“Els amics primer” com a programa polític alternatiu i doble

La mateixa tarda de la setmana passada que el president en actiu de la Generalitat de les retallades profetitzava davant d’una platea de 3.000 invitats a l’auditori del Fòrum barceloní el camí per passar a gual el riu Jordà i fer que s’obrin les aigües del Mar Roig electoral, un altre president de la Generalitat jubilat pujava uns instants a l’escenari de l’altre Auditori barceloní veí per cantar al costat de Paco Ibáñez la cançó “Les copains d’abord” (Els amics primer), de Georges Brassens, i marcar-se de propina uns passos de ball. A mi, si m’ho permeten, l’actuació del segon dels presidents esmentats em sembla carregada d’interès.

Quan aquest mateix president era l’alcalde de la Barcelona olímpica solia repetir una frase de Shakespeare aparentment senzilla: “La ciutat és la gent”. Es referia a una política de prioritat de les necessitats col·lectives per damunt dels poderosos interessos particulars, abans que no comencessin a retallar-les amb tanta convicció. La cançó de Brassens ve a dir una cosa semblant, ni que sigui amb un llenguatge més desenfadat que el teatre de Shakespeare. El títol de la cançó fa un joc de paraules en francès entre “Els amics primer” i “Els amics de bord”, com es dedueix al llarg de la lletra cisellada per un especialista de l’expressió poètica lliure com era Brassens. L’última estrofa proclama: “He agafat molts vaixells però l’únic que ha aguantat, l’únic que no ha canviat de rumb, navegava tranquil.lament per damunt del què diran i s’anomenava Els Amics Primer, Els Amics Primer”.

Per contra sí que ha canviat de rumb aquella prioritat dels interessos col·lectius per damunt dels particulars, dels interessos dels amics del conjunt de la societat per damunt dels interessos dels amics dels poderosos. Als meus ulls és el que posa de relleu d’alguna manera la cançó de Brassens i la breu actuació del president de la Generalitat jubilat al costat de Paco Ibáñez, que va acabar el seu concert dels 80 anys amb un altre vell poema d’actualitat: “A galopar, a galopar...”.

La mateixa tarda de la setmana passada que el president en actiu de la Generalitat de les retallades profetitzava davant d’una platea de 3.000 invitats a l’auditori del Fòrum barceloní el camí per passar a gual el riu Jordà i fer que s’obrin les aigües del Mar Roig electoral, un altre president de la Generalitat jubilat pujava uns instants a l’escenari de l’altre Auditori barceloní veí per cantar al costat de Paco Ibáñez la cançó “Les copains d’abord” (Els amics primer), de Georges Brassens, i marcar-se de propina uns passos de ball. A mi, si m’ho permeten, l’actuació del segon dels presidents esmentats em sembla carregada d’interès.

Quan aquest mateix president era l’alcalde de la Barcelona olímpica solia repetir una frase de Shakespeare aparentment senzilla: “La ciutat és la gent”. Es referia a una política de prioritat de les necessitats col·lectives per damunt dels poderosos interessos particulars, abans que no comencessin a retallar-les amb tanta convicció. La cançó de Brassens ve a dir una cosa semblant, ni que sigui amb un llenguatge més desenfadat que el teatre de Shakespeare. El títol de la cançó fa un joc de paraules en francès entre “Els amics primer” i “Els amics de bord”, com es dedueix al llarg de la lletra cisellada per un especialista de l’expressió poètica lliure com era Brassens. L’última estrofa proclama: “He agafat molts vaixells però l’únic que ha aguantat, l’únic que no ha canviat de rumb, navegava tranquil.lament per damunt del què diran i s’anomenava Els Amics Primer, Els Amics Primer”.