Crisi de règim i dret a decidir

A Espanya estem vivint una profunda crisi de règim polític fruit de l'erosió que ha patit la seva base social amb la gestió de la crisi en benefici d'uns pocs i perjudici de la majoria. Una democràcia construïda sobre la base de la tutela i desconfiança a la ciutadania, que ha tancat la possibilitat de solucionar democràticament la qüestió nacional a Espanya, havia de ser qüestionada per unes generacions que hem crescut i madurat en democràcia.

I és que l'escassa vida democràtica que històricament ha viscut aquest país fa que els debats i conflictes latents es tanquin en fals, amb arranjaments provisionals i d'escassa qualitat. El que en altres països on en el seu dia va existir un procés de ruptura democràtica amb el feixisme, com a Grècia i Portugal, ha constituït una crisi política profunda i un canvi en el seu sistema de partits, a Espanya s'expressa com una crisi de règim i el qüestionament del seu ordenament juridicopolític i institucions bàsiques.

La qüestió territorial de l'estat va ser un dels debats principals durant la Transició, però com apunta Javier Pérez Royo, l'estat de les autonomies, estructura territorial no prevista en la Constitució de 1978, representava una proposta més d'arribada que de partida per a posteriors lectures expansives. Així mateix, encara que les opcions d'esquerres ho van contemplar en els seus primers programes, el resultat de la Transició va deixar fora de la Constitució el dret d'autodeterminació, que fins a la data havia estat un element de consens entre les forces democràtiques.

Ara tenim l'oportunitat de donar a aquesta qüestió secular una solució democràtica i oberta, pròpia d'una ciutadania madura per a un país de tots i totes que sàpiga reconèixer la riquesa en la diversitat. Aquesta solució no pot ser una altra que més democràcia, inclòs un referèndum vinculant on els catalans i catalanes puguem decidir el nostre futur col·lectiu com a nació.

Des de Catalunya hem assistit els últims anys a un moviment recentralitzador i castrador de la realitat plurinacional d'Espanya en l'àmbit educatiu, lingüístic i sobre l'autonomia financera. Una lectura regressiva de la Constitució que culmina el 2010 amb la suspensió parcial de l'Estatut d'Autonomia aprovat pel poble català (via referèndum, que, no obstant, Artur Mas i Rodríguez Zapatero van retallar), catalitza un moviment sobiranista que acaba desbordant els límits del règim constitucional vigent. En el marc de crisi econòmica, comença un cicle de mobilitzacions sobiranistes massives des de la sensació d'humiliació a un exercici democràtic. El reclam del dret a decidir és massiu als carrers, que al seu torn és recolzat pel 80% dels i les catalanes segons les enquestes.

Alhora, fa fallida a Catalunya un singular règim bipartidista, no basat en l'alternança sinó en el repartiment dels nivells de l'administració. Els dos principals partits entren en crisi: el PSC, que respon a l'esgotament estructural de les terceres vies amb un afegit de subalternitat al PSOE; i Convergència i Unió, coalició que ha fonamentat la seva proposta política en la gestió de la Comunitat Autònoma de Catalunya, que forma part del sistema bipartidista en què es recolza el règim i que entra en fase de descomposició pel seu suport a la gestió de la crisi en favor dels rics i poderosos.

No obstant això, el 2012, Convergència Democràtica de Catalunya aconsegueix situar-se en la pugna per expressar políticament el moviment sobiranista, reinventant-se com a campiona del dret a decidir, convocant eleccions autonòmiques al calor de la mobilització sobiranista i, fet i fet, obtenint un resultat més discret de l'esperat. Les seves responsabilitats en la gestió de la crisi amb retallades i privatitzacions en sanitat i educació, en entramats de corrupció estructural, així com en la repressió de la mobilització social, no podien deixar de pesar electoralment.

A partir de llavors el moviment democràtic sobiranista català d'àmplia base ciutadana muta, passant a ser un procés polític institucional dirigit pel president Artur Mas. Especialment, aquesta captura es perfecciona a partir de la solució a la frustrada consulta del 9N, prohibida per l'Estat i el govern del PP, celebrada sense cens i per voluntaris i capitalitzada políticament per Artur Mas.

Les elits catalanes reciclen un element de la crisi del règim en una taula de salvació i un instrument de divisió de la majoria popular, amb la figura del president Mas encapçalant un procés sobiranista que dibuixa un model de país en forma d'utopia homèrica que, de forma interessada, amb prou feines aconsegueix esbossar. No és altra que la continuació de la tradició del pujolisme, que incorpora un fi sentit de conquesta de l'hegemonia a partir del lideratge i la construcció d'un sentit de país, reciclant i fent merament estètics elements de la consciència i pràctica rupturista. Es transforma el moviment pel dret a decidir en un moviment independentista, de la qual una part important de les classes populars catalanes se senten desinteressades, quan no excloses. La ruptura democràtica es confon i identifica interessada i equívocament amb la ruptura amb Espanya, convertint-Se el que era part d'una crisi de règim polític i l'exigència de més democràcia en una qüestió entre catalans i espanyols, que al seu torn retroalimenta el més conservador, i fins i tot reaccionari, dels instints polítics, enfortint el PP i Ciutadans per una banda i la figura presidencial de Mas per l'altra.

L'últim episodi en aquesta seqüència són les eleccions autonòmiques del 27S, que sota un guió plebiscitari del Sí versus el No, ha instaurat una situació de bloqueig polític en què el poble de Catalunya apareix dividit. A més, sense les condicions polítiques per a un procés independentista que no té mandat democràtic majoritari. Un procés independentista que apareix ja nítidament com la coartada per investir Mas president i no com un projecte seriós de país.

És per això que cal una solució superadora que permeti construir des de i per a una base social majoritària a Catalunya. Aquesta solució ha de ser de trobada i fonamentada sobre bases democràtiques, per tant, en un referèndum on poder decidir, que és la base per a la construcció, mitjançant un procés constituent, d'una proposta que susciti un ampli suport i que no pot ser, ara per ara, ni la continuïtat de l'actual règim autonòmic, ni la desvinculació d'un projecte comú amb Espanya. Hem de superar el 48/35 de la divisió entre un Sí que és somni interessat per mantenir Mas al poder i un No que és un sí a un statu quo ja superat pels esdeveniments, en el marc d'un article 135 que dinamita, entre altres coses, l'actual estructura territorial en establir una lògica de recentralització de l'estat central fiscalitzador del pressupost a costa d'unes autonomies que són a priori les que sostenen l'estat del benestar.

El panorama polític català només es podrà desbloquejar des de pressupostos que siguin àmpliament compartits i majoritaris. La proposta de Podem i d'En Comú Podem de celebrar un referèndum a Catalunya és expressió en si mateixa d'un projecte democràtic, perquè suposa reconèixer a Espanya el dret d'autodeterminació per a les nacions, a més d'un reconeixement de la sobirania de Catalunya. El referèndum és ja l'inici pràctic d'un procés constituent que ha d'incloure no només una solució de trobada de nacions a Espanya, sinó també una sèrie de punts elementals per a un nou pacte de la ciutadania en el cicle polític que vam iniciar el 2016: més democràcia, blindar els drets socials, zero corrupció i una administració de justícia independent.

Óscar Guardingo és cap de llista al Senat per Barcelona (A Comú Podem). Luis Juberías i Marc Llaó són membres de Podem Catalunya

A Espanya estem vivint una profunda crisi de règim polític fruit de l'erosió que ha patit la seva base social amb la gestió de la crisi en benefici d'uns pocs i perjudici de la majoria. Una democràcia construïda sobre la base de la tutela i desconfiança a la ciutadania, que ha tancat la possibilitat de solucionar democràticament la qüestió nacional a Espanya, havia de ser qüestionada per unes generacions que hem crescut i madurat en democràcia.

I és que l'escassa vida democràtica que històricament ha viscut aquest país fa que els debats i conflictes latents es tanquin en fals, amb arranjaments provisionals i d'escassa qualitat. El que en altres països on en el seu dia va existir un procés de ruptura democràtica amb el feixisme, com a Grècia i Portugal, ha constituït una crisi política profunda i un canvi en el seu sistema de partits, a Espanya s'expressa com una crisi de règim i el qüestionament del seu ordenament juridicopolític i institucions bàsiques.