El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Cal anar amb compte perquè el fervor sobiranista porta molts ciutadans a interpretar incorrectament l’ús dels símbols d’adhesió a aquesta causa. En la darrera gala dels premis Gaudí va haver-hi una persona, Montserrat Carulla, que va creure convenient incloure en la pròpia descripció, que era independentista. Cadascú decideix com es presenta públicament al món. I un servidor, que també és independentista, no considera necessari incloure-ho en la seva targeta de visita i prefereix demostrar-ho per la via quotidiana dels fets. No passa res. Però tampoc no passa res si, davant d’una declaració personal d’aquesta mena, la de Montserrat Carulla, es respon amb una altra expressió personal, la de Candela Peña, decidint no aplaudir.
Candela Peña és de Gavà, és catalana, doncs. Però cal recordar un cop més que la Catalunya que estem fent, com sempre, és plena de catalans molt diferents. Les votacions demostren un cop i un altre que hi ha una bona part dels catalans (i no solament els castellanopalants de Gavà o del Baix Llobregat en general) que se senten espanyols. A aquests catalans ja els va bé distingir-se amb un cert sentiment regionalista, però sempre dins d’Espanya. Candela Peña és un actriu de Gavà que no s’ha sentit mai a gust amb la catalanitat i ho ha expressat públicament més d’una vegada. Per tant, davant del fet inusual d’una persona, Montserrat Carulla, que es declara independentista en un acte públic (una posició personal ideològica, política, i ben fet que fa); no ens ha d'estranyar que en trobem una altra, la Candela Peña, que correspongui no aplaudint. Però el fet més inaudit és que se s'hagi criticat Candela Peña pel fet de recollir el premi i no haver parlat en català. Candela Peña és castellanoparlant, igual que la meitat dels habitants de Catalunya. Hauria pogut parlar en català, hauria estat un detall per part seva –i també una mostra de perspicàcia, sobretot vist que, tot i en castellà, quan va rebre el premi es va dedicar a demanar feina per poder comprar bolquers, suposem que per a un seu fill– però va decidir no fer-ho. I no hauria de passar res, tampoc. Ara, més que mai, com més endavant es trobi el procés sobiranista, més generós s’ha de ser amb les actituds alienes i, sobretot, més rigorós s’ha de ser amb les pròpies. Perquè de tots els que han criticat Candela Peña, m’agradaria veure quants n’hi ha que porten, sense anar més lluny, l’ús de la pròpia llengua amb normalitat. Quants catalanoparlants hi ha que es vulguin complicar una mica la vida diària adreçant-se sempre en català a Catalunya –i canviar de llengua, si cal, però primer, sempre en català? Quants n’hi ha que en els seus negocis actuen com cal, catalanitzant els seus rètols, les seves factures, la llengua que utilitzen espontàniament amb els clients, etc.?
Abans de criticar Candela Peña, que finalment no va fer sinó ser coherent amb la seva actitud, que cadascú es miri ell mateix i comprovi si ja fa el que ha de fer. Perquè és aquí on hi ha el problema de debò: Si la Guàrdia Urbana de Barcelona t’atura i s’adreça a tu en castellà sempre (cosa increïble i que diu molt de la consciència lingüística dels comandaments), el que tu no pots fer, si la teva llengua és el català, és respondre en castellà per por o per desídia. Si vas a un restaurant hindú o del Bierzo, a Barcelona, i s’adrecen a tu en castellà, el que no pots fer és, automàticament, renunciar per mandra al teu dret a parlar en la teva llengua. Almenys, d’entrada (els altres, com la Candela, que parlin com vulguin, mai hem d’imposar res).
De cara a la culminació del procés sobiranista és més important examinar què parles tu. No, què parlen els altres.
Cal anar amb compte perquè el fervor sobiranista porta molts ciutadans a interpretar incorrectament l’ús dels símbols d’adhesió a aquesta causa. En la darrera gala dels premis Gaudí va haver-hi una persona, Montserrat Carulla, que va creure convenient incloure en la pròpia descripció, que era independentista. Cadascú decideix com es presenta públicament al món. I un servidor, que també és independentista, no considera necessari incloure-ho en la seva targeta de visita i prefereix demostrar-ho per la via quotidiana dels fets. No passa res. Però tampoc no passa res si, davant d’una declaració personal d’aquesta mena, la de Montserrat Carulla, es respon amb una altra expressió personal, la de Candela Peña, decidint no aplaudir.