Farem la revolució i la tornarem a fer

Llegeixo la frase que acabo d’escriure i em produeix una certa fricció entre molesta i atractiva. A qui no li agrada veure la feina feta i jeure? Qui no gaudeix del moment d’assolir un repte? Qui no està encantat de tenir el reconeixement popular de la raó pròpia? Però aquesta raó o moment de feina feta, dura en el temps com si estigués envasada al buit?

On situo aquesta frase? Aquí i ara? O a l’horitzó que m’inspira?

Diu Simone Weil que el veritable opi del poble no és la religió -com deia Marx- sinó la revolució: aquelles grans gestes que, trencant amb l’establert que fagocita la dignitat humana en benefici propi, propicien un nou ordre. Ara toca la independència, aquest és el nom de l’opi dels nostres dies catalans.

Hi ha una altra frase que m’inquieta i em motiva: les rodes giren, els dies passen i amb ells el vell també se’n va... Pertany a una cançó popular jiddisch. Mentre aquesta roda de temps gira eternament, “un dia” concret ens toca viure i morir. Tu que ara em llegeixes, aviat seràs morta i qui sap si quan aquestes paraules arribin als teus ulls, ma vida corporal s’ha estampat contra una pedra de tant rodar en cotxe.

Saps, amic que encara ets viu, no puc separar l’aquí i ara de l’horitzó que m’inspira, ans al contrari, venim d’una societat que ha basat el seu abús i poder en aquesta perversa dissecció. El coratge de viure l’obtenim de la inspiració d’estimar-nos, separar-ho és com desendollar-nos de la font d’alimentació. Tots podem veure la bombeta amb la mateixa certesa que el corrent no és visible a simple vista però, si volem llum, ja sabem que hem de fer. Cal recordar també que les criatures posen els dits a l’endoll... Vigilem perquè hi ha molts endolls que en lloc d’encendre’ns de vida, maten. I distingir-los passa per pensar, està atent i actiu constantment. Per això Farem la revolució i la tornarem a fer.

Diumenge 13 d’octubre a les Fonts de Montjuïc, d’11 a 14 hores, us esperem per parlar de confrontar la injustícia a cada pas d’aquesta vida corporal inspirada per quelcom que no podem tocar, a on no podem arribar i, per fi, jeure complaguts i encantats. Sense aquesta motivació la nostra vida corporal, per viva que sigui, es queda a les fosques abans d’hora i és fàcil de manipular.

Us convido a aprendre aquesta tornada per cantar-la junts al final de l’acte. Aquesta roda que no la para ni “Cristu” perquè, aquí i ara, inspirada pel bé comú, així ho he decidit. I cada cop que despistada, egoista o enganyada em piqui els dits a l’endoll, tornaré a redreçar-me de manera potser més adequada per fer aquest camí de Llum.

Farem la revolució i la tornarem a fer.tornarem

Talking about a revolution, Tracy Chapman

Adaptació al català Bel Olid, Teresa Forcades, Gerard Quintana i Lídia Pujol

Guitarra, Pau Figueras

Veu, Lídia Pujol

Enregistrament, Pep Roig. Temps Record

Llegeixo la frase que acabo d’escriure i em produeix una certa fricció entre molesta i atractiva. A qui no li agrada veure la feina feta i jeure? Qui no gaudeix del moment d’assolir un repte? Qui no està encantat de tenir el reconeixement popular de la raó pròpia? Però aquesta raó o moment de feina feta, dura en el temps com si estigués envasada al buit?

On situo aquesta frase? Aquí i ara? O a l’horitzó que m’inspira?