No dispareu al pianista… de la CUP (2)

Per endavant, allò que ja vaig dir fa uns quants dies: No sóc de la CUP. Ara bé, també com vaig expressar en l'anterior article, el túrmix continua funcionant a tota marxa, de vegades una mica a la babalà, contra ells. Dic a la babalà perquè, lògicament, un pot estar d'acord o no amb els seus plantejaments. Però el que no pots fer és esmicolar-los cada cop que obren la boca. Perquè qui esmicola, es posa en evidència més del que suposa. Per exemple, han portat cua les declaracions de l'exdiputat Quim Arrufat en el sentit que, si ell hagués de votar a les eleccions espanyoles, votaria En Comú Podem. Encara no ho havia dit que es començava a sentir el so de les vestidures estripant-se arreu del camp sobiranista: “Com pot ser? Almenys que doni suport a partits independentistes! No ens podem refiar, de la CUP! És una olla de grills!” I si és algú de la gairebé extinta UDC, diu directament: “És el dimoni arrufat, perdó, escuat!”

Un cop més, no hi ha el més mínim esforç d'entendre algú amb qui a més, estàs negociant coses. Primer: Fa gràcia veure la llibertat i la poca vergonya que tenen a la CUP a l'hora de parlar sincerament del que farien o deixarien de fer si votessin. No hi estem acostumats. I com que des de la CUP hi ha opinions diferents, a l'altra banda es pensa que això és una olla de grills. I no, al contrari. Són gent de sensibilitats diferents acostumats a manifestar-se força honestament en públic. No tenen gaire por a contradir-se públicament tal com es fa palès un cop i un altre. Aquest manera de fer torna literalment bojos els representants de la vella política.

Tornem a Arrufat. Des d'un cert punt de vista, el seu raonament és impecable. ERC i CDC no tenen res a fer a Madrid. Si hi volen anar que hi vagin, però no val la pena. Des de l'òptica del procés sobiranista català, al parlament espanyol ja s'ha fet tot el que s'havia de fer. I amb escreix. I el resultat de les urnes d'aquestes properes eleccions, no variarà res. Al contrari. Tres dels quatre partits que es presenten en aquesta contesa, ni remotament afrontaran, de cap manera, el problema català (el federalisme del PSOE, fa una mica riure ja que, en matèria de plurinacionalitat, per exemple, no estan gens lluny del PP i Ciutadans). Només Podemos afirma i referma que, si guanyen o tenen força, donaran curs al referèndum d'“emancipació”. I en cap cas, ni ERC ni CDC, repetim, no hi podran fer res. Ni podran intentar res que no s'hagi ja fet. Només xerrar (com sempre). És a dir, ERC i CDC van a Madrid a fer política espanyola. No dic pas que no sigui interessant, però és això. Ni més ni menys. I Arrufat diu, posats a votar, almenys votem per l'única alternativa que faria avançar el procés de debò. Res més. És possibilisme, i una mínima finor.

Passar Arrufat pel túrmix és un acte de pura política interna, de cara als propis seguidors, en plena negociació. No passa res, però és això.

Per endavant, allò que ja vaig dir fa uns quants dies: No sóc de la CUP. Ara bé, també com vaig expressar en l'anterior article, el túrmix continua funcionant a tota marxa, de vegades una mica a la babalà, contra ells. Dic a la babalà perquè, lògicament, un pot estar d'acord o no amb els seus plantejaments. Però el que no pots fer és esmicolar-los cada cop que obren la boca. Perquè qui esmicola, es posa en evidència més del que suposa. Per exemple, han portat cua les declaracions de l'exdiputat Quim Arrufat en el sentit que, si ell hagués de votar a les eleccions espanyoles, votaria En Comú Podem. Encara no ho havia dit que es començava a sentir el so de les vestidures estripant-se arreu del camp sobiranista: “Com pot ser? Almenys que doni suport a partits independentistes! No ens podem refiar, de la CUP! És una olla de grills!” I si és algú de la gairebé extinta UDC, diu directament: “És el dimoni arrufat, perdó, escuat!”

Un cop més, no hi ha el més mínim esforç d'entendre algú amb qui a més, estàs negociant coses. Primer: Fa gràcia veure la llibertat i la poca vergonya que tenen a la CUP a l'hora de parlar sincerament del que farien o deixarien de fer si votessin. No hi estem acostumats. I com que des de la CUP hi ha opinions diferents, a l'altra banda es pensa que això és una olla de grills. I no, al contrari. Són gent de sensibilitats diferents acostumats a manifestar-se força honestament en públic. No tenen gaire por a contradir-se públicament tal com es fa palès un cop i un altre. Aquest manera de fer torna literalment bojos els representants de la vella política.