En calent

El dia, no descobriré la sopa d'all, ha estat de nervis i per una vegada històric de veritat per l'altíssima participació. Aquesta ha estat l'única victòria d'Artur Mas, convertir unes eleccions autonòmiques en unes plebiscitàries amb un resultat pèssim per als seus interessos.

Amb el 99,9% escrutat Junts pel Sí treu 62 escons, els mateixos que CiU el 2010 i nou menys que la suma de l'antiga coalició al costat d'ERC el 2012. Per tant una certa idea nacionalista s'ha difuminat a nivell electoral. Això és indubtable, però els seus líders no semblen acceptar-ho. Durant cinc anys han apostat per un marc de realitat concret que ha sortit derrotat des d'una anàlisi objectiva dels resultats. La no acceptació de la patacada ha estat visible en els seus discursos de la victòria. Junqueras ha demostrat molt poc sentit polític i els seus passos semblen caminar cap a un perillós i delirant enrocament. El mateix pot dir-se de les paraules d'Artur Mas, que ha seguit amb el mantra d'identificar la seva candidatura amb tot Catalunya, fet desmentit en aquests comicis. La guinda l'ha posat Raül Romeva amb el seu crit d'un sol poble, perillós per reminiscències passades. Durarà Junts pel Sí o es dissoldrà com Solidaritat Catalana a principis del segle passat?

L'altra cara del bàndol independentista ha triomfat relativament. El notable augment de la CUP més que al seu candidat es deu a un desviament d'un determinat sector d'ERC descontent amb la seva unió amb Convergència, potser no tan poc natural com es pensa però sí estranya a partir de la Història del Catalanisme, una joguina morta per la brutal irrupció del Nacionalisme. Malgrat això el paper de Baños i els seus serà determinant. Poden posar contra les cordes Mas, dificultar molt la investidura presidencial i fins impossibilitar-la per precipitar una nova cita a les urnes.

La suma d'ambdues formacions suma un percentatge proper al 48% dels vots, insuficient per endollar el motor d'una declaració unilateral d'independència, escassíssim per proclamar una victòria en les suposades plebiscitàries. El recurs emprat per cantar el triomf és l'ambigüitat de Catalunya Sí que es pot, falsa perquè una cosa és defensar el referèndum i l'altra suggerir als ciutadans una resposta afirmativa.

Catalunya sí que es Pot va tenir les seves opcions abans de l'anunci de la candidatura de Junts pel Sí. Al juny tenien trenta escons en les enquestes, gairebé empatant amb CDC. El desgavell posterior ve pel poc coneixement que l'electorat tenia de Rabell i, en la meva modesta opinió, per una confusa campanya de comunicació on també ha estat important renunciar a la marca Podem i ni tan sols contemplar que potser els hauria anat millor, per aprofitar l'efecte Colau de les municipals, dir-se Catalunya en Comú. Els seus 11 escons són un avís per a navegants de cara al setembre, avís del que així mateix han de prendre nota els dos grans partits nacionals.

Entre ball i ball el PSC creu haver-se salvat de la crema. Iceta ha sabut transmetre bé el seu missatge federalista amb un seguit de propostes creïbles. 18 escons valen per mitigar pèrdues autonòmiques, no així per a les generals, on per guanyar-les el PSOE necessita tenir uns resultats excel·lents a Catalunya. Així ho avala la tradició.

El problema es planteja des d'una altra vessant per al PP. Albiol no ha estat un revulsiu, i per descomptat no pot ser l'interlocutor del No amb el bloc independentista. De cara a les legislatives de desembre aquesta patacada no crec que sigui tan decisiva. Potser ens sorprenguem i el centre gravitatori de les mateixes, l'espai fonamental, es traslladi a Andalusia donat l'increment de l'atomització a les catalanes.

Els indiscutibles guanyadors es troben en Ciutadans. El mèrit és tant d'Albert Rivera com d'Inés Arrimadas, injuriada per molts però que al final ha demostrat ser una candidata capaç d'enarborar un discurs propi molt útil des del marc plantejat pel Sobiranisme. Han sabut captar la polarització i derivar-la en benefici des de la bandera de la nova política. El seu ascens en aquestes autonòmiques pot tenir efecte d'ona expansiva nacional per la proximitat amb les legislatives, on amb tota probabilitat poden ser decisius davant l'incert panorama sense majories que es planeja a l'horitzó.

De fet és molt temptador llegir aquestes eleccions amb la mirada posada al desembre, entre altres coses per la necessitat de trobar noves possibilitats de diàleg. La convocatòria ha demostrat un límit per a l'independentisme, frustrat en el seu anhel de majoria incontestable malgrat tots els diners invertits, el rotund favor d'una televisió pública lliurada a la causa i una campanya impecable en principi per saber unir una idea en un sol cos. El fracàs, en majúscules, de la seva proposta hauria de generar un replantejament. Potser ha arribat l'hora de l'adéu de Mas, com desitjo que arribi en breu el de Rajoy. Aquests dos homes són els dos rostres més visibles d'un maniqueisme insà. Per acabar amb aquest malson convé pactar d'una maleïda vegada, convocar un referèndum, sortir de dubtes i negociar un nou marc constitucional. Tots aquests passos s'emmarquen en la tan denigrada tercera via. Després de l'enfonsament, per empat tècnic, de la polarització seria fantàstic aclarir el cel i obrir, de veritat, un nou camí basat en el realisme des de la política

El dia, no descobriré la sopa d'all, ha estat de nervis i per una vegada històric de veritat per l'altíssima participació. Aquesta ha estat l'única victòria d'Artur Mas, convertir unes eleccions autonòmiques en unes plebiscitàries amb un resultat pèssim per als seus interessos.

Amb el 99,9% escrutat Junts pel Sí treu 62 escons, els mateixos que CiU el 2010 i nou menys que la suma de l'antiga coalició al costat d'ERC el 2012. Per tant una certa idea nacionalista s'ha difuminat a nivell electoral. Això és indubtable, però els seus líders no semblen acceptar-ho. Durant cinc anys han apostat per un marc de realitat concret que ha sortit derrotat des d'una anàlisi objectiva dels resultats. La no acceptació de la patacada ha estat visible en els seus discursos de la victòria. Junqueras ha demostrat molt poc sentit polític i els seus passos semblen caminar cap a un perillós i delirant enrocament. El mateix pot dir-se de les paraules d'Artur Mas, que ha seguit amb el mantra d'identificar la seva candidatura amb tot Catalunya, fet desmentit en aquests comicis. La guinda l'ha posat Raül Romeva amb el seu crit d'un sol poble, perillós per reminiscències passades. Durarà Junts pel Sí o es dissoldrà com Solidaritat Catalana a principis del segle passat?