Les esquerres federalistes s'hi posen tard

Les mobilitzacions del passat 11 de setembre i les seves conseqüències han posat en primer terme que les esquerres catalanes d’arrel federalista no disposen d’un projecte nacional propi i un camí per assolir l’articulació federal de l’Estat, sinó que es troben superades en la fase actual de construcció nacional. Això les ha portat a una posició subalterna en el moment en que la ciutadania ha demanat fer un pas endavant com a país, deixant a la proposta independentista com a única solució viable. Aquesta falta de projecte fa que el moviment actual no respongui als interessos dels sectors populars ja que ideològicament té una hegemonia dels valors conservadors.

Les esquerres catalanes no independentistes s’han definit sempre com a federalistes, i algunes d’elles han fet seu el dret a l’autodeterminació de Catalunya, sobretot les que provenen de la tradició del PSUC i alguns dels components del Partit del Socialistes. El federalisme ha sigut la proposta òptima per l’esquerra perquè és la solució que permet dotar d’estructures d’estat a Catalunya, mantenir les relacions amb Espanya i potser el que ha sigut més important, és el punt d’equilibri entre les diferents posicions que podem trobar a l’interior dels partits, en les seves bases socials i en els seus electorats. És també una opció que no es contraposa a Espanya, ha permès posar en primer terme l’eix social.

Tant mateix, el desenvolupament nacional no ha sigut un tema al que les esquerres federalistes hagin tingut com a prioritari. Des dels finals de la dictadura i la transició, en que el PSUC era hegemònic entre els que lluitaven per les llibertats nacionals de Catalunya, l’esquerra federalista ha anat perdent terreny i ha acabat per abandonar tot l’àmbit nacional, deixant que aquest tema sigui monopolitzat per el nacionalisme conservador les darreres dècades.

No només no l’ha tingut com a prioritari, sinó que no ha tingut mai clara la idea de com ha de desenvolupar-se nacionalment Catalunya, ni un pla de treball per assolir el federalisme, esperant que el propi desenllaç de la història portés a un estat federal que entengués Catalunya com a poble. Sigui perquè és escabrós per segons quines parts dels electorats d’esquerres i per sectors dels partits (per l’origen migratori de molta gent o perquè a vegades s’assimila nació a nacionalisme burgès), sigui perquè fins a la reforma de l’Estatut semblava que l’estat de les autonomies encara tenia recorregut o sigui perquè la problemàtica social sempre està en primer pla, les esquerres federalistes de Catalunya han mantingut aparcat el projecte de país.

Al entrar el debat nacional en primer terme no hi ha espai per parlar de federalisme, perquè al no haver-lo treballat, ni debatut, només és una etiqueta, quedant a més tot els aspectes socials apartats del debat nacional. Des del 10 de juliol del 2010, hi hagut un canvi de fase en el procés de construcció nacional en que les esquerres federalistes s’han vist superades per l’evolució de grans parts de la societat cap a l’independentisme. Al no haver tingut resposta alternativa a la sentència del Tribunal Constitucional, sumat a no tenir un projecte propi, les esquerres federalistes no han participat de les ànsies organitzades de fer una pas endavant com a país i ara es troben desubicades.

El fruït d’aquesta dimissió de l’esquerra federalista, a més de que el projecte federal sigui altament improbable, és que l’evolució en la construcció nacional ha sigut hegemonitzada pels valors de la dreta nacionalista, essent la seva expressió política, CiU, qui ha fixat l’agenda, els objectius, els ritmes, a la vegada que ha deslligat el debat nacional del debat social. A més de saber fer equilibris per impulsar i conduir des de la rereguarda el moviment popular per la independència, que sobrepassa en molt a la seva base electoral, exercint de partit motor a la millor manera de Gramsci, teixint hegemonia. Per tant, el procés en que estem immersos no té en compte, de moment, la cohesió social i la diversitat, ni els interessos dels sectors populars del país, centrant el debat entre Catalunya i Espanya, com si això expliqués els problemes propis de cada societat i qui controla el poder econòmic i polític a Catalunya.

Les esquerres federalistes haurien de posar en primer terme la idea bàsica de que Catalunya no existeix en abstracte, no té uns interessos propis deslligats del model de societat i les relacions de poder que hi ha al darrera, no és quelcom neutral allunyat dels debats socials, econòmics, impositius, de cohesió i de què entenem per ciutadania. L’esquerra federalista i els sectors progressistes de l’independentisme han de dotar de contingut l’etiqueta del “catalanisme popular”, fent palès que Catalunya és una nació per què el conjunt de les persones que l’integren així ho creuen i tenen voluntat d’autogovernar-se conjuntament; que Catalunya és plural en la seva composició, havent-hi moltes maneres de ser i sentir-se català; català és qui viu a Catalunya independentment del seu origen, tenint totes i tots els mateixos drets de ciutadania, essent part d’un mateix poble; i per últim, i molt important, que el benestar social dels catalans és la base de tot plegat. Elements tots ells íntimament lligats al model societat i a la democràcia en un sentit ampli.

Després d’haver omès el tema nacional durant dècades, les esquerres federalistes haurien de fugir d’esquemes preestablerts i analitzar la nova realitat, per poder treballar i influir en la situació actual. Han de ser conscients que el federalisme a dia d’avui és molt complicat d’assolir, que des de Catalunya ha augmentat justificadament la sensació d’incomprensió i no s’han trobat federalistes a l’altra banda amb qui poder arribar a l’acord de federació. Això ha extès la idea de que Espanya no es pot canviar i segurament en això ja no hi ha marxa enrere. Les esquerres federalistes haurien de treballar per bastir un model de país per contrarrestar l’hegemonia de la dreta i poder vincular el desenvolupament nacional amb els interessos dels sectors populars i la cohesió social de la pluralitat dels diferents catalans, per a poder construir Catalunya un cop hagi decidit què vol ser de gran.

Les mobilitzacions del passat 11 de setembre i les seves conseqüències han posat en primer terme que les esquerres catalanes d’arrel federalista no disposen d’un projecte nacional propi i un camí per assolir l’articulació federal de l’Estat, sinó que es troben superades en la fase actual de construcció nacional. Això les ha portat a una posició subalterna en el moment en que la ciutadania ha demanat fer un pas endavant com a país, deixant a la proposta independentista com a única solució viable. Aquesta falta de projecte fa que el moviment actual no respongui als interessos dels sectors populars ja que ideològicament té una hegemonia dels valors conservadors.

Les esquerres catalanes no independentistes s’han definit sempre com a federalistes, i algunes d’elles han fet seu el dret a l’autodeterminació de Catalunya, sobretot les que provenen de la tradició del PSUC i alguns dels components del Partit del Socialistes. El federalisme ha sigut la proposta òptima per l’esquerra perquè és la solució que permet dotar d’estructures d’estat a Catalunya, mantenir les relacions amb Espanya i potser el que ha sigut més important, és el punt d’equilibri entre les diferents posicions que podem trobar a l’interior dels partits, en les seves bases socials i en els seus electorats. És també una opció que no es contraposa a Espanya, ha permès posar en primer terme l’eix social.