La capacitat d’exemple de Grècia i de l’alegria contra la por

El poder institucional que fins ara ha pilotat, des dels governs i des dels bancs, la crisi de l’augment de les desigualtats ha actuat de manera particularment injusta i descarada amb Grècia. La condició de petit país perifèric, econòmicament parlant, va servir d’entrada com a banc de proves d’una política punitiva i insensata d'austeritat a ultrança, d’un ajust més dur que cap altre país: retallada massiva de drets socials i rescat financer dels bancs i els creditors, no pas dels ciutadans. Els resultats de la depauperació han estat terribles, equivocats i ineficaços fins i tot amb els seus propis objectius.

En segon lloc, Grècia ha estat utilitzada aquests últims mesos per la troica (el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea) en una lluita frontal, cruenta i pretesament alliçonadora contra el primer govern europeu elegit a les urnes amb un programa polític d’esquerra alternativa, partidari de la regeneració democràtica i d’un canvi de cicle.

Les últimes setmanes de negociacions sobre el pagament d’un deute sabudament impagable han demostrat que als poders dominants els importa un rave Grècia. La Unió Europea no hauria d’haver arribat a aquests extrems d’inflexibilitat, de mesquinesa. Tampoc no és una qüestió de diners primordialment. Allò que els importa, a ells i a nosaltres, és la seva capacitat d’exemple arreu d’Europa. El caràcter pioner de les retallades generals a Grècia s’ha convertit en una resposta ciutadana pionera. Allò que pretenen ofegar no és només Grècia, és sobretot el contagi.

La capacitat de pressió institucional de la tendència dominant i l’artilleria mediàtica desplegada contra l’actual govern grec han estat d’una magnitud aclaparadora, de vegades amb joc net de contrast de polítiques diferents i moltes altres vegades de joc brut de nacionalisme agressiu i xenofòbia. Malgrat això, no han aconseguit tòrcer la voluntat d’un petit país escanyat, literalment escanyat per les polítiques aplicades allí (i també aquí). “Oxi”, que vol dir no.

Ni Grècia ni l’actual govern grec no han estat mai perfectes. Però les seves errades, velles de fons o noves de recorregut inexpert i pressionat, no invaliden el mèrit de la seva postura de plantar cara a la política que ha conduït a l’actual situació. Una altra política ha de ser possible.

Goliat està enfurismat perquè David li ha guanyat una altra partida. També acaba de passar, a un altre punt geogràfic de la Unió Europea, a les eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona, Madrid i altres del país. Goliat disposa d’una enorme força, però David ha demostrat que sí que es pot posar-lo en evidència a les urnes. Se’n diu democràcia. La van inventar els grecs d’Atenes, el segle VI abans de la nostra era. “Efjaristó”, que vol dir gràcies.

El poder institucional que fins ara ha pilotat, des dels governs i des dels bancs, la crisi de l’augment de les desigualtats ha actuat de manera particularment injusta i descarada amb Grècia. La condició de petit país perifèric, econòmicament parlant, va servir d’entrada com a banc de proves d’una política punitiva i insensata d'austeritat a ultrança, d’un ajust més dur que cap altre país: retallada massiva de drets socials i rescat financer dels bancs i els creditors, no pas dels ciutadans. Els resultats de la depauperació han estat terribles, equivocats i ineficaços fins i tot amb els seus propis objectius.

En segon lloc, Grècia ha estat utilitzada aquests últims mesos per la troica (el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea) en una lluita frontal, cruenta i pretesament alliçonadora contra el primer govern europeu elegit a les urnes amb un programa polític d’esquerra alternativa, partidari de la regeneració democràtica i d’un canvi de cicle.