La confessió de Pujol, un mirall trencat a Catalunya

Jordi Pujol és el primer de saber que la seva confessió ha generat un profund sentiment d'estafa moral i intel·lectual entre centenars de milers de catalans. Mentre escrivia el principal relat polític de la Catalunya contemporània, Jordi Pujol mantenia importants fons en paradisos fiscals. Mentre basava el seu lideratge en un discurs de principis i valors, va tenir durant més de trenta anys fons ocults a la hisenda pública. Jordi Pujol es dirigeix ara a “els que s'han sentit de fraudats en la seva confiança”; parla de “dolor” i demana perdó. Perquè sap que el dia 25 de juliol del 2014, el dia de la seva confessió, s'ha trencat un dels grans miralls en què una part de Catalunya es va mirar durant dècades.

Jordi Pujol va significar la resistència de certa petita burgesia catalana al franquisme; va ser una peça clau en la construcció de l'ideari catalanista i va crear el moviment nacionalista que, amb la seva hegemonia, el va mantenir 23 anys en la presidència de la Generalitat. Va ser, en definitiva, un líder polític i ideològic decisiu en la configuració de la Catalunya contemporània. Tant és així, que sense el seu trànsit intel·lectual de l'autonomisme a l'independentisme no s'entén en tota la seva dimensió el procés que viu Catalunya en els últims anys.

Ara ja no és possible parlar dels fills díscols d'un pare entregat al país, a la pàtria. Perquè ara, és el pare dels set fills i també d'una determinada Catalunya el que ha confessat ser l'únic responsable del que s'ha publicat fins ara i del que està per venir. I què passarà ara amb aquesta autoritat moral que centenars de milers de catalans de diverses generacions havien atorgat a Jordi Pujol? De moment, hi ha un sentiment de buit, de desconcert, que encara és impossible calibrar en tota la seva dimensió.

El president de la Generalitat, Artur Mas, s’ha afanyat a dir que era un tema familiar que res tenia a veure amb Convergència Democràtica de Catalunya, el partit-moviment creat per Jordi Pujol el 1978. Però Mas sap que no és així. Pujol és el gran referent del partit i, especialment, de la seva base social. La confessió és un cop dur en el pitjor moment, quan el procés sobiranista entra en una de les fases decisives.

Es podria dir que la confessió certifica la fi del pujolisme i serveix per passar pàgina d'una història superada, com si es llancés llast per emprendre la nova etapa política sense hipoteques del passat. No és així. Una part important de la societat catalana ha emprès el viatge a l'independentisme des de l'estació del nacionalisme i el catalanisme que va construir el propi Jordi Pujol, un dels seus principals miralls on mirar-se, un dels seus referents morals, ideològics i polítics. Per això, la seva confessió remou els fonaments del passat, però també del futur.

Jordi Pujol és el primer de saber que la seva confessió ha generat un profund sentiment d'estafa moral i intel·lectual entre centenars de milers de catalans. Mentre escrivia el principal relat polític de la Catalunya contemporània, Jordi Pujol mantenia importants fons en paradisos fiscals. Mentre basava el seu lideratge en un discurs de principis i valors, va tenir durant més de trenta anys fons ocults a la hisenda pública. Jordi Pujol es dirigeix ara a “els que s'han sentit de fraudats en la seva confiança”; parla de “dolor” i demana perdó. Perquè sap que el dia 25 de juliol del 2014, el dia de la seva confessió, s'ha trencat un dels grans miralls en què una part de Catalunya es va mirar durant dècades.

Jordi Pujol va significar la resistència de certa petita burgesia catalana al franquisme; va ser una peça clau en la construcció de l'ideari catalanista i va crear el moviment nacionalista que, amb la seva hegemonia, el va mantenir 23 anys en la presidència de la Generalitat. Va ser, en definitiva, un líder polític i ideològic decisiu en la configuració de la Catalunya contemporània. Tant és així, que sense el seu trànsit intel·lectual de l'autonomisme a l'independentisme no s'entén en tota la seva dimensió el procés que viu Catalunya en els últims anys.