Aniversaris tristos i veritats oficials trencades

Avui es compleix un dels aniversaris més tristos de la ciutat de Barcelona. El 4 de febrer de fa 9 anys van tenir lloc els fets que van donar inici al procés sobre el qual s'ha realitzat el llargmetratge documental 'Ciutat morta', que durant almenys una setmana va generar un terratrèmol social, polític i mediàtic sense precedents en el que a la [in]justícia es refereix.

El cas del 4F és absolutament paradigmàtic, ja que en el mateix es van donar molts dels pitjors defectes i irregularitats que desgraciadament trobem quotidianament. Perfils ètnics i estètics en les actuacions policials; denúncies de tortures o maltractaments que no s'investiguen adequadament; processos d'instrucció d'alguns jutjats que no busquen l'aclariment dels fets; presumpció de veracitat dels agents de la policia en l'ordre penal tot i que el seu testimoni hauria de tenir el mateix valor que el de qualsevol persona; polítics que no assumeixen la seva responsabilitat i que decideixen mirar cap a un altre costat davant irregularitats i denúncies de tortures en els cossos policials o funcionarials que dirigeixen; i així un llarg etcètera.

Tan sols uns dies abans d'aquest trist aniversari i tan sols unes setmanes després de l'enrenou causat per l'emissió de 'Ciutat Morta' a TV3 hem rebut diverses sentències de persones que van ser detingudes en les manifestacions posteriors al desallotjament de Can Vies. En elles han estat condemnades un total de 5 persones a penes que van des dels 8 mesos als 3 anys i 9 mesos de presó basant-se el jutjat penal nº 28 de Barcelona tan sols en el relat policial, tot i haver estat plenament contradictori. Un exemple extret d'una de les sentències de com malgrat les contradiccions n'hi ha prou amb el relat policial per condemnar una persona per resistència a l'autoritat: “En aquest sentit, que l'agent recordés un primer cop de colze a diferència de la resta de testimonis, o no recordés que el caporal també va caure a terra, com aquest i el sergent expliquen, esdevé útil per a considerar que el testimoni policial no pot derivar d'un aprenentatge espuri, d'una falsedat mútuament preparada, sinó de la naturalitat amb la que es recorden fets comunament viscuts però des de perspectives una mica diferents, com no podia ser d'una altra manera”. No obstant això, a l'hora de valorar el testimoni atorgat per una veïna que vivia just davant d'on es va produir la detenció i la qual va declarar que des de la finestra va veure la detenció i que no es va produir cap tipus de resistència: “No es dubta sobre que aquesta veiés l'avui acusat envoltat d'agents, ni que aquesta es sentís intranquil·la, però resulta més que discutible que, realment, aquesta dona observés la detenció des el principi i amb tot detall”.

Enaltir el relat policial i degradar el relat de ciutadans davant els tribunals. Malgrat les contradiccions. Perquè no pot ser d'altra manera, tal com indica el jutge. No té sentit que uns agents realitzin un atestat fals. Tampoc és lògic que es cometin tortures per part d'una policia democràtica. És més fàcil confiar en els nostres policies que investigar fins al final una denúncia per tortures o la possibilitat que agents de policia hagin realitzat un atestat fals o falsejat. No estem davant de casos puntuals, ni pomes podrides. Hi ha un greu i profund problema al nostre país que enfonsa les seves arrels en la manca de control real a la policia per part d'aquells que tenen encomanada aquesta tasca: responsables policials i polítics de la mateixa, el poder judicial i la fiscalia. És més senzill mirar cap a un altre costat que assumir la possibilitat que el sistema falli.

Aquests dies també es compleix un altre trist aniversari. El 6 de febrer de fa un any almenys 15 persones van morir a la platja del Tarajal de Ceuta mentre intentaven accedir nedant des del Marroc. Van morir, tal com van denunciar els supervivents des del primer dia, com a conseqüència de l'actuació de la Guàrdia Civil que va disparar bales de goma a les persones que estaven al mig del mar. Hi ha un procés en curs, però ni tan sols 15 morts han aconseguit que els responsables polítics i judicials hagin dimitit. Ni tan sols que aquests hagin sancionat als guàrdies civils que van actuar.

No obstant això, si alguna cosa ha aconseguit 'Ciutat Morta' és que avui sigui una mica més difícil mirar cap a una altra banda. El procés de reparació del dany social i col·lectiu que ha suposat per a les afectades per aquest cas i per afectades per altres casos ha estat històric. El fet que més de mig milió de persones veiessin el documental així com la indignació social que ha suscitat, suposa un clar exemple de reconeixement de la veritat. Hi ha la veritat oficial, sustentada en les sentències i en la democràcia formal. I la veritat de les afectades, que es va transmetre en el documental, com si davant d'una tercera sentència estiguéssim. I igual que en el cas d'Ester Quintana o de Juan Andrés Benítez, la veritat oficial va ser social i col·lectivament trencada.

Avui es compleix un dels aniversaris més tristos de la ciutat de Barcelona. El 4 de febrer de fa 9 anys van tenir lloc els fets que van donar inici al procés sobre el qual s'ha realitzat el llargmetratge documental 'Ciutat morta', que durant almenys una setmana va generar un terratrèmol social, polític i mediàtic sense precedents en el que a la [in]justícia es refereix.

El cas del 4F és absolutament paradigmàtic, ja que en el mateix es van donar molts dels pitjors defectes i irregularitats que desgraciadament trobem quotidianament. Perfils ètnics i estètics en les actuacions policials; denúncies de tortures o maltractaments que no s'investiguen adequadament; processos d'instrucció d'alguns jutjats que no busquen l'aclariment dels fets; presumpció de veracitat dels agents de la policia en l'ordre penal tot i que el seu testimoni hauria de tenir el mateix valor que el de qualsevol persona; polítics que no assumeixen la seva responsabilitat i que decideixen mirar cap a un altre costat davant irregularitats i denúncies de tortures en els cossos policials o funcionarials que dirigeixen; i així un llarg etcètera.