El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Hi ha excuses creïbles, excuses dubtoses, excuses inversemblants, excuses terribles i després hi ha el que la constructora Teyco ha al·legat sobre el presumpte pagament de comissions a CDC. Això és, que els documents on apareixen càlculs manuscrits del 3% sobre el preu d’obres adjudicades per ajuntaments governats per CDC és precisament per assegurar-se que no es paga el 3% a CDC i així evitar suspicàcies (o sospites, que és el que diu el comunicat). Bravo. Això ja no és una excusa, això és una acrobàcia digne del Cirque du Soleil. Tan contorsionista, audaç i lluminosa que només pot haver sortit del mateix barret de copa del carrer Còrsega que porta tres anys traient conills per mantenir viva la flama del respectable sense perdre’n el control. Artur Mas va repetir la cantarella sense immutar-se en la seva compareixença al Parlament i ho ha tornat a dir en una entrevista a La Vanguardia, a veure si a base de repetir-la la versió es converteix en fet. De vegades funciona.
A la cabriola argumental s’hi sumen la proliferació de teories de la conspiració que han circulat aquests dies, fonamentades bàsicament en dos fets: el moment en què es produeix l’operació policial i les denúncies del passat que van acabar en no-res. No dic que no hi hagi hagut mai episodis de guerra bruta ordits des d’algun tèrbol despatx de la Castellana, però aquests acostumen a delatar-se per la seva matussera confecció. No sembla que aquest sigui el cas. No és el mateix un informe policial apòcrif filtrat a El Mundo que una operació de la Guàrdia Civil, ordenada per un jutge amb noms i cognoms (el del jutjat d’instrucció número 1 d’El Vendrell), que inclou el registre simultani de diversos edificis oficials. I encara menys si tot plegat té un origen tan clar i català com la investigació oberta fa un any i mig arran d’una denúncia presentada per d’ERC i PSC en un municipi (Torredembarra). Definitivament, qualsevol semblança entre una i altra pel·lícula és pura coincidència.
Pel que fa a la oportunitat, els problemes judicials de CDC comencen a ser tants, i les cites electorals, tantes també, que és gairebé impossible que no coincideixin. De fet, entre el 9N i el 27S qualsevol data en què s’hagués dut a terme aquesta operació policial hauria tingut idèntica lectura victimista (una altra de les especialitats de la casa gran). I durant els propers 18 mesos, si Junts pel Sí guanya les eleccions amb majoria folgada (com tot fa preveure), i amb la quantitat de jornades solemnes que s’acosten, ja ens explicaran quan s’hauria pogut fer una operació d’aquesta mena sense ser considerada un intent barroer de desestabilitzar el procés. O sigui que potser que a partir d’ara cada any el departament de Justícia informi als jutjats dels dies de l’any en que es poden fer registres i detencions de bons catalans sense ferir sensibilitats. Això, per no insistir amb arguments ja escoltats, com que Rodrigo Rato va ser detingut pocs dies abans de les municipals i ningú no va parlar aleshores de guerra bruta contra el PP (hauria estat hilarant).
Mal que pesi a uns quants, i en especial a Josep Rull (magistral en el seu paper de víctima al revelar que la Guàrdia Civil s’havia endut “material sensible” sobre l’estratègia electoral de JPS de cara al 27S), el cas Teyco, abans dit cas Torredembarra, és creïble. Això únicament vol dir que ho són els indicis fins ara coneguts, però no que acabi en condemnes, ja que provar una trama de comissions il·legals sense la col·laboració d’un penedit és tan difícil com aconseguir que els expresidents del Govern es dediquin exclusivament a gaudir de la seva jubilació daurada. A més, aquí la víctima és l’administració, que habitualment no acusa perquè està governada pel mateix presumpte autor del crim. En realitat, ni comptant amb un penedit hi ha garantia de res, com es va veure amb el cas Adigsa, o anys enrere amb el cas Casinos. I, abans que em crucifiquin, subratllaré que les majors mostres d’impunitat es troben a l’altra banda de l’Ebre. La comptabilitat en negre del PP tothom pot intuir d’on surt, però encara s’ha de demostrar. L’únic que es pot afirmar amb rotunditat és que el diner dels sobres que cada mes i durant mes de vint anys els tresorers del PP van estar repartint entre la seva cúpula directiva no provenia de campanyes de micromecenatge.
En realitat, del cas Teyco només coneixem una part ínfima, però n’hi ha prou per donar-li veracitat. Diuen que hi ha aquelles notes manuscrites (que deuen ser autèntiques perquè ho reconeix la mateixa companyia), diuen que hi ha uns mails entre un fill Sumarroca i l’extresorer de CDC, Daniel Osàcar, i diuen que hi ha pagaments desproporcionats d’ajuntaments convergents a la constructora que després feia generosos donatius a la fundació del partit. Donatius legals, per descomptat. Que no se m’oblidi o m’enviaran a la foguera. Però és que dir que són legals és com dir en un assassinat que l’arma del crim tenia tots els permisos. És a dir, com no dir res. La suposada il·legalitat no és el donatiu, sinó la procedència dels diners que es donen. És el circuit complet dels diners.
En el fons, el cas Teyco és especialment creïble perquè no és una constructora qualsevol, sinó que pertany a l’imperi Sumarroca, i, de sempre, el triangle Sumarroca-Convergència-Generalitat (empresa-partit-administració) ha estat sòlidament encadellat. Traient la pols a l’arxivador he recuperat una petita perla que, modestament, em penso que ho exemplifica bé. Es tracta d’un dossier de presentació sense data, encara que deu ser de començaments dels noranta, en el que (a banda de la seva lamentable redacció) criden l’atenció dos aspectes. El primer és que, en la narració de la seva història, s’hi explica sense manies que a partir de l’any 1980 l’empresa passa a especialitzar-se en sector públic, quan fins aquella data s’havia dedicat bàsicament a la construcció d’habitatges i a prestar serveis de construcció per a altres companyies. La data no és casual: 1980 és l’any que Jordi Pujol es converteix en president de la Generalitat.
El segon element és encara més cridaner. En el detall d’obra realitzada la presència d’organismes, seus i dependències de la Generalitat és absolutament abassegadora. Hi ha una pàgina en la que de les 20 obres ressenyades (gairebé tot remodelacions d’edificis) 18 corresponen a la Generalitat: les diverses seus de Catalunya Ràdio, la del Palau de la Generalitat i de diverses conselleries, l’escola de policia, pistes esportives..., i més endavant encara trobem hospitals i ambulatoris públics, escoles i instituts públics, casals d’avis, centres cívics, etc. Així eren aquells temps. Que la constructora de Carles Sumarroca Coixet (i dels seus germans), amb carnet de militant número 24 de CDC, fes la major part d’obres de la Generalitat governada per CDC era tan normal que no calia ni dissimular. L’oposició ho criticava amb timidesa, com aquell qui no està lliure de pecat per llençar cap pedra, i la premsa del moment complia amb la missió de no emprenyar massa.
A partir d’aquí, i encara que resulti esgotador, per repetitiu, cal completar el quadre amb tots els altres lligams (coneguts) que han unit i uneixen les famílies Sumarroca i Pujol, o els negocis Sumarroca amb els governs Pujol. És a dir, tot allò tantes vegades escrit però que no s’ha de perdre de vista quan parlem sobre la poca o molta credibilitat del cas Teyco. Allò de que les respectives senyores havien fundat Hidroplant; allò de que un dels fills de l’ex molt honorable (Pere) treballa des de fa 20 anys o més per a la consultoria ambiental de Sumarroca (Entorn); allò de que altres empreses de Sumarroca (Emte, Proelec, Unitek, General Lab, etc.) han crescut exponencialment a l’escalf del gran client que és l’administració pública catalana; allò de que ara mateix s’investiga si Jordi Pujol Ferrusola va cobrar comissions d’Emte (entre altres) per treballs no realitzats; allò de que Sumarroca, Alavedra i Prenafeta van participar en una empresa a començaments dels noranta (Terasaki) en la que va estar empleat el Júnior; allò de que Sumarroca va ser un dels testaferros de luxe usats per Pujol per emmascarar que era el propietari real d’El Correo Catalán; allò de que una altra firma de Sumarroca, la consultora sanitària Codeh, va rescatar l’exconseller Roma quan aquest va haver de plegar per corrupció; o allò potser sí més oblidat de que el secretari del consell d’Emte i Teyco era el mateix advocat que havia estat cap dels serveis jurídics de Banca Catalana (i que també remenava les cireres a la fundació editora del diari Avui i a la Fundació Enciclopèdia Catalana, per citar dues entitats privades alletades pel pujolisme).
Ni combrego amb això que corre de “JuntsPel3%”, perquè trobo ridícul pretendre que l’ambició independentista es justifiqui exclusivament en la voluntat de seguir controlant el circuit de les comissions, ni òbviament combrego amb els que intenten fer creure que el cas Teyco és una operació de Madrid per fer descarrilar el procés. No és contra Catalunya, és contra els corruptes. I presumpció d’innocència sempre, també pels Sumarroca i els Pujol, però si del que es tractava era d’evitar aixecar suspicàcies haurien d’haver començat fa 35 anys.
Hi ha excuses creïbles, excuses dubtoses, excuses inversemblants, excuses terribles i després hi ha el que la constructora Teyco ha al·legat sobre el presumpte pagament de comissions a CDC. Això és, que els documents on apareixen càlculs manuscrits del 3% sobre el preu d’obres adjudicades per ajuntaments governats per CDC és precisament per assegurar-se que no es paga el 3% a CDC i així evitar suspicàcies (o sospites, que és el que diu el comunicat). Bravo. Això ja no és una excusa, això és una acrobàcia digne del Cirque du Soleil. Tan contorsionista, audaç i lluminosa que només pot haver sortit del mateix barret de copa del carrer Còrsega que porta tres anys traient conills per mantenir viva la flama del respectable sense perdre’n el control. Artur Mas va repetir la cantarella sense immutar-se en la seva compareixença al Parlament i ho ha tornat a dir en una entrevista a La Vanguardia, a veure si a base de repetir-la la versió es converteix en fet. De vegades funciona.
A la cabriola argumental s’hi sumen la proliferació de teories de la conspiració que han circulat aquests dies, fonamentades bàsicament en dos fets: el moment en què es produeix l’operació policial i les denúncies del passat que van acabar en no-res. No dic que no hi hagi hagut mai episodis de guerra bruta ordits des d’algun tèrbol despatx de la Castellana, però aquests acostumen a delatar-se per la seva matussera confecció. No sembla que aquest sigui el cas. No és el mateix un informe policial apòcrif filtrat a El Mundo que una operació de la Guàrdia Civil, ordenada per un jutge amb noms i cognoms (el del jutjat d’instrucció número 1 d’El Vendrell), que inclou el registre simultani de diversos edificis oficials. I encara menys si tot plegat té un origen tan clar i català com la investigació oberta fa un any i mig arran d’una denúncia presentada per d’ERC i PSC en un municipi (Torredembarra). Definitivament, qualsevol semblança entre una i altra pel·lícula és pura coincidència.