El cap de Franco

El dijous vaig decidir saciar la meva curiositat i apropar-me al Born per a veure l'estàtua de Franco a l'entrada de l'antic mercat. Al llarg d'aquesta setmana molts ciutadans sentiren la mateixa necessitat i acudiren al punt on, segons alguns, s'havien profanat tantes essències des d'una voluntat provocadora que serví als detractors de l'exposició per a muntar durant unes jornades una espècie de carnaval on la protesta es mesclà amb violències de tot tipus.

El més interessant d'instal·lar el decapitat ha estat corroborar el lamentable estat d'argumentació de la nostra societat, incapaç d'acceptar el repte d'un debat molt suggerent que no ha arribat a produir-se. Les enrabiades i rebequeries són més efectives, i aquesta regressió infantil mostra símptomes preocupants sobre qüestions imprescindibles si volem construir un país on el present esborri sense miraments la ignorància entorn el passat, fomentada des de les institucions a base de tòpics i un discurs hegemònic que es sent amenaçat per les propostes de Barcelona en Comú.

Vaig romandre cinc minuts davant del cavall i el dictador. L'havien banyat amb els colors de la bandera gay, lluïa una bandereta estelada comprada amb tota probabilitat a una botiga regentada per xinesos i la seva base s'havia convertit en un contenidor de bosses d'escombraries que un empleat municipal retirava entre les protestes de la poca gent concentrada al seu voltant. No hi havia res remarcable a veure, però la visita em va fer pensar en que l'estàtua s'havia convertit en una instal·lació mutant que la transformava en el centre d'una performance instantània culminada hores després amb l'enderrocament i destrucció del monstre a mans de tres anònims que haurien de pagar algun tipus de pena perquè atemptaven contra el muntatge d'una exposició. No sé si el context impedirà el que sostinc, però carregar-se aquest prolegomen de la mostra seria el mateix que anar al Louvre i esquinçar la Gioconda. I no, no comparo el valor artístic d'ambdues peces. Una és l'efígie d'un militar que trencà la legalitat aleshores vigent i l'altra és una dona renaixentista.

Una diferència visual entre ambdues bretolades radica en el seu efecte. Quan a principis del segle XX robaren la Mona Lisa milers de parisencs anaren a la pinacoteca per a veure el forat que havia deixat l'obra i proclamar a veïns, familiars i amics que havien estat al lloc dels fets. Pel que fa al cas barceloní l'operació és la mateixa amb la diferència que aquí treure del magatzem al feixista que durant gairebé quaranta anys Espanya ha canviat la significació del lloc, omplint-lo des la doble vessant de suscitar controvèrsia i animar a molts envers a repetir el mecanisme de veure'l per dir el mateix que els francesos de fa més de cent anys.

Fins 2008 el retrat eqüestre de Franco estigué a Montjuïc i ningú l'atacà, potser per la proverbial mandra barcelonina, no ho és. Fins 2012 l'estàtua de la victòria dominà la plaça del Cinc d'Oros i els únics desperfectes que rebé foren clàxons, contaminació i el menyspreu generalitzat, característica típica que com que ha sigut impugnada ha generat aquesta espècie de bogeria que ningú ha condemnat quan en realitat, així ho considero, els organitzadors volien oferir una pedagogia imprescindible que des de la Restauració de la Democràcia s'ha produït molt poques vegades.

La clau de tanta agressivitat es troba inserida a l'èxit sobiranista, triomfal a la seva proposat de dominar l'espai simbòlic i el llenguatge. Franco al Born era una heretgia intolerable pels independentistes, impunes a les seves accions, doncs la reacció pública no hagués sigut la mateixa d'haver-se tirat a terra, per posar un exemple, una estàtua de Francesc Macià, de qui tan sols es coneixen quatre anècdotes i la notícia de la seva mort el Nadal de 1933. No interessa endinsar-se al rovell de l'ou perquè és molt millor la superfície, vàcua, sense un cos sòlid.

Som una nació que ha perpetrat veritables crims amb l'educació, una nació que establint després de 1975 un pacte de silenci amb els aspectes conflictius del seu passat ha enterrat la possibilitat de coneixe'l, castigar-lo i créixer des d'una autocrítica dotada de plena consciència. Algun cop ja he dit dins d'aquestes pàgines la tristesa que em produeix la fèrria imposició de fomentar el desconeixement del passat, sempre manipulat i mai explicat perquè d'aquesta manera resulta molt més senzill domesticar a les feres de qualsevol condició o ideologia. L'estiuet de la Memòria Històrica fou un sospir que com a molt ha servit, malauradament, per a omplir pàgines d'informacions que el lector passa de pressa, sigui per paüra o per nul interès, però el cert és que molts adolescents desconeixen qui fou Franco i la generació més gran que no visqué ni la Guerra ni la República s'ha hagut d'informar mitjançant l'oralitat o de manera autodidacta perquè els canals educatius no solen donar accés als ets i uts d'un període sense els que no és possible comprendre el que ha sigut la nostra tragicomèdia des de 1931.

La mala interpretació del que ha succeït, el missatge transmès, és una de les causes dels actes d'aquesta setmana. Si enlloc de propugnar l'etern enfrontament entre bàndols ens preocupéssim per obrir les ments és possible que les coses haguessin anat d'una altra manera, y veient situacions semblants a altres països es pot entendre el que dic. A Alemanya, Sud-Àfrica i,en grau menor, a Itàlia confrontar el passat ha permès superar-lo amb més o menys fortuna.

La retirada de l'estàtua de Franco és una derrota pels que apostem per a analitzar críticament el passat. Esmicolant-lo, i en aquest sentit la culminació del viatge del decapitat és una magnífica metàfora, guanyen els que volen esborrar-lo perquè ni tan sols sigui accessible als seus semblants. S'equivoquen. Abans el duo de la polèmica era a un magatzem municipal, on tornaran, el mateix lloc on robaren el cap del dictador.

Mentre no apareguin no cicatritzaran les ferides perquè qui no mira enrere corre el risc de despenyar-se en el present de tabula rasa i per a que aquesta sigui efectiva convé netejar molt bé les restes dels que ens precediren, entendre-les i actuar en conseqüència.

El dijous vaig decidir saciar la meva curiositat i apropar-me al Born per a veure l'estàtua de Franco a l'entrada de l'antic mercat. Al llarg d'aquesta setmana molts ciutadans sentiren la mateixa necessitat i acudiren al punt on, segons alguns, s'havien profanat tantes essències des d'una voluntat provocadora que serví als detractors de l'exposició per a muntar durant unes jornades una espècie de carnaval on la protesta es mesclà amb violències de tot tipus.

El més interessant d'instal·lar el decapitat ha estat corroborar el lamentable estat d'argumentació de la nostra societat, incapaç d'acceptar el repte d'un debat molt suggerent que no ha arribat a produir-se. Les enrabiades i rebequeries són més efectives, i aquesta regressió infantil mostra símptomes preocupants sobre qüestions imprescindibles si volem construir un país on el present esborri sense miraments la ignorància entorn el passat, fomentada des de les institucions a base de tòpics i un discurs hegemònic que es sent amenaçat per les propostes de Barcelona en Comú.