Què està passant a Catalunya?

Són moments de tensió i d’excepcionalitat política a Catalunya. El procés, que sembla arribar al seu clímax, ja no es pot entendre com a dilació calculada per a obtenir-ne rèdits electorals. La repressió se sap com comença, però no com acaba. I tot i així, la vida segueix a Catalunya. Ha seguit sempre, però ho ha fet de manera més silenciosa durant els darrers anys. Hi hagi o no referèndum, o inclús independentment de si Catalunya acaba esdevenint en el futur un Estat propi, hi ha una sèrie de reptes que reclamen l’atenció immediata. Les condicions materials sobre les quals viu la majoria de la població a Catalunya són precàries.

L’atur continua sent el principal problema que preocupa els ciutadans i ciutadanes de Catalunya segons l’últim Baròmetre Oficial de Catalunya. Es situa en la primera posició en les principals preguntes: 1. En la seva opinió, quins creu que són els principals problemes que té actualment Catalunya? i 2. Quin d'aquests problemes considera que és el més important? No és per menys. L’atur a Catalunya és del 13%, xifra que apuja fins al 28,4% quan parlem de la població entre 16-24 anys. Molt per darrere de la mitja de la Unió Europea (7.7%), Catalunya només estaria per davant de Grècia (21.7%) i la mateixa Espanya (17.1%). Alhora, el mercat laboral a Catalunya no és exempt del tipus de contractació temporal - i gairebé precària per extensió -, caracteritzada per la neoliberal figura de “l’emprenedor d’un mateix”. En el primer trimestre d’aquest any, de cada 7 nous contractes creats tan sols 1 és indefinit. L’estabilitat laboral és l’element bàsic que permet als individus planificar i projectar-se en el futur. Un model productiu basat en l’estacionalitat laboral afebleix l’autonomia dels subjectes, alhora que debilita la seva posició alhora d’afrontar reptes vitals. I és que, per exemple, decidir tenir un fill o filla sense saber si demà disposaràs d’un sou és una disjuntiva que poca gent pot assumir a Catalunya, que té una de les taxes de natalitat més baixes del món.

Però si l’atur i l’estacionalitat laboral són lloses que afecten de forma particular a qui ho pateix, la desigualtat afecta a la societat en el seu conjunt. Una societat desigual és una societat més injusta, en la mesura en que redueix la mobilitat social entre classes. És també una societat més perillosa, ja que un major grau de desigualtat tendeix a polaritzar els territoris i a generar guetos urbans. Part principal de la idea i creació dels Estats de Benestar era precisament la d’atorgar una cert sostre d’igualtat d’oportunitats als ciutadans que compensés les condicions inicials on es trobessin. Catalunya no és immune a aquest declivi.

Per a mesurar on es situa la desigualtat, utilitzem dos indicadors; l’índex de Gini i la Ratio S80/20[1]. Segons dades de l’IDESCAT de l’any 2016, Catalunya se situaria en la xifra de 31.4. A nivell comparat, això significa que estem per darrere Polònia (30.6), i inclús per darrera la mitja de la Unió Europea, que està en 31. Lluny trobem països com ara Bèlgica (26.2), Finlàndia o Suècia, amb una puntuació del 25.

En quan a la Ratio S80/20, les dades de l’any 2016 mostren que Catalunya és de 5,5. I què significa això en termes comparats? Altra vegada, Catalunya se situa lluny d’Eslovènia, Finlàndia i Eslovàquia, amb una ratio de 3.6. Però també estem per darrere d’Hongria (4.3) o Polònia (4.8). Lluitar contra la desigualtat hauria de ser una prioritat per a tot govern, o com a mínim d’aquells que diuen voler defensar a la una majoria. Si bé sembla que l’Estat del Benestar com l’hem conegut va ser ferit de mort durant la crisi, la Renda Bàsica Universal es dibuixa com una de les mesures més il·lusionant per a combatre la desigualtat i construir un nou pacte social. A Finlàndia ja estan duent a terme una primera prova pilot que s’allargarà fins a principis del 2019.

La disputa sobre les dades d’atur o desigualtat no poden ser únicament presentats com a debats econòmics, ubicats en una dimensió científico-analítica. És el debat sobre la política, sobre el temps i les nostres vides en societat. Si l’actualitat és tossuda, la realitat ho és més: fora o dintre d’Espanya, fora o dintre de la Unió Europea, a Catalunya hi ha molt camí per recórrer.

[1] l’Índex de Gini medeix fins a quin punt la distribució d’ingressos en una economia s’allunya d’una distribució perfectament equitativa. L’equitat perfecta tindria el valor 0, mentre que una societat completament inequitativa seria de 100. Per altra banda, la Ratio S80/20 mesura la proporció d’ingressos que el 20% de la població guanya de més en termes d’ingressos que el 20% amb menors ingressos. El resultat és les vegades que la renta del top 20% multiplica al top 20% en menors ingressos. Per tant, quant més alt és el valor, més desigualtat hi ha entre els més rics i els més pobres.

Són moments de tensió i d’excepcionalitat política a Catalunya. El procés, que sembla arribar al seu clímax, ja no es pot entendre com a dilació calculada per a obtenir-ne rèdits electorals. La repressió se sap com comença, però no com acaba. I tot i així, la vida segueix a Catalunya. Ha seguit sempre, però ho ha fet de manera més silenciosa durant els darrers anys. Hi hagi o no referèndum, o inclús independentment de si Catalunya acaba esdevenint en el futur un Estat propi, hi ha una sèrie de reptes que reclamen l’atenció immediata. Les condicions materials sobre les quals viu la majoria de la població a Catalunya són precàries.

L’atur continua sent el principal problema que preocupa els ciutadans i ciutadanes de Catalunya segons l’últim Baròmetre Oficial de Catalunya. Es situa en la primera posició en les principals preguntes: 1. En la seva opinió, quins creu que són els principals problemes que té actualment Catalunya? i 2. Quin d'aquests problemes considera que és el més important? No és per menys. L’atur a Catalunya és del 13%, xifra que apuja fins al 28,4% quan parlem de la població entre 16-24 anys. Molt per darrere de la mitja de la Unió Europea (7.7%), Catalunya només estaria per davant de Grècia (21.7%) i la mateixa Espanya (17.1%). Alhora, el mercat laboral a Catalunya no és exempt del tipus de contractació temporal - i gairebé precària per extensió -, caracteritzada per la neoliberal figura de “l’emprenedor d’un mateix”. En el primer trimestre d’aquest any, de cada 7 nous contractes creats tan sols 1 és indefinit. L’estabilitat laboral és l’element bàsic que permet als individus planificar i projectar-se en el futur. Un model productiu basat en l’estacionalitat laboral afebleix l’autonomia dels subjectes, alhora que debilita la seva posició alhora d’afrontar reptes vitals. I és que, per exemple, decidir tenir un fill o filla sense saber si demà disposaràs d’un sou és una disjuntiva que poca gent pot assumir a Catalunya, que té una de les taxes de natalitat més baixes del món.