La lluita per la democràcia que va acabar amb Franco però no la va fer possible

Per què el franquisme no va poder continuar després de la mort de Franco? Franco va morir al llit i el franquisme al carrer? Una cosa que ha canviat en aquest 40è aniversari de la mort del general Franco té a veure amb com l'acadèmia, o una part d'ella, està analitzant la mort del dictador i la continuïtat del franquisme. En els últims anys les anàlisis d'aquest període han començat a incorporar decididament la rellevància dels moviments socials de contestació al règim, no com a actors de repartiment sense frase.

Per exemple, Pere Ysàs a Disidencia y subversión (2004), ha documentat l'impacte d'aquesta tasca d'oposició i la seva contribució a la crisi del règim franquista. Ha estudiat les interioritats del règim accedint a una àmplia documentació institucional que li permet concloure:

El fracàs de la dictadura franquista davant el creixement i l'extensió del dissentiment, malgrat els continuats esforços realitzats i els variats recursos utilitzats, i malgrat els seus propis errors i insuficiències, mostra, contràriament al que s'ha mantingut moltes vegades, la solidesa de la dissensió, alimentat pels canvis socials i culturals que experimentava la societat espanyola que, d'altra banda, era cada vegada més permeable a les influències de tota mena de l'entorn europeu. Certament, el 1975, «Franco va morir al llit», però la salut política de la dictadura estava tan deteriorada com la salut física del dictador.

Nicolás Sartorius i Alberto Sabio, seguint la línia defensada per Ysàs, han presentat a El final de la dictadura (2007) una explicació del final de la dictadura per la protesta al carrer. El general Franco mor el 20 de novembre de 1975. La legalització dels partits, els sindicats, el reconeixement de les llibertats polítiques, l'amnistia i les eleccions lliures no arribaran fins a finals de juny de 1977.

Per Sartorius i Sabio aquests mesos són el final de la dictadura. La Transició començaria amb la destitució d'Arias Navarro i el nomenament d'Adolfo Suárez. Aquest moment es presenta com a fonamental per la necessitat d'implementar la democràcia davant la inestabilitat existent. Els vuit mesos que separen aquest nomenament (juliol de 1976) de la defunció del cap de l'Estat anterior són vistos com el temps de batalla que ha aconseguit acabar amb la Dictadura i iniciar la Transició.

La democràcia no era inevitable, ni pel Sis-cents, ni pel turisme, ni per la situació econòmica... Les condicions estructurals van tenir el seu pes, però no van resultar determinants com a creadores de llibertat. La dictadura buscava la consolidació del règim amb el desarrollismo i les pràctiques de liberalització econòmica.

Sartorius i Sabio tampoc són partidaris de posicions interpretatives d'aquest període que descansin sobre el suposat protagonisme dels noms propis. Les consideren massa personalistes i deformadores de la importància dels sectors reformistes franquistes. El règim va ser repressor mentre va poder i això no va parar amb la mort del dictador. Insisteixen que els orígens de la Transició van ser més durs del que s'acostuma a recordar i a escriure. Això sí, destaquen “el procés de negociació de les elits polítiques com a clau de volta”. Ells són partidaris d'emfatitzar la iniciativa del canvi “per baix”.

El protagonisme d'aquesta història ha de recaure en les principals forces opositores al franquisme. Assenyalen la importància de les mobilitzacions obreres de 1976. En un període de renovació de dues terceres parts dels convenis col·lectius, les reivindicacions laborals i la contestació política es van fer sentir. Al moviment obrer li atribueixen la capacitat de trencar la política econòmica i laboral del govern d'Arias i de fer evident, a partir de la repressió soferta, la manca de llibertats existents.

Els universitaris també tenen el seu paper en aquest final de la dictadura. D'aquest moviment destaquen la capacitat per mostrar la distància que separava la societat espanyola del govern i per aconseguir un canvi en la mentalitat juvenil. També es fixen, atorgant-los menys rellevància, en els col·lectius veïnals que van fer present la democràcia al carrer, el moviment de dones, la protesta agrària i en les desafeccions que van sorgir dels pilars del propi règim, com l'Església.

Xavier Domènech és un altre dels historiadors que ha contribuït decididament a aquest canvi en la historiografia acadèmica. Domènech estableix tres grans etapes per a l'estudi de la relació entre els moviments socials, específicament l'obrer, i el canvi social. La primera s'inicia durant els anys seixanta mitjançant una renovada acció col·lectiva. La segona s'inicia amb la mort del general Franco i es tanca amb el referèndum per a la reforma política. L'aportació dels moviments en aquest moment seria central per al canvi. La tercera, un cop definit el model de transició.

Per Domènech, “la teoria de la transició” ha privilegiat el tercer moment per la seva conveniència per a la pròpia explicació, en ser l'etapa del consens. S'haurien eliminat les etapes més actives del moviment obrer en relació amb el canvi polític.

El treball realitzat per aquests historiadors és d'una gran rellevància perquè incorpora aquests actors a la història del procés, però ho fa sense qüestionar altres dels problemes dels models explicatius que han imperat fins ara. S'ha aconseguit incorporar els moviments socials a aquesta explicació, però no s'ha aconseguit canviar l'objecte a explicar. La transició que es va produir és el resultat d'un partit que podia haver acabat d'una altra manera. Hi haurà a qui només li interessa el resultat, qui va guanyar, per quants gols. Això explica coses. Però durant el partit passen moltes més coses que mereixen la nostra atenció si volem conèixer bé una mica més que el resultat.

El fet d'haver historiat el franquisme i la transició volent explicar el procés polític viscut principalment a nivell institucional ha portat a considerar massa factors que intervenen en el procés únicament de manera instrumental. És el cas, per exemple, del moviment universitari, de l'obrer, de l'veïnal, o dels sectors transformadors en l'Església. Quan les històries del franquisme i la transició espanyola parlen d'ells ho fan valorant en quina mesura la seva tasca va tenir incidència en el pas d'un règim a un altre. Aquesta és la preocupació. La consideració rebuda dependrà del pes que se'ls atorgui en el procés de la fi del franquisme i el camí cap a la democràcia.

Aquesta consideració no és una qüestió banal, no ha estat fàcil introduir-los al relat historiogràfic dominant. Però amb això no n'hi ha prou. No es tracta només de plantejar discursos interpretatius alternatius als existents, encara que hi ha motius per continuar argumentant en aquesta direcció. Hem de reclamar allò que considerem rellevant per a l'estudi del desenvolupament de la pròpia societat.

Història pròpia davant història subordinada. Història pròpia davant història subordinada vol dir, d'entrada, que no s'estudia en funció d'un objectiu més gran que entendre. S'història per entendre la matèria per ella mateixa. La importància de la seva obra va molt més enllà de si Franco va morir al llit o no. Fins i tot va més enllà del pas del franquisme a la democràcia aconseguida. En el seu interior i en el seu activisme es va generar una obra que mereix ser analitzada com la proposta d'una nova construcció social.

No només la Transició, també el franquisme, són períodes de la nostra història que han estat historiats amb l'enfocament de la lluita per la democràcia. L'objectiu era aconseguir la democràcia i la Transició es concep majoritàriament com el procés del pas de la dictadura a la democràcia. Aquest enfocament condiciona enormement el relat històric i exclou i/o distorsiona la tasca realitzada per tots aquells que no tenien com a finalitat la democràcia tal com ha resultat.

D'alguna manera la consecució de la democràcia ha estat com un final de la història. Només cal llegir els documents i analitzar les propostes formulades per la majoria de l'oposició al règim franquista per ser conscients que la democràcia en molts casos era vista com l'instrument que permetria la transformació de la societat. L'important era el que aquesta nova organització permetria en l'econòmic, en el social, en el cultural. Un exemple, les publicacions del moviment universitari barceloní prèvies a la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) recollien les crítiques realitzades a la Universitat i al Sindicat Espanyol Universitari (SEU) i formulaven alternatives. Amb motiu de la consecució del sindicat propi s'elabora un document en el qual es plasma la seva proposta per una Universitat democràtica. La democràcia, la representativitat d'estudiants i professors, és el que permetria poder plantejar una alternativa al model tecnocràtic seguit pel règim. Aquesta alternativa es centra en el progrés social. El moviment queda desfigurat si es perd els seus objectius.

Estudiar les propostes d'altres protagonistes ens permet conèixer-los millor a ells, autònomament, i conèixer millor allò que va ocórrer perquè incorporem la seva intervenció. Quantes transicions es podien donar? Cap a on volien transicionar? La història de la Transició és la història d'un procés concret, però no abasta el que estava passant a Espanya en aquest període. Josep Fontana, pensant amb Walter Benjamin, EP Thompson, Christopher Hill o Ranahit Guha, diu sobre la manera d'historiar:

En proposar les formes de desenvolupament econòmic i social actuals com el punt culminant del progrés -com l'únic punt d'arribada possible, malgrat les seves deficiències i al seu irracionalidad- hem escollit d'entre totes les possibilitats obertes als homes del passat tan sols aquelles que conduïen a aquest present i hem menystingut les alternatives que alguns van proposar, o van intentar, sense aturar-nos a explorar les possibilitats de futur que contenien. (La història dels homes, 2005)

En aquest 40è aniversari de la mort del dictador és temps que la historiografia, l'acadèmia i la societat s'obrin a aquelles veus, propostes, iniciatives, que van contribuir decididament a fer possible que el franquisme no es perpetués en el poder tal com al règim li hauria agradat, però que no van poder veure com prenien forma els seus anhels d'una societat democràtica. El que molts d'aquests actors van entendre per democràcia està potser més a prop del que pensa una part important de la societat que en cap altre moment d'aquestes últimes dècades.

El descontentament amb la democràcia realment existent ha arribat a costes mai vistes com queda recollit en els diferents estudis que es realitzen. Democràcia, el govern del poble, tal com ens va recordar sempre Francisco Fernández Buey, “no n'hi ha hagut encara mai sota les estrelles almenys al planeta anomenat Terra”. 40 anys després en això hi ha qui vol estar, agraint i reconeixent tot el que abans moltes persones van fer i intentant assumir el que ens tocaria fer a nosaltres.

Per què el franquisme no va poder continuar després de la mort de Franco? Franco va morir al llit i el franquisme al carrer? Una cosa que ha canviat en aquest 40è aniversari de la mort del general Franco té a veure amb com l'acadèmia, o una part d'ella, està analitzant la mort del dictador i la continuïtat del franquisme. En els últims anys les anàlisis d'aquest període han començat a incorporar decididament la rellevància dels moviments socials de contestació al règim, no com a actors de repartiment sense frase.

Per exemple, Pere Ysàs a Disidencia y subversión (2004), ha documentat l'impacte d'aquesta tasca d'oposició i la seva contribució a la crisi del règim franquista. Ha estudiat les interioritats del règim accedint a una àmplia documentació institucional que li permet concloure: