Els locals de música en viu esperen una reparació de l’ascensor

La recent notícia de portada del diari El Periódico sobre la decisió de les noves autoritats municipals de Barcelona “d’obrir l’aixeta” a la música en directe als locals afectats fins ara per una legislació restrictiva que els abocava a la semi-clandestinitat, ha provocat la lògica emoció a un sector estès de manera capil.lar al llarg de la ciutat, malgrat l’escàs ressò públic habitual als grans mitjans de comunicació. El circuit off de les diferents expressions culturals representa l’humus fecund, el caldo de cultiu indispensable de la creativitat. El correcte funcionament de l’ascensor entre aquesta base de la piràmide i les sales d’actuació més reconegudes (i subvencionades) constitueix un indicador neuràlgic de la salut pública cultural. La veritat és que l’ascensor no funciona.

A Barcelona treballen tot un seguit de locals amb programació estable de música en directe. Mereixen un monument per la seva lluita perseverant contra l’adversitat, des del Jamboree del grup Mas i Mas fins el Bar Pastís de José Ángel de la Villa, entre molts altres, cadascun amb les seves característiques i peculiaritats. La mancança no prové de la xarxa capil.lar de locals culturals en viu i en directe, sinó de l’ascensor avariat entre aquest ampli estrat subterrani i la possibilitat de professionalització a través de les sales convencionals (i subvencionades).

Un coneixedor del terreny com Aurelio Santos, “desorganitzador” des de fa més de vint anys de les jam sessions de cada dilluns al Jamboree de la Plaça Reial, escrivia a Facebook arran de la notícia de portada d’El Periódico: “En una ciudad como Barcelona la precariedad más absoluta campa a sus anchas en la escena de la música en vivo, eminentemente en el sector de clubes, bares, restaurantes y otros locales similares”.

Naturalment, afegia a continuació: “Tengo que ratificarme en mi más profundo agradecimiento hacia Mas i Mas y todo el equipo del Jamboree Jazz Club por el apoyo continuado a las WTF Jam Sessions, dotándonos de las condiciones técnicas y humanas necesarias para que tanto los músicos y público que cada lunes acuden a la jam tengan las mejores sensaciones y experiencias”.

El mateix Aurelio Santos, amb la franquesa que el caracteritza, ficava cullerada pocs dies després a la polèmica per l’escèptica crítica de la publicació digital DistritoJazz.com arran de l’actuació de la jove artista revelació catalana Andrea Motis al concert de cloenda de la 50 edició del festival basc Jazzaldia. En realitat la qüestió era el suport programador i mediàtic massiu a algunes personalitats emergents, col.locades als núvols de la nit al dia, en detriment de la mitjana de qualitat de la resta de professionals. “Hoy, con 20 añitos —opina Aurelio Santos--, Motis está en un lugar del escalafón en que otros muchos, con más talento y bagaje, deberían estar, educando estos maestros a las audiencias jazzísticas que, a mi humilde juicio, no tienen ya criterio alguno para juzgar qué es y qué no es un buen concierto de jazz”.

Jo mateix, que a algunes èpoques he seguit de prop la música sud-americana a Barcelona i he publicat alguns llibres sobre el tema, m’he vist sorprès per dos fets. En primer lloc, l’alt nivell de qualitat dels músics malgrat la precarietat de mitjans professionals. En segon lloc, l’escassa permeabilitat entre aquest circuit off i les sales convencionals de concerts.

Les imminents Festes de la Mercè a Barcelona, dedicades a Buenos Aires amb la col.laboració de les autoritats argentines, desplegaran una colla de noms acabats d’arribar d’allà i segurament silenciaran els que treballen tot l’any aquí en els mateixos gèneres. El director cinematogràfic Carlos Saura estrenarà pròximament, amb previsible ressò mediàtic, el seu llargmetratge dedicat al folklore argentí i segurament no servirà per conèixer els argentins que el practiquen amb mèrit durant tot l’any aquí mateix.

“Obrir l’aixeta” als locals de música en viu de la ciutat perquè puguin tenir els permisos d’activitat en regla és un primer pas. El segon, igualment decisiu i pendent, és que els músics que hi actuen siguin valorats quan s’ho mereixin pels programadors del circuit oficial (i subvencionat).

La recent notícia de portada del diari El Periódico sobre la decisió de les noves autoritats municipals de Barcelona “d’obrir l’aixeta” a la música en directe als locals afectats fins ara per una legislació restrictiva que els abocava a la semi-clandestinitat, ha provocat la lògica emoció a un sector estès de manera capil.lar al llarg de la ciutat, malgrat l’escàs ressò públic habitual als grans mitjans de comunicació. El circuit off de les diferents expressions culturals representa l’humus fecund, el caldo de cultiu indispensable de la creativitat. El correcte funcionament de l’ascensor entre aquesta base de la piràmide i les sales d’actuació més reconegudes (i subvencionades) constitueix un indicador neuràlgic de la salut pública cultural. La veritat és que l’ascensor no funciona.

A Barcelona treballen tot un seguit de locals amb programació estable de música en directe. Mereixen un monument per la seva lluita perseverant contra l’adversitat, des del Jamboree del grup Mas i Mas fins el Bar Pastís de José Ángel de la Villa, entre molts altres, cadascun amb les seves característiques i peculiaritats. La mancança no prové de la xarxa capil.lar de locals culturals en viu i en directe, sinó de l’ascensor avariat entre aquest ampli estrat subterrani i la possibilitat de professionalització a través de les sales convencionals (i subvencionades).