El deute pendent d'Alemanya amb els altres

El dogmatisme luterà, el zel messiànic de l’austeritat, l’obsessió compulsiva de disciplina pressupostària, és una filosofia moral rigorista. Els països endeutats són culpables, han pecat, han d’expiar-ho, han de pagar, s’han de redimir. No es poden salvar els ineficients Estats endeutats, en el mateix moment en què salven l’ineficient sistema bancari occidental amb injeccions de diners infinitament més elevades. A una banda hi ha un principi elemental: els deutes s’han de pagar. A l'altra la realitat: aquella norma ha conegut excepcions contínues i perpètues, començant per la mateixa Alemanya. Les monedes acostumen a tenir dues cares, la realitat també.

El país més rescatat de tots i el que més ha refusat de pagar els deutes és precisament Alemanya. El deute de 226.000 milions de marcs-or que li va ser imposat pels aliats l’any 1919 com a reparacions per la Primera Guerra Mundial per tal de frenar el seu expansionisme es va veure renegociat l’any 1930, reduït a la meitat i tot seguit condonat en un 98% per l’anomenada Moratòria Hoover i per la Conferència de Lausana. La mateixa condonació del deute alemany es va repetir amb les reparacions de la següent guerra mundial que va provocar, la segona. Els Estats Units van tenir interès en una Alemanya occidental pròspera davant del bloc soviètic. La puixança germànica es va basar també en aquests ajuts dels països creditors, en l’anul.lació dels deutes alemanys acumulats.

La creació de la Unió Europea no va ser res més que alçar una barrera contra un nou enfrontament entre els seus membres, de la mateixa manera que l’Estat del benestar era una barrera contra l’abús d’unes classes socials sobre les altres. La creació de l’euro va ser la resposta europea a la reunificació alemanya del 1990, a la renascuda força expansiva del país hegemònic. Al cap de pocs anys, l’euro s’ha convertit en un instrument de domini alemany. Ara Alemanya té una nova oportunitat de demostrar que la seva recepta d’austeritat a ultrança no està destinada exclusivament a enfortir-se ella mateixa en detriment dels altres, que la solidaritat europea amb els països asfixiats no és a canvi del ple domini germànic per tercera vegada en un segle, amb resultats catàstròfics.

El dogmatisme luterà, el zel messiànic de l’austeritat, l’obsessió compulsiva de disciplina pressupostària, és una filosofia moral rigorista. Els països endeutats són culpables, han pecat, han d’expiar-ho, han de pagar, s’han de redimir. No es poden salvar els ineficients Estats endeutats, en el mateix moment en què salven l’ineficient sistema bancari occidental amb injeccions de diners infinitament més elevades. A una banda hi ha un principi elemental: els deutes s’han de pagar. A l'altra la realitat: aquella norma ha conegut excepcions contínues i perpètues, començant per la mateixa Alemanya. Les monedes acostumen a tenir dues cares, la realitat també.

El país més rescatat de tots i el que més ha refusat de pagar els deutes és precisament Alemanya. El deute de 226.000 milions de marcs-or que li va ser imposat pels aliats l’any 1919 com a reparacions per la Primera Guerra Mundial per tal de frenar el seu expansionisme es va veure renegociat l’any 1930, reduït a la meitat i tot seguit condonat en un 98% per l’anomenada Moratòria Hoover i per la Conferència de Lausana. La mateixa condonació del deute alemany es va repetir amb les reparacions de la següent guerra mundial que va provocar, la segona. Els Estats Units van tenir interès en una Alemanya occidental pròspera davant del bloc soviètic. La puixança germànica es va basar també en aquests ajuts dels països creditors, en l’anul.lació dels deutes alemanys acumulats.