Catalunya i la cadena d'errors

En els dos debats de la seva frustrada investidura, Artur Mas ha descobert que la seva victòria el 27-S era amarga, molt amarga. Tant que ha provocat un bloqueig institucional. Amb un Parlament capaç d'aprovar una declaració que proclama la desobediència de les lleis de l'Estat i el procés cap a una República catalana i, alhora, incapaç d'elegir un president perquè lideri la independència. Mentrestant, les forces majoritàries a Espanya només ofereixen mà dura. Ni una sola alternativa creïble. Aquestes són set baules de la cadena d'errors que ens ha portat fins aquí.

La responsabilitat del PP. Amb la perspectiva del temps, és evident que el màxim responsable de la desafecció de gairebé la meitat de la població catalana respecte a Espanya està en la incapacitat històrica de la dreta espanyola de comprendre les aspiracions de Catalunya. El PP ha actuat com un partit nacionalista espanyol, que té com un dels seus principals components l'anticatalanisme. Quan ha estat en el poder ha utilitzat l'Estat per minvar les capacitats de Catalunya. Quan ha estat a l'oposició, s'ha servit de Catalunya per desgastar el PSOE. Tombar l'Estatut va ser un immens error. Era l'última oportunitat per renovar el pacte de la Transició entre Catalunya i Espanya. A partir d'aquí la història és coneguda. Dos milions de catalans creuen que l'Estat espanyol no té solució i volen anar-se'n. Molts altres encara dubten i confien en el diàleg per trobar un nou encaix de Catalunya a Espanya. Però cada vegada són menys.

La ideologia és important. Els mons que representen Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) només comparteixen, i des de fa molt poc, l'aspiració de la independència. Abans, durant els vint anys d'història de la CUP, ni això perquè CDC apostava per la via autonomista i la col·laboració amb els governs de l'Estat. És més, en centenars de ciutats i pobles de Catalunya els membres de la CUP exercien de principal oposició als governs municipals de Convergència. Eren els que fiscalitzaven els possibles casos de corrupció. Per a la CUP, Artur Mas és una figura vinculada a les ombres dels Pujol i els múltiples casos oberts a CDC. Simbolitza el Govern de Felip Puig i la seva mà dura contra el 15-M i les mentides del Cas Ester Quintana, la dona que va perdre un ull per l'impacte d'una bala de goma dels Mossos. I també el Govern de Boi Ruiz, el conseller de la sanitat privada que gestiona la sanitat pública. Però la pressió sobre la CUP no cessa.

ERC, silenciada. Quan Esquerra Republicana de Catalunya va acceptar anar a Junts pel Sí, ens preguntàvem: Per què ERC posa el seu patrimoni de coherència independentista i neteja en la gestió pública al servei de l'estratègia del seu gran rival? Per què renuncia a la possibilitat de liderar el camí cap a la sobirania? Cinc mesos després, les preguntes segueixen sense resposta. Però els seus efectes són evidents. ERC ha deixat de ser un actor polític en el moment decisiu. Ara descobreix l'error d'haver diluït unes sigles que no estaven erosionades ni per la corrupció ni per les retallades de la crisi. Ha perdut la veu i la capacitat de tenir una estratègia pròpia en un moment de bloqueig institucional. Ara, tot i la pressió de CDC, ha decidit anar a les generals amb llista pròpia amb l'esperança de reprendre la iniciativa. Si aconsegueix millor resultat de CDC, ho pot fer valer a Catalunya per, precisament, liderar una sortida política.

CDC, atrapada. En el seu intent de guanyar-se a les CUP, Artur Mas i Convergència van estampar la signatura en una declaració que va més enllà del que estaven disposats els seus sectors més moderats. El malestar entre diversos consellers expressat en una reunió de Govern i filtrat a La Vanguardia evidencien aquesta creixent preocupació. Ara Convergència es veu atrapada entre una declaració que, en el fons i la forma, és més contundent del que desitjava i la negativa de les CUP a la investidura. Molts convergents no entenen perquè Mas va cedir a l'hora de redactar la declaració sense tenir lligada la investidura. Aquesta tensió interna ara té forma d'estupor. Si Mas no aconsegueix la presidència, la sorpresa pot convertir-se en indignació.

Error de càlcul. Tots els passos realitzats per Artur Mas i la cúpula de CDC anaven encaminats a salvar el poder tot i la sostinguda decadència del partit, desgastat per la gestió de la crisi i la corrupció. Fins ara la tan proclamada astúcia del president havia donat resultat. El moment estel·lar d'aquesta estratègia va ser aquella tarda del 13 de juliol al Palau de la Generalitat, quan Artur Mas va dir als partits i a les entitats sobiranistes que, o anaven junts, o no hi havia eleccions. Van anar Junts, però no van aconseguir els escons suficients. Va faltar un escó. Amb 63 diputats, únicament haguessin requerit l'abstenció de la CUP. Però no va ser així, i la tempesta que Junts pel Sí va albirar la mateixa nit electoral està en el seu moment culminant. L'ansietat que reflecteix ara el president demostra que l'objectiu era salvar el poder. La convocatòria de noves eleccions seria la prova definitiva. L'error final.

La tossuda pluralitat. El major èxit de 'Junts pel Sí' va ser instal·lar en l'imaginari col·lectiu l'existència d'un plebiscit el 27-S. Significava una distorsió de la realitat perquè en el suposat 'bloc del no' es situaven forces polítiques que defensen el dret a decidir (Catalunya Sí Que És Pot), la confederació (Unió), el federalisme (PSC) i dues cares de l'estatus quo, Ciutadans i Partit Popular. I la distorsió de la realitat afectava també al bloc sobiranista per la pròpia composició de Junts pel Sí, i per la CUP. Catalunya té una societat complexa i plural que el 27-S va ser sotmesa a una simplificació majúscula. Però la pluralitat és tossuda. I Catalunya és molt més que els dos blocs que alguns pretenen. Tot i que el risc de pèrdua de qualitat democràtica és evident. Un exemple. En aquest clima, el president de l'Assemblea Nacional Catalana (ACN), Jordi Sánchez, es permet convocar una manifestació davant del Parlament per “renyar” als diputats per no haver arribat a un acord.

El factor 20-D. El pols entre el sobiranisme i el Govern central consistia en moure les peces sense cometre errors. En no donar passos en fals que posessin en qüestió la legitimitat de cadascuna de les parts davant la comunitat internacional. Emprendre el camí cap a la independència sense el suport d'una majoria social deteriora la projecció exterior del Procés, davant els governs i davant la premsa. Era l'error que esperava el Govern del PP. I ho està rendibilitzant a fons. Mariano Rajoy ja té el seu gran argument electoral. Ciutadans també. El PSOE es veu obligat a sobreactuar en la seva defensa de la unitat. I possiblement l'independentisme contribuirà a desgastar els dos únics partits que proposen una sortida negociada, Podemos i Izquierda Unida, i frustrar així la regeneració que necessita la democràcia espanyola. I la paradoxa és que l'única esperança de Catalunya en aquests moments està al 20-D. En la possibilitat d'un nou repartiment de forces polítiques que permeti una sortida dialogada. Un pacte. Un reconeixement mutu. Una reconciliació, fins i tot.

En els dos debats de la seva frustrada investidura, Artur Mas ha descobert que la seva victòria el 27-S era amarga, molt amarga. Tant que ha provocat un bloqueig institucional. Amb un Parlament capaç d'aprovar una declaració que proclama la desobediència de les lleis de l'Estat i el procés cap a una República catalana i, alhora, incapaç d'elegir un president perquè lideri la independència. Mentrestant, les forces majoritàries a Espanya només ofereixen mà dura. Ni una sola alternativa creïble. Aquestes són set baules de la cadena d'errors que ens ha portat fins aquí.

La responsabilitat del PP. Amb la perspectiva del temps, és evident que el màxim responsable de la desafecció de gairebé la meitat de la població catalana respecte a Espanya està en la incapacitat històrica de la dreta espanyola de comprendre les aspiracions de Catalunya. El PP ha actuat com un partit nacionalista espanyol, que té com un dels seus principals components l'anticatalanisme. Quan ha estat en el poder ha utilitzat l'Estat per minvar les capacitats de Catalunya. Quan ha estat a l'oposició, s'ha servit de Catalunya per desgastar el PSOE. Tombar l'Estatut va ser un immens error. Era l'última oportunitat per renovar el pacte de la Transició entre Catalunya i Espanya. A partir d'aquí la història és coneguda. Dos milions de catalans creuen que l'Estat espanyol no té solució i volen anar-se'n. Molts altres encara dubten i confien en el diàleg per trobar un nou encaix de Catalunya a Espanya. Però cada vegada són menys.