Un dret com una casa

Tradicionalment, a l’Estat espanyol, el dret a l’habitatge ha estat considerat, amb honroses excepcions com la Llei pel Dret a l’Habitatge del 2007 del Govern del tripartit, o la legislació del País Basc, com un dret de segona categoria. Se’l mirava només com un factor d’enriquiment econòmic, i no com un dret essencial que calia preservar de la voràgine especulativa.

El resultat és prou conegut i patit: la pervivència dramàtica dels desnonaments, uns 50 a la setmana a Barcelona; de persones sense llar, unes 3.000 segons el darrer recompte; i un nombre cada cop major de persones que veuen gairebé impossible poder accedir a un habitatge per l’augment desorbitat dels lloguers. Joves i persones grans es veuen forçades a abandonar els pisos de tota la vida per l’augment de la pressió del mercat. A Barcelona, l’habitatge s’ha convertit en una mercaderia especialment atractiva per als inversos, que acaparen un 40% de les compres, exercint una forta pressió a les àrees d’alta atracció turística.

El panorama de l’herència de bombolla immobiliària, denunciada per V de Vivienda; l’emergència habitacional afrontada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH); l’expulsió de veïns i veïnes amb motiu de la proliferació de pisos turístics il·legals denunciada per les associacions veïnals són alguns dels reptes a afrontar des del Govern municipal.

En aquest context tan difícil, amb un Govern de la Generalitat a mig gas i un Govern estatal en funcions del PP que directament forma part del problema, com va demostrar recorrent la llei d’emergència habitacional, l’Ajuntament està actuant decididament en quatre eixos.

En primer lloc, prevenint i atenent l’emergència habitacional. Per lluitar contra els desnonaments, per prevenir-los i aturar-los, es va crear el gener del 2016 la Unitat contra l’Exclusió Residencial (UCER), amb 1.515 casos atesos en set mesos. Al mateix temps, s’han reforçat els ajuts d’urgència al pagament de lloguer, i el 2015 s’han atorgat a quasi a 3.000 famílies.

En segon lloc, estem afrontant l’ús antisocial de l’habitatge: pisos buits, en mal estat, ocupats a precari o infrahabitatge. Això implica un règim disciplinari de sancions que ens ha ajudat a aconseguir 550 pisos dels bancs, respecte els 19 de tot el mandat passat. És clar que el diàleg s’ha de combinar amb la mà dura. Per això no ens ha tremolat la mà a l’hora de multar bancs per especular amb pisos buits, ni de sancionar apartaments turístics il·legals o als propietaris que practiquen la usura llogant espais sense les condicions més bàsiques de salubritat.

En tercer lloc és clau l’increment del parc d’habitatge públic. Durant aquest mandat posarem en marxa la construcció de 3.500 nous pisos, dels quals el 80% seran de lloguer públic, quan ara el parc d’habitatge públic de la ciutat és només de 6.500 i el d’habitatge accessible de 10.500. Per aconseguir-ho, el Patronat Municipal de l’Habitatge s’ha reforçat i activat.

Per últim, destinarem 80 milions d’euros en els propers 4 anys a la rehabilitació proactiva d’edificis i pisos, generant ocupació digna i millorant la funcionalitat i accessibilitat dels habitatges i la seva eficiència energètica.

Som conscients que les eines amb les que compta un ajuntament, tot i ser gran com el de Barcelona, són limitades. I, tanmateix, la principal conclusió és que hem col·locat les polítiques d’habitatge al centre de l’acció municipal. Sense negar els obstacles, considerem que la resignació no és una bona estratègia i que cal actuar sobre les estructures de mercat. Això vol dir que la política de garantia de drets socials ha d’estar alineada amb la de turisme, urbanisme, mobilitat, economia... Perquè són totes les polítiques les que incideixen en les condicions de vida de la gent, com el preu dels lloguers.

Es tracta, també, d’obrir nous camins, innovant davant la complexitat i les múltiples necessitats. Algunes dades per a la reflexió: AirBnB ofereix al seu web gairebé 21.000 lloguers i només hi ha 9.000 pisos turístics legals a la ciutat; hi ha 125.000 pisos a la ciutat que tenen 4 habitacions més de les que necessiten les famílies que hi viuen; o el creixent envelliment de la població, que farà que al 2050 el 30% de la població sigui major de 65 anys, i els reptes que això suposa en termes habitacionals.

Per dur a terme la nostra tasca cal obrir els debats, canviar les polítiques i les prioritats, però també la legislació autonòmica i estatal. Per això estem treballant per una nova Llei d’Arrendaments Urbans que reguli el mercat de lloguer impedint increments desmesurats o abusius.

Però si realment volem que l’habitatge es consideri per sempre més un dret de primera, cal també promoure un canvi en la concepció mateixa de l’habitatge com a bé d’inversió. Per això, en el Dia Mundial de l’Hàbitat, reiterem que l’habitatge és un dret com una casa, i recordem que hem creat un nou i únic portal que aglutina totes les informacions sobre habitatge: www.habitatge.barcelona. Perquè l’habitatge no és un negoci; és un dret com una casa.

Tradicionalment, a l’Estat espanyol, el dret a l’habitatge ha estat considerat, amb honroses excepcions com la Llei pel Dret a l’Habitatge del 2007 del Govern del tripartit, o la legislació del País Basc, com un dret de segona categoria. Se’l mirava només com un factor d’enriquiment econòmic, i no com un dret essencial que calia preservar de la voràgine especulativa.

El resultat és prou conegut i patit: la pervivència dramàtica dels desnonaments, uns 50 a la setmana a Barcelona; de persones sense llar, unes 3.000 segons el darrer recompte; i un nombre cada cop major de persones que veuen gairebé impossible poder accedir a un habitatge per l’augment desorbitat dels lloguers. Joves i persones grans es veuen forçades a abandonar els pisos de tota la vida per l’augment de la pressió del mercat. A Barcelona, l’habitatge s’ha convertit en una mercaderia especialment atractiva per als inversos, que acaparen un 40% de les compres, exercint una forta pressió a les àrees d’alta atracció turística.