Estendre la mà a les persones refugiades

Des de fa mesos veiem com milers de persones refugiades fugen desesperadament dels seus països en perilloses travesses, trobant la mort, sovint, en el seu intent d’arribar a un país segur que els doni les mínimes garanties per permetre continuar amb el seu projecte de vida. Una tragèdia que, sorprenentment, es veu cada dia superada per una realitat més esgarrifosa.

Mentrestant, patim la inacció, la insolidaritat i la inoperància de la major part dels Estats europeus: l’aixecament de noves tanques; el tancament de fronteres; la desmemòria de molts; i la deshumanització de quasi tots els governs europeus en la pitjor crisi de persones refugiades des de la Segona Guerra Mundial. Un conflicte a partir del qual es van crear justament tots els instruments internacionals necessaris perquè un episodi com aquell no tornés a succeir i per garantir la protecció d’aquelles persones que ho necessitessin. I què ha passat?

Aquest any el nombre de persones refugiades que hi ha al món, segons dades d’ACNUR- l'Agència de l'ONU per a les persones refugiades- supera el 60 milions de persones que fugen de guerres i de diferents formes de persecucions. Però en el tractament de la crisi de les persones refugiades, Europa ha decidit vulnerar els tractats internacionals que van ser creats per evitar situacions com les que estem sofrint.

Davant tanta consternació i impotència, però, hi ha també mostres d’humanitat, petites flames, iniciatives individuals i col·lectives, que estenen la mà a les persones refugiades i els diuen que si que són benvingudes als nostres països. És el que les persones refugiades necessiten: deixar de fugir, arribar a un lloc segur, poder triar on continuar amb les seves vides, que se’ls garanteixi el dret d’asil, i allà trobar una verdadera acollida, basada en la implicació de la societat a oferir-los suport afectiu i social, i la solidaritat necessària que els permeti guarir les seves ferides.

Prou dur és per una persona deixar de ser el què era: deixar el seu país, la seva vida, la seva posició social, les seves amistats, la família, els drets adquirits, etc. com per amb tot aquest patiment haver d’emprendre un viatge inacabable, i extremadament perillós, ple d’obstacles, de repressió, i de mostres d’incomprensió.

És urgent que aquestes petites flames s’estenguin i acollim, cada vegada a més llocs, les persones refugiades que ho necessitin. Convertint les nostres cases, els nostres barris, les nostres ciutats, els nostres països en llocs acollidors, llocs en els que creem els dispositius necessaris per garantir una bona acollida, individual i familiar, alhora que ens impliquem en les causes que originen persones refugiades.

Dubravka Ugresic, escrivia, en la seva novel·la El Ministerio del Dolor, relatant la seva experiència d’exili “Necesitaba desesperadamente un refugio, un regazo cálido para cobijarme en él por un instante, para apagar mi dolor, para volver en mí, para volver en mi al menos por un momento”

Programes de mentoria: adients per aquests casos

L’asil és responsabilitat de l’Estat, i l’acollida de les persones sol·licitants d’asil sense recursos econòmics i xarxa social de suport també, i així ha de ser. L’Estat té l’obligació de garantir i vetllar per aquests recursos, però això no fa desmerèixer poder pensar en altres formes d’acollida. Un programa de mentoria, coordinat per entitats o ajuntaments, seria una bona experiència. Ara bé, cal dissenyar aquest programa de tal forma que sigui compatible amb el dispositiu d’acollida de l’Estat. Les persones refugiades es troben en diferents situacions, i això obliga a comptar amb diferents programes d’acollida flexibles a les seves necessitats que s’adeqüin a les diferents situacions que viuen.

Les avantatges d’un programa de mentoria, on grups de persones o famílies acompanyen a persones o famílies refugiades, són innumerables. Ofereix xarxa social, imprescindible per cobrir les necessitats sòcio-afectives. És un bon suport a l’aprenentatge de l’idioma, al coneixement de l’entorn i a la recerca de treball; és un recurs d’acompanyament i contenció tant individual com col·lectiu en la mesura que la societat s’involucra amb les persones refugiades, que és el que aquestes, també, necessiten: sentir que són benvingudes en el país on han de continuar el seu projecte de vida; sentir la solidaritat de les persones d’aquest nou lloc i sentir que ens impliquem en la lluita contra les causes que originen persones refugiades. És una molt bona oportunitat per trencar amb la profunda crisis d’asil que estem vivint, i estendre la mà i guarir les ferides de les persones refugiades.

En tot cas, un programa d’aquestes característiques ha d’estar molt ben dissenyat, i ha de complir certs requisits i garanties perquè siguin un bon recurs per a les persones refugiades. Cada vegada més països tenen iniciatives d’aquest tipus: Canadà, el Regne Unit, França, etc. programes que conformen bones experiències a pensar i “readaptar” al nostre context.

Els nostres esforços, com a veïns i veïnes i com a ciutadania activa, haurien d’anar encaminats a posar al centre les persones refugiades, i el seu benestar. Reconèixer-les, donar-los veu, implicar-nos socialment en les seves causes, escoltar-les perquè ens expliquin com se senten, què necessiten, com millorar les polítiques d’acollida i la institució d’asil, etc.

Aquesta pot ser l’estratègia per canviar la dinàmica del menyspreu cap a les persones refugiades i a la institució d’asil que l’Estat Espanyol especialment, mostra any rere any. Alhora, cal exigir el compliment dels instruments internacionals que protegeixen a les persones refugiades, treballar per a promoure un model d’acollida suficientment flexible a les necessitats de les persones i/o famílies refugiades, que estudiï altres formes d’acollida compatibles amb els dispositius existents. I implicar-nos en les causes que originen persones refugiades.

La pensadora i filòsofa Maria Zambrano, exiliada espanyola al 1939, escrivia a la Tumba de Antígona, sobre la necessitat de les persones refugiades de trobar comprensió i d’aportar a la nova societat on van: “Hubo gentes que nos abrieron su puerta y nos sentaron en su mesa, y nos ofrecieron agasajo, y aún más. (...) Nadie quiso saber que íbamos pidiendo. Creían que íbamos pidiendo porque nos daban muchas cosas, nos colmaban de dones, nos cubrían, como para no vernos, con su generosidad. Pero nosotros no pedíamos eso, pedíamos que nos dejaran dar. Porque llevábamos algo que allí, allá, donde fuera, no tenían; algo que solamente tiene el que ha sido arrancado de raíz, el errante, el que se encuentra un día sin nada bajo el cielo y sin tierra; el que ha sentido el peso del cielo sin tierra que lo sostenga.”

Des de fa mesos veiem com milers de persones refugiades fugen desesperadament dels seus països en perilloses travesses, trobant la mort, sovint, en el seu intent d’arribar a un país segur que els doni les mínimes garanties per permetre continuar amb el seu projecte de vida. Una tragèdia que, sorprenentment, es veu cada dia superada per una realitat més esgarrifosa.

Mentrestant, patim la inacció, la insolidaritat i la inoperància de la major part dels Estats europeus: l’aixecament de noves tanques; el tancament de fronteres; la desmemòria de molts; i la deshumanització de quasi tots els governs europeus en la pitjor crisi de persones refugiades des de la Segona Guerra Mundial. Un conflicte a partir del qual es van crear justament tots els instruments internacionals necessaris perquè un episodi com aquell no tornés a succeir i per garantir la protecció d’aquelles persones que ho necessitessin. I què ha passat?