Felip VI de Borbó s’ha de guanyar el lloc

Té en contra dir-se Felip VI de Borbó, un nom anacrònic i discutit, vista la nefasta experiència dels antecessors familiars foragitats durant els últims dos segles (Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII) i la degradació viscuda pel mandat del seu pare. Té a favor la necessitat de legitimar-se, com ho va fer el seu pare, amb alguna aportació socialment més persuasiva que el simple fet dinàstic. Si fos un càrrec electiu, no és gens segur que en aquests moments el guanyés, encara menys a Catalunya.

Criat en els cercles de la plutocràcia dels diners, la primera decisió individual que va prendre Felip VI va ser segurament la de casar-se amb una periodista divorciada i néta d’un taxista. Ara necessita sintonitzar amb la seva pròpia generació, tenir alguna cosa a dir sobre el 55% d’atur que l’afecta i sobre el conjunt de greuges viscuts pels ciutadans arran de la injusta gestió de la crisi en curs.

A Catalunya, forçat per la mobilització ciutadana del moment de la transició democràtica, el seu pare va abandonar el consolidat centralisme borbònic i va obrir pas a l’Estat de les autonomies, al restabliment de la Generalitat. El fill es troba avui en la mateixa disjuntiva. Necessita representar alguna cosa diferent enfront d’aquell recent comunicat oficial de la Casa Reial, que el setembre del 2012 deia a propòsit de la situació a Catalunya: “Lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas”.

Mantenir una actitud continuista seria senzillament suïcida per a la corona que hereta. El seu pare també va ser un fidel alumne del franquisme i va jurar els principis fonamentals del Movimiento, abans d’adonar-se que per aquest camí no arribaria enlloc i de canviar el rumb des del poder. Només es va legitimar forçant les costures d’allò que havia promès mantenir “atado y bien atado”. El fill es troba a la mateixa cruïlla, davant la crisi institucional, econòmica i social del degradat Estat democràtic de les autonomies. Li toca contribuir a reformar-lo de manera convincent, desmarcar-se d’una part de “l’antic règim”. És el preu del seu nomenament, la seva única missió important si es vol guanyar el lloc i demostrar-ne la utilitat.

Té en contra dir-se Felip VI de Borbó, un nom anacrònic i discutit, vista la nefasta experiència dels antecessors familiars foragitats durant els últims dos segles (Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII) i la degradació viscuda pel mandat del seu pare. Té a favor la necessitat de legitimar-se, com ho va fer el seu pare, amb alguna aportació socialment més persuasiva que el simple fet dinàstic. Si fos un càrrec electiu, no és gens segur que en aquests moments el guanyés, encara menys a Catalunya.

Criat en els cercles de la plutocràcia dels diners, la primera decisió individual que va prendre Felip VI va ser segurament la de casar-se amb una periodista divorciada i néta d’un taxista. Ara necessita sintonitzar amb la seva pròpia generació, tenir alguna cosa a dir sobre el 55% d’atur que l’afecta i sobre el conjunt de greuges viscuts pels ciutadans arran de la injusta gestió de la crisi en curs.