Camí de l’infern: per què obeïm si podem no fer-ho?

A finals dels anys 60 les elits que controlen de sempre el sistema econòmic, es preguntaven fins quan haurien de suportar el contracte social sorgit de l’equilibri sociopolític posterior a la Segona Guerra Mundial. El model keynesià de capitalisme –certa redistribució de la riquesa, l’estat del benestar, els impostos que pagaven per mantenir-lo-, els incomodava convençuts com estaven que no eren més rics per aquesta causa.

L’abril de 1968, Aurelio Peccei -FIAT, Olivetti, Club Bilderberg– va fundar el Club de Roma, una organització de financers, banquers, industrials i polítics. El primer que varen fer fou encarregar un estudi de prospectiva econòmica mundial a investigadors del MIT, Massachussets Institute of Technology: Donella Meadows, Dennis Meadows, Joergen Randers, William W. Behrens III y13 científics més. Volien avaluar el capitalisme i conèixer quin futur li esperava de continuar amb el model vigent de desenvolupament.

La resposta de l’equip investigador –març de 1972- fou contundent.

En síntesi, els científics del MIT van sentenciar que un sistema econòmic basat en el creixement perpetu no és sostenible si es considera la finitud del planeta i la dels seus recursos -petroli, gas, metalls, minerals, superfície, aire, aigua, embornals de residus-, en contraposició a l’augment imparable de la població.

Saber o sospitar, que el sistema econòmic que els havia fet amos del món podia col·lapsar, va colpejar les elits. Havien de decidir. Fer cas a l’informe era suïcidar-se com a classe social dominant. Decidiren enfortir el seu poder fins el domini absolut canviant les regles del joc: acumular més riquesa i més de pressa, reduir el nombre de persones que en poguessin tenir accés, assegurar-se que en el moment del col·lapse els “elegits” gaudirien dels recursos planetaris a disposició, traspassar a mans privades tot allò que fos de titularitat pública i que pogués generar negoci. Es tractava de trencar el contracte social sense dir-ho: fora necessari desprestigiar el capitalisme keynesià, revertir la redistribució de la riquesa i el desenvolupament de l’estat del benestar, alimentar l’individualisme, destruir la solidaritat, convèncer la ciutadania que cadascú té allò que es mereix... En definitiva, treure/usurpar a la ciutadania els drets conquerits des de la Revolució Francesa. I si feia falta mentir, no se n’havien d’estar: les elits tenen dret a fer-ho per imposar els seus interessos superiors i perennes. Una sola finalitat els motivava: governar sense haver estat triats. No havia d’importar la humanitat, l’empobriment, la salut, l’educació, els drets de la majoria, tan sols la riquesa que consideraven seva. I s’havia de monopolitzar la política: primer per la seducció, segon per l’abducció-compra, després per l’obligació–deute i finalment la privatització. Ah! i tot havia de passar de sud a nord, per nos espantar la societat acomodada i bullida en fred.

Era el moment d’imposar un nou monoteisme. Fer del capitalisme l’única forma de poder polític tot canviant l’hegemonia social. La URSS havia caigut en el desprestigi després de Praga 68 i les revoltes socials d’aquell mateix any, no havien prosperat. La primera crisi del petroli estava colpejant l’economia, en especial els treballadors i les classes mitjanes. Van fundar la Trilateral i van treure de la Universitat l’Escola de Chicago, van posar a fer la feina bruta (per exemple en el cop d’estat del 73 a Xile) i van donar Milton Friedman el premi Nobel (1975) per les seves idees: impulsar el monetarisme, donar tot el poder als mercats, aprimar els estats, privatitzar les empreses públiques, abaixar els impostos als més rics, convertir l’estat del benestar en un negoci, negar els drets socials.

Thatcher i Reagan foren els seus aliats als anys 80. Les successives crisis –polítiques, econòmiques, reals o induïdes- van servir per anar imposant els seus criteris. La caiguda del Mur i la implosió soviètica va eliminar l’oposició.

Van decidir comprar els mitjans de comunicació per imposar les seves idees: “es imprescindible, decidiren, que els mitjans de comunicació confirmin les nostres informacions i anàlisis” . I abduir els economistes fent-los veure que fora de la matriu no hi havia ni diners, ni influència, ni reconeixement. Els dissidents foren assenyalats i expulsats. Qualsevol que s’atrevís a qüestionar les veritats oficials, fou foragitat del sistema i ridiculitzat. Només l’èxit era lloat. El fracàs, un estigma. La pobresa, un càstig. Els drets, una antigalla.

La Globalització però, fou l’agent determinat, l’excusa perfecte per imposar el neoliberalisme definit al Consens de Washington: desregular, privatitzar, aprovar legislacions favorables a les transnacionals. L’objectiu: reduir lenta però inexorablement el poder dels estats. L’eina: la pròpia globalització que ha permès al poder fer-se extraterritorial, inabastable, mentre que la política continua sent local, incapaç d’actuar a nivell planetari. Ara mateix no sabem qui ens governa, qui imposa les polítiques econòmiques, les condicions draconianes. Han aconseguit que els anomenem mercats, i els quantifiquem en l’1% o el 10% si comptem els seus servidors. No els ha triat ningú però són els que manen. I els qui dicten què fer. Els polítics i els periodistes, o accepten el rol o són bandejats. Sense diners no hi ha partits majoritaris, ni presidents, ni governs, ni mitjans.

Les desigualtats han augmentat. La inflació, la congelació salarial, el crèdit, el deute, els diners virtuals, les crisi, han estat instruments que han servit per traspassar els diners de mans. Institucions no triades per ningú han estat i són l’exèrcit impositor de les condicions innegociables: FMI, Banc Central Europeu, Comissió Europea... I els diners han servit per elegir els polítics que han dut al port de les elits aquestes polítiques. I no s’han equivocat. Ho fan bé pels seus interessos que no són els de la majoria.

No van errats, prevariquen. I aquí rau la clau de volta de l’engany, dir una cosa per fer-ne una altra alhora que empres tots els teus mitjans de propaganda –ara mateix quasi tots– per desprestigiar qui et contradiu. Així imposen els seus candidats idees i interessos alhora que desanimen, intimiden, els intents d’oposició.

Han passat 40 anys des de la publicació dels “Límits del Creixement”. Dennis Meadows deia a Le Monde el mes de maig de 2012: allò que vàrem demostrar l’any 92 està vigent. Superar els límits del creixement porta a l’enfonsament. I s’evidencia a les societats que cada dia tenen menys capacitat de satisfer necessitats elementals: alimentació, sanitat, educació, seguretat.

I l’esquerra?

La socialdemocràcia va creure’s la propaganda negativa que es va fer de l’informe. Va preferir pensar que era un atac als drets dels treballadors i a l’estat del benestar. Va decidir no reflexionar sobre l’abast de l’estudi. I es va lligar al capitalisme, a modernitzar-lo, a gestionar-lo sense adonar-se que mai li deixarien les rengles. Encara ara continuen sense creure-se’l. Tant li fa si abduïts pel capitalisme, pel pensament únic, per la privatització de la política o la compra de voluntats. Continuen sense –voler- assumir que el progrés real de la humanitat és impossible si no és supedita a la naturalesa i que no ha està obligadament vinculat al creixement. No fan seu que el creixement infinit, perpetu, es incompatible, paradoxal, en un planeta finit. I diuen creure en la domesticació del capitalisme, símptoma inequívoc que el capitalisme o els ha comprat o en formen part.

Més enllà de la socialdemocràcia la por s’ha anat imposant a les formacions que volen formar part de l’arc parlamentari, la por a dir coses que posen en perill el poc poder que toquen. Alguns ho vesteixen de pragmatisme: “cal assegurar el poder que tenim, diuen, per influir i evitar que els drets socials es deteriorin del tot”; altres albiren un millor futur “ara que els expectatives són bones no podem posar-les en risc oposant-nos a principis arrelats”.

La por a quedar fora del sistema, a ser foragitats, els ha fet curts de vista si no sistematitzats. No s’han adonat que hi havia més vots per ells si els buscaven fora del sistema que no pas a dins. I no van voler veure que cada dia que passava/passa a més ciutadans i ciutadanes se’ls fa fora. Ara no tenen credibilitat per dir el que s’ha de dir. A dins quasi no hi caben i a fora no se’ls creuen. No s’han mullat prou pels exclosos. Han respectat en excés el sistema.

Fa temps que havien d’haver dit coses que s’han callat i fer-ho amb la boca grossa, no mig d’amagat. Com ara: nosaltres, l’esquerra que es reclama ecologista i de les classes populars, tampoc tenim solucions si no canviem el model capitalista vigent i el substituïm per una sistema econòmic supeditat a la naturalesa, a la finitud planetària. Sabem que la sostenibilitat és impopular però preferim dir-ho ara que no pas haver d’avergonyir-nos després: no podem continuar creixent. Ens ho juguem tot: el clima, l’hàbitat, l’energia bàsica –aire, aigua, foc, terra/aliments-. I els drets. I la propietat dels bens públics, que són de la ciutadania i no de les elits ni dels governs. La naturalesa no és nostre, tan sols hem de fer-ne usdefruit.

L’economia ha d’estar limitada per l’ecosistema. I això comporta un nou concepte de prosperitat no relacionada amb l’opulència ni les satisfaccions exclusivament materials. Per prosperar no cal créixer. No és veritat que visquem millor quan més tenim. S’ha de renunciar a tot allò que no serveix per res i a la felicitat enllaunada, empresonada per la moda. En lloc està escrit que la satisfacció de les necessitats inherents a la humanitat, estigui supeditades al consum. I per aconseguir-ho caldrà decréixer en termes de PIB, de diners per ús individual. Som eco dependents: respirem, mengem, bevem aigua, ens movem – petroli – i fins i tot somiem gràcies a la natura. La prosperitat només és real si hi té accés tota la comunitat, tot el planeta. I l’hem de compartir en igualtat de drets i d’ús sense malmetre’l. Assegurant la seva capacitat de resiliència, de recuperació. Acceptant de viure-hi en perfecta harmonia.

Què s’acosta?

La reducció del món a dues societats: Una a la que només hi tindran accés els elegits per les elits i aquells que facin falta per assegurar el seu funcionament. L’altra formada per la resta del món. La primera serà cada cop més reduïda en tant per cent de població i més poderosa en termes de riquesa acumulada i de capacitat de repressió i control dels recursos. La segona abandonada a la seva sort disposarà de governs que any darrera any s’aniran afeblint. La primera abordarà el col·lapse amb la seguretat que estarà blindada i disposarà de la capacitat de refusar qualsevol intent d’atac. La segona, molt empobrida, desorganitzada i sense empara pública viurà en un marc de violència on es veurà abocada a la lluita per la supervivència, l’animalització de la vida: haver de gastar el temps en protegir-se, buscar l’aigua i el menjar, no tenir temps de pensar.. La primera allargarà el seu declinar tot esperant un miracle tecnològic. La segona sospirarà pel miracle de la revolució.

Em pregunto que esperem per evitar-ho, per què obeïm si podem no fer-ho, per què no desobeïm ja, per què ningú que diu aspirar a governar per canviar el món no crida a la insubmissió contra el tirà econòmic: sense violència, solidàriament, superant l’individualisme i l’aïllament, compartint. No hi ha mitges tintes. O ens oferim a l’enemic a cap preu tot esperant que ens triï d’entre els molts en oferta , o li plantem cara tots plegats i sense por per evitar que el futur sigui insuportable, l’infern

A finals dels anys 60 les elits que controlen de sempre el sistema econòmic, es preguntaven fins quan haurien de suportar el contracte social sorgit de l’equilibri sociopolític posterior a la Segona Guerra Mundial. El model keynesià de capitalisme –certa redistribució de la riquesa, l’estat del benestar, els impostos que pagaven per mantenir-lo-, els incomodava convençuts com estaven que no eren més rics per aquesta causa.

L’abril de 1968, Aurelio Peccei -FIAT, Olivetti, Club Bilderberg– va fundar el Club de Roma, una organització de financers, banquers, industrials i polítics. El primer que varen fer fou encarregar un estudi de prospectiva econòmica mundial a investigadors del MIT, Massachussets Institute of Technology: Donella Meadows, Dennis Meadows, Joergen Randers, William W. Behrens III y13 científics més. Volien avaluar el capitalisme i conèixer quin futur li esperava de continuar amb el model vigent de desenvolupament.