El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Immediatament després de les eleccions del passat 26J, el Ministeri de l'Interior va anunciar la reobertura del Centre d'Internament d'Estrangers de Barcelona, en una mostra més de què el Govern central dóna per acabada –ara sí- la interinitat política. El que ha vingut després, amb la negativa del Ministeri a reconèixer la competència municipal relativa a llicències d'establiments públics, és una trista mostra que, amb freqüència, a la política espanyola pesa més la gestualitat patriarcal que el respecte institucional.
El CIE de Barcelona ha estat vuit mesos tancat. La mala nova de la seva reobertura, acte d'autisme ministerial davant les demandes de tancament dels CIE aprovades pel Parlament català el juliol de 2015 i pel valencià l'octubre de 2015, és una bona ocasió per reflexionar sobre els CIE i el seu rol, tant en la gestió de les migracions com en la construcció d'un paradigma de govern basat en drets i llibertats.
Vuit mesos no és un període insignificant. De fet, el primer que sorprèn és que la clausura d'un dels set CIE existents a l'estat, i no precisament un dels més petits, no ha causat cap perjudici conegut a l’execució de les expulsions. La política espanyola de control migratori pot perfectament seguir prescindint del CIE de Barcelona. El més rellevant, però, és que aquesta política podria renunciar, sense gaire detriment, a l'ús de tots els CIE que existeixen al territori estatal. Un simple raonament utilitarista ens diria que els beneficis d'aquesta decisió política són segurament molt superiors als perjudicis.
Els CIE, llocs de reclusió en els quals es priva de llibertat a una persona per haver nascut “de la banda equivocada” de la frontera, són espais de discriminació racialitzada, inèrcies (post)colonials d'una Unió Europea que, com s'ha demostrat en la crisi dels refugiats, es mostra incapaç de construir una identitat europea no-xenòfoba. Són una peça central d'un model de gestió migratòria que, des que va entrar en vigor l'Acord de Schengen, ha suposat que en el Mediterrani morin més de mil persones a l'any.
La privació de llibertat en un CIE es configura legalment com a mesura cautelar per assegurar l'expulsió. Estan pensats per tancar a persones que no han comès delictes, no obstant això, les condicions dels CIE són, en molts extrems, pitjors que les de les pròpies presons. L'opacitat davant la ciutadania i la impermeabilitat davant les organitzacions socials, les condicions de visita o els esculls per a l'exercici normalitzat del dret de defensa en són testimoni. Tot això és ben conegut.
Potser no ho és tant el fet que, el 2016 els CIE són la millor evidència de la irrealitat de la llibertat de circulació dels ciutadans comunitaris. Com ha estat documentat per associacions i instàncies oficials, en el CIE de Barcelona, així com en els altres del territori estatal, es reclou, per a la seva deportació, a nacionals d'una àmplia pluralitat de països de la UE, inclosos els dos que van disputar fa uns dies la final de l'Eurocopa de futbol.
Malgrat tot això, cal reconèixer que trenta anys després que els CIE fossin creats per la Llei d'Estrangeria de 1985, avantsala de l'ingrés a la llavors CEE, els arguments de drets humans no han tingut un ressò suficient per a què des d’alguns sectors polítics es qüestioni l'existència dels CIE. Per això, és necessari reparar en una altra qüestió de no menor importància, que desplaça el sentit dels CIE de la tragèdia a un altre gènere dramàtic: la farsa. Els CIE són ineficaços. Ho són en tal mesura que el seu tancament no només podria basar-se en consideracions de drets i llibertats, sinó també en un saludable paradigma de govern atent a l'eficiència i a la gestió prudent dels recursos públics.
Des de fa molts anys, el Ministeri de l'Interior no executa la deportació de la meitat de les persones recloses en els CIE (el 2014, el 52 %, d'acord amb les dades del Defensor del Poble). Dit d'una altra manera, per a la meitat de les persones la privació de llibertat en els CIE no té “utilitat formal” (i, per tant, justificació) i opera com una sanció per la condició d'estrangeria sense cap mena de base legal. Una vegada més, no és una novetat: es tracta de la forma ritual de funcionament de la política de control migratori. No obstant això, hi ha un element molt més rellevant, que ha cobrat transcendència amb la readaptació duta a terme pel govern del PP. Al llarg dels últims anys, el Ministeri, animat per l'assessoria tècnica, logística i financera de l'agència europea Frontex, ha promocionat les denominades “expulsions exprés”, en les quals es busca a persones migrants de determinada nacionalitat per deportar-les en el termini de tres dies des de la seva detenció, aprofitant la disponibilitat d'un transport col·lectiu al seu país d'origen (els coneguts com a vols de la vergonya). En el nou esquema del dispositiu de deportació, els CIE no són ja un instrument clau (per excessivament costós, en termes polítics tant com econòmics): l'espai fonamental per preparar les expulsions són les comissaries.
Només així pot entendre's la Circular 6/2014 del Cos Nacional de Policia, que recomana no demanar mecànicament l'internament per preparar l'expulsió. El resultat és que el nombre d'expulsions realitzades des dels CIE ha descendit en els darrers anys, fins al punt que avui la major part de les deportacions (55% el 2014, segons la Defensoria del Poble) ja es realitzen des de llocs diferents als CIE.
En suma, els CIE no solament són incompatibles amb un model avançat de drets i llibertats. També són tendencialment inútils, com mostra l'experiència recent de les expulsions exprés.
Malgrat que ens pesi, fins i tot un model de gestió migratòria centrat en l'expulsió (que no era el model original de l'actual Llei d'Estrangeria, aprovada al febrer de 2000, en l'altre moment en què el PP no tenia majoria absoluta) podria subsistir sense cataclisme al seu tancament. En un moment de canvi com el present faríem bé en anhelar, almenys, un model polític més respectuós dels drets, que deixi enrere una institució que en algun moment –tant de bo més aviat que tard- veurem com un episodi vergonyant de la nostra Història col·lectiva.
Immediatament després de les eleccions del passat 26J, el Ministeri de l'Interior va anunciar la reobertura del Centre d'Internament d'Estrangers de Barcelona, en una mostra més de què el Govern central dóna per acabada –ara sí- la interinitat política. El que ha vingut després, amb la negativa del Ministeri a reconèixer la competència municipal relativa a llicències d'establiments públics, és una trista mostra que, amb freqüència, a la política espanyola pesa més la gestualitat patriarcal que el respecte institucional.
El CIE de Barcelona ha estat vuit mesos tancat. La mala nova de la seva reobertura, acte d'autisme ministerial davant les demandes de tancament dels CIE aprovades pel Parlament català el juliol de 2015 i pel valencià l'octubre de 2015, és una bona ocasió per reflexionar sobre els CIE i el seu rol, tant en la gestió de les migracions com en la construcció d'un paradigma de govern basat en drets i llibertats.