El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
A mi em sembla que, a hores d'ara, tots els ciutadans de Catalunya han assumit que la corrupció ha existit, existeix i existirà. Hem tingut grans decepcions que no cal tornar a esmentar. I també estem tots d'acord que els casos de corrupció cal castigar-los tant com calgui i a fons. I que un país nou i independent haurà d'arrencar amb aquesta lliçó ben apresa. No en el sentit que no hi hagi corrupció. Pel que sembla, això és una circumstància inherent al càrrec polític (sí, sí, que no se m'esparverin els polítics, d'acord, la majoria no són corruptes). Ara bé, l'experiència ens diu que en molts casos, la corrupció no ha anat de la mà de l'enriquiment personal, és a dir, que el corrupte no ha estat l'home, sinó el partit polític. Això ens fa veure que, per una banda caldrà canviar la llei de finançament dels partits, però per una altra, caldrà extremar fins a límits mai no vistos el control públic sobre les comptabilitats. De manera que no passi ni una factura que no sigui correcta. La corrupció s'ha instal·lat a casa nostra, tal com s'ha instal·lat a altres cases. No som ni millors ni pitjors. I ho hem descobert a la valenta, amb una sotragada de les que fan època. Tot el que envolta el cas de l'exhonorable és d'una magnitud simbòlica que hauria enfonsat les expectatives de qualsevol partit, moviment ciutadà, família, etc. Estem curats d'espants. I ens han marcat aquesta cura a ferro roent. D'aquí que la maniobra barroera de revifar la qüestió de la corrupció política lligada a Convergència que ha sorgit aquests dies per tal de picar la cresta al moviment independentista, a tres setmanes de les eleccions, no serveixi de res. No va servir de res després de destapar-se el cas Pujol. No servirà de res, ara, tampoc. La decepció immensa de la caiguda de Pujol no va impedir l'onze de setembre del 2014 apoteòsic ni la proesa del 9 de novembre. Què es pensaven? És obvi que la gent sap distingir entre una cosa i una altra. Airejar casos de corrupció ja no serveix de res, senyors. Almenys, pel que fa a obtenir rèdits a les urnes. A veure si s'ho fiquen al cap. El moviment és col·lectiu, aquesta és la nostra força. I està per damunt de misèries personals. I ho hem demostrat amb escreix. O què es creien,després de la caiguda de Pujol? Que milers de convergents i catalans de bona fe sortirien als carrers a fer-se l'harakiri embolicats en la senyera? Tant és que treguin papers que diguin que un membre de les llistes independentistes és un assassí de nens, que l'avi del president Mas li va fer un fill a una minyona fa seixanta anys, que Oriol Junqueras, de petit, era espanyolista, que Romeva, quan treballava a Europa se n'anava del bar del Parlament europeu sense pagar els tallats, que Lluís Llach va obtenir un carregament de gorres de llana a canvi de favors sexuals, tant és, que diguin el que vulguin. ¿Que l'Estat Espanyol, tal com ha declarat la seva vicepresidenta, no pot aturar la roda de la justícia i si ara toca escorcoll, toca ara i no, més aviat o més tard? Doncs molt bé. Ningú no ens ho creiem, però és igual. Que s'hi posi fulles. La maniobra és grollera, però a més a més, molt beneitona. Gairebé els va en contra. A aquesta alçada de la pel·lícula, que muntin el show que van muntar per entrar a escorcollar la seu de Convergència només fa badallar. I que ningú no s'enganyi, aquí no es perdona res. I menys encara, la corrupció. Que tota la família Sumarroca ha d'anar a la presó? Que hi vagi. Si no a les presons espanyoles, a les nostres, quan en tinguem. Però a hores d'ara una cosa no treu l'altra. El dia 27 s'acosta. I, francament, mentre vagin traient escàndols que suposadament ens hagin d'enfonsar com a col·lectiu, millor. Així s'entretenen.
A mi em sembla que, a hores d'ara, tots els ciutadans de Catalunya han assumit que la corrupció ha existit, existeix i existirà. Hem tingut grans decepcions que no cal tornar a esmentar. I també estem tots d'acord que els casos de corrupció cal castigar-los tant com calgui i a fons. I que un país nou i independent haurà d'arrencar amb aquesta lliçó ben apresa. No en el sentit que no hi hagi corrupció. Pel que sembla, això és una circumstància inherent al càrrec polític (sí, sí, que no se m'esparverin els polítics, d'acord, la majoria no són corruptes). Ara bé, l'experiència ens diu que en molts casos, la corrupció no ha anat de la mà de l'enriquiment personal, és a dir, que el corrupte no ha estat l'home, sinó el partit polític. Això ens fa veure que, per una banda caldrà canviar la llei de finançament dels partits, però per una altra, caldrà extremar fins a límits mai no vistos el control públic sobre les comptabilitats. De manera que no passi ni una factura que no sigui correcta. La corrupció s'ha instal·lat a casa nostra, tal com s'ha instal·lat a altres cases. No som ni millors ni pitjors. I ho hem descobert a la valenta, amb una sotragada de les que fan època. Tot el que envolta el cas de l'exhonorable és d'una magnitud simbòlica que hauria enfonsat les expectatives de qualsevol partit, moviment ciutadà, família, etc. Estem curats d'espants. I ens han marcat aquesta cura a ferro roent. D'aquí que la maniobra barroera de revifar la qüestió de la corrupció política lligada a Convergència que ha sorgit aquests dies per tal de picar la cresta al moviment independentista, a tres setmanes de les eleccions, no serveixi de res. No va servir de res després de destapar-se el cas Pujol. No servirà de res, ara, tampoc. La decepció immensa de la caiguda de Pujol no va impedir l'onze de setembre del 2014 apoteòsic ni la proesa del 9 de novembre. Què es pensaven? És obvi que la gent sap distingir entre una cosa i una altra. Airejar casos de corrupció ja no serveix de res, senyors. Almenys, pel que fa a obtenir rèdits a les urnes. A veure si s'ho fiquen al cap. El moviment és col·lectiu, aquesta és la nostra força. I està per damunt de misèries personals. I ho hem demostrat amb escreix. O què es creien,després de la caiguda de Pujol? Que milers de convergents i catalans de bona fe sortirien als carrers a fer-se l'harakiri embolicats en la senyera? Tant és que treguin papers que diguin que un membre de les llistes independentistes és un assassí de nens, que l'avi del president Mas li va fer un fill a una minyona fa seixanta anys, que Oriol Junqueras, de petit, era espanyolista, que Romeva, quan treballava a Europa se n'anava del bar del Parlament europeu sense pagar els tallats, que Lluís Llach va obtenir un carregament de gorres de llana a canvi de favors sexuals, tant és, que diguin el que vulguin. ¿Que l'Estat Espanyol, tal com ha declarat la seva vicepresidenta, no pot aturar la roda de la justícia i si ara toca escorcoll, toca ara i no, més aviat o més tard? Doncs molt bé. Ningú no ens ho creiem, però és igual. Que s'hi posi fulles. La maniobra és grollera, però a més a més, molt beneitona. Gairebé els va en contra. A aquesta alçada de la pel·lícula, que muntin el show que van muntar per entrar a escorcollar la seu de Convergència només fa badallar. I que ningú no s'enganyi, aquí no es perdona res. I menys encara, la corrupció. Que tota la família Sumarroca ha d'anar a la presó? Que hi vagi. Si no a les presons espanyoles, a les nostres, quan en tinguem. Però a hores d'ara una cosa no treu l'altra. El dia 27 s'acosta. I, francament, mentre vagin traient escàndols que suposadament ens hagin d'enfonsar com a col·lectiu, millor. Així s'entretenen.