Donem la cara davant la repressió que perdura

“Fins allà on permet la llei i una mica més”. El conseller de l'Interior del Govern de CiU, Felip Puig, ho defensava sense embuts el 2011. També el ministre Fernández Díaz. La frase és una bona síntesis d’una determinada concepció dels drets humans. I d’un període de retallades en què es van prendre nombroses mesures de dubtosa legalitat. Les recents ordres judicials de cerca i detenció vinculades al web de delació ciutadana en són el darrer exemple. Quatre anys després, els seus efectes encara perduren tot i la seva posterior retirada o la substitució del conseller. No es pot descartar que permetin portar a la presó a uns joves per la seva hipotètica participació en la vaga general del 2012. Els fets han estat denunciats en una campanya de suport a les xarxes rere l’etiqueta #DonemLaCara. I en la que s’exigeix el tancament dels casos penals derivats del polèmic web promogut per Puig.

Recordem el context de tot plegat. L’adveniment de la crisis financera va venir acompanyat d’una política de restricció de drets socials impulsada pel Govern del PP, i també pel de CiU a Catalunya. I amb això, el seu creixent reclam per vies no institucionals. Amb la irrupció del 15-M, la PAH, les marees o les vagues generals va començar un cicle de protesta inèdit. Quan creix la resistència ciutadana contra privatitzacions i retallades, s’accelera també la seva criminalització. Fernández Díaz i el conseller Puig van reaccionar, de fet, amb una bateria d'iniciatives per elevar el llistó repressiu com mai. Entre elles, s’incloïa l’exigència de major contundència policial i judicial, la restricció del dret de reunió, la prohibició d’ocultar-se el rostre en manifestacions, la designació d’un fiscal especialitzat en desordres públics, la creació de més unitats antiavalots, càmeres de videovigilància als espais públics o la monitorització de les xarxes socials. Aquestes mesures havien d’anar acompanyades d'importants canvis legislatius. Es va reformar, així, el Codi Penal i la llei de seguretat ciutadana coneguda com llei “morrió” o “anti-15-M”.

Aquesta deriva autoritària no era del tot nova. Formava part del populisme punitiu que ha caracteritzat el procés de desmantellament de l’Estat del benestar. A menor Estat social, major Estat penal. El propòsit de fons semblava clar. Com havia declarat el propi conseller Puig, restaurar la “por al sistema” que certs sectors socials colpejats per la crisis havien perdut. Aquesta semblava ser la pretensió, per exemple, d’incloure la resistència passiva –característica del 15-M- en el delicte d’atemptat contra autoritat del nou Codi Penal. O la decisió del Govern de CIU de personar-se com acusació en els processos penals contra els activistes, malgrat ser-hi ja la Fiscalia. A diferència del consistori barcelonès, el govern de Junts pel Sí encara ho segueix fent. El darrer episodi ha estat la recent petició de penes de presó per un matrimoni que es va oposar al seu desallotjament al barri del Clot.

Sota aquesta òptica, no resultava estranya la persecució contra tot tipus d’activistes. “Es poden amagar en una cova, en una claveguera o en una assemblea, però els trobarem” deia un altre alt càrrec policial el 2012. Es en aquest context que es va dissenyar el web de delació. Es sol·licitava “col·laboració ciutadana” per identificar 68 d’ells amb les seves respectives fotografies. La iniciativa va indignar a nombrosos juristes i defensors dels drets humans. Entitats com Jutges per la Democràcia, l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats o el Col·legi de Periodistes van demanar la seva retirada. El síndic de greuges, Rafael Ribó, i l’Agència Catalana de Protecció de Dades també van encendre les alarmes. Fins i tot la Fiscalia de Menors va criticar la mesura. Al web hi apareixien sense cap control judicial persones que no havien estat imputades.

Les entitats consideraven que la difusió de la seva imatge podia afectar al seu dret a l’honor, la intimitat o presumpció d’innocència. I més en el cas de menors, en els que la llei ho prohibeix expressament. Tot plegat va forçar al departament d’Interior a anul·lar “temporalment” el web un mes després de la seva estrena. Tanmateix, els vots de CIU, PP i C's van avalar la seva recuperació uns anys després. Ho van fer per la porta del darrera i en el transcurs d’una comissió parlamentaria del 2013. El llegat antigarantista del conseller Puig, així doncs, encara segueix viu. Quatre anys després, cal tornar a denunciar les llistes negres. Cal tornar a donar la cara pels drets humans. I contra la criminalització de la protesta.

“Fins allà on permet la llei i una mica més”. El conseller de l'Interior del Govern de CiU, Felip Puig, ho defensava sense embuts el 2011. També el ministre Fernández Díaz. La frase és una bona síntesis d’una determinada concepció dels drets humans. I d’un període de retallades en què es van prendre nombroses mesures de dubtosa legalitat. Les recents ordres judicials de cerca i detenció vinculades al web de delació ciutadana en són el darrer exemple. Quatre anys després, els seus efectes encara perduren tot i la seva posterior retirada o la substitució del conseller. No es pot descartar que permetin portar a la presó a uns joves per la seva hipotètica participació en la vaga general del 2012. Els fets han estat denunciats en una campanya de suport a les xarxes rere l’etiqueta #DonemLaCara. I en la que s’exigeix el tancament dels casos penals derivats del polèmic web promogut per Puig.

Recordem el context de tot plegat. L’adveniment de la crisis financera va venir acompanyat d’una política de restricció de drets socials impulsada pel Govern del PP, i també pel de CiU a Catalunya. I amb això, el seu creixent reclam per vies no institucionals. Amb la irrupció del 15-M, la PAH, les marees o les vagues generals va començar un cicle de protesta inèdit. Quan creix la resistència ciutadana contra privatitzacions i retallades, s’accelera també la seva criminalització. Fernández Díaz i el conseller Puig van reaccionar, de fet, amb una bateria d'iniciatives per elevar el llistó repressiu com mai. Entre elles, s’incloïa l’exigència de major contundència policial i judicial, la restricció del dret de reunió, la prohibició d’ocultar-se el rostre en manifestacions, la designació d’un fiscal especialitzat en desordres públics, la creació de més unitats antiavalots, càmeres de videovigilància als espais públics o la monitorització de les xarxes socials. Aquestes mesures havien d’anar acompanyades d'importants canvis legislatius. Es va reformar, així, el Codi Penal i la llei de seguretat ciutadana coneguda com llei “morrió” o “anti-15-M”.