llistes independentistes no han estat capaces de sumar el 50% dels vots, una xifra que donava un important plus de legitimitat, no només interna sinó de cara a la comunitat internacional.
El resultat del 27-S és un triomf del independentisme, però no d'Artur Mas. Amb l'actual resultat al president no li valdria ni tan sols amb l'abstenció de la CUP per ser investit, ja que la resta de partits sumen més que Junts pel Sí. La candidatura de l'esquerra independentista ve assegurant que no investirà Mas ni per acció ni per omissió, de manera que aquest resultat podria desembocar en el final polític del líder de Convergència. Queden per veure els plans d'un Artur Mas que ha demostrat tenir sempre un as a la màniga. El líder nacionalista manté un important ascendent dins de les entitats independentistes i intentarà situar la pressió sobre la CUP. Però si l'immobilisme de Mas és massa fort, podria tensar fins a trencar una candidatura que té com a mínim comú la independència.
L'independentisme català ha demostrat sobre el paper que les manifestacions independentistes de la Diada i la participació en el 9-N apuntaven: ser capaços d'articular un bloc capaç d'obtenir majories àmplies al Parlament. L'antic catalanisme que sempre ha estat majoritari a Catalunya s'ha transmutat en un independentisme, cuit a foc lent durant els últims 10 anys.
En la nova cambra l'objectiu nacional de l'independentisme serà majoritari. El nou govern, que necessitarà el suport de la CUP, tindrà la tasca d'implementar el desig constituent mostrat pels catalans que, en qualsevol cas, haurà de ser validat en un referèndum. La victòria en escons però no en nombre de vots, que han estat 1,8 milions (48%) per als opcions independentistes i de gairebé 2 milions (52%) per als partidaris de continuar a l'Estat espanyol, legitima al nou Govern per continuar amb el “procés” i amb el seu full de ruta, però també l'obliga a buscar fórmules referendàries per legitimar una eventual secessió.
Adéu a un sistema de partits després de 40 anys
Els resultats d'aquest diumenge són les constatació d'una tendència que es venia preveient: el sistema tradicional de partits català ha implosinado i de la majoria d'antics actors hegemònics tot just queden miques. El principal grup de l'oposició serà Ciutadans, un partit amb només 10 anys de vida que ha aprofitat l'escenari de polarització nacional per convertir-se en el vot útil unionista. Amb Inés Arrimadas com a candidata, la formació taronja ha assolit el rècord històric de representació, un treball atribuïble a Albert Rivera, que ha liderat la formació des del seu naixement i que en el nou curs provarà sort al Congrés dels Diputats, on aspira a ser l'expressió electoral de la nou liberalisme espanyol i fer-se amb la clau de govern de l'Estat.
Els d'Arrimadas lideraran un bloc al Parlament català que aposta per més centralització o, almenys, per mantenir l'statu quo autonòmic, cosa per a la que estan en clara minoria ja que només troben aliats al PP, una formació a la qual ha desballestat. El dur discurs de Xavier García Albiol no ha pogut fer res davant l'avanç de Ciutadans, i el dany infligit per Arrimadas a Catalunya serà usat com a arma per Rivera en l'escenari espanyol.
A més de amb una majoria independentista, la cambra catalana comptarà amb la majoria més gran de la seva història en la reclamació d'autogovern. De 135 escons, 83 consideren Catalunya com un subjecte amb dret a decidir, i altres 18, els del PSC, proposen un nou encaix constitucional. Els socialistes, després de patir importants escissions per la seva posició sobre el procés sobiranista, ha mostrat una resiliència inusual, que pot imputar-se-en bona mesura a Miquel Iceta, un candidat que s'ha fet fort allà on Podem esperava fer-ho.
Més autogovern però menys tercera via
El fet que el PSC aguanti fa que sigui difícil explicar la patacada de Catalunya Sí que es Pot només per la polarització nacional. La candidatura conjunta de Podem i ICV-EUiA ha estat incapaç d'articular una proposta creïble per l'esquerra, un espai que li ha menjat la CUP, però tampoc pel de la nova política que va portar a Colau a l'alcaldia i ni tan sols com a opció federalista. Quan la candidatura va començar a formar-se, fa 4 mesos, semblava impossible un resultat per sota de l'obtingut per ICV-EUiA a les eleccions de 2012.
És cert que ICV-EUiA era una formació que acusava un desgast molt important. Però no ho ha millorat l'omnipresència de Pablo Iglesias en campanya, que ha conferit a la candidatura liderada per Lluís Rabell una imatge de sucursalisme que l'esquerra catalana sol castigar. “Espanya necessita un president que escolti Catalunya i jo vull ser aquest president”, ha explicat el líder de la formació morada després de conèixer els resultats, revelant la seva visió del 27-S com una palanca per al seu partit de cara a les eleccions generals.
El 27-S ha certificat un canvi polític a Catalunya que empeny a la direcció de tancament definitiu del procés sobiranista. Més procés sobiranista, potser, però radicalment nou i amb l'objectiu d'aconseguir un objectiu plausible en el curt termini. La setmana que ve l'anticapitalisme tindrà a la seva mà que qui fins avui ha liderat el moviment abandoni el seu càrrec, la via federalista ha quedat reduïda de 39 escons i la majoria absoluta de la Cambra resideix en dues formacions amb un programa clarament independentista. El nou escenari català es completarà en tres mesos, quan es comprovi si el terratrèmol nacional ha arribat també a Espanya.