Independència de Catalunya: amb l'ajuda de Trump o de la Xina?

Tot el relat del “procés” i del referèndum sol presentar-se sobretot com un pols entre Barcelona i Madrid, com si aquesta fos la clau de la partida. Evidentment, podria ser-ho si tots dos actors arribessin a acordar una proposta compartida que portés el referèndum, com van fer Londres i Edimburg, però aquest no és en absolut l'escenari d'aquí, en la mesura que el Govern espanyol es nega a entrar per aquest camí i, per tant, no hi ha cap dubte que no autoritzarà el referèndum independentista que projecta el Govern de Junts pel Sí.

La partida decisiva, per tant, es juga enterament en el terreny internacional: si el Govern és capaç d'aconseguir reconeixements internacionals del resultat, Catalunya té alguna papereta de ser independent en cas de guanyar el sí, digui el que digui Madrid. I si ningú el reconeix, no canviarà res, digui el que digui el Govern de Puigdemont i els resultats que eventualment arribi a presentar.

Amb el seu curiós acte a Brussel·les, el Govern ha mostrat almenys que és conscient d'aquesta evidència, encara que el resultat no podia ser-li més decebedor perquè va revelar que en aquesta partida clau perd per un resultat sideral: el reconeixement no s'aconseguirà mai omplint una sala d'entusiastes partidaris animant-te amb nul·la influència diplomàtica. Més que acostar l'objectiu, un acte com el de Puigdemont, Junqueras i Romeva, probablement l'allunya.

Fins ara, la política del Govern per internacionalitzar “el procés” –i comptar, per tant, almenys amb alguna expectativa de reconeixement– parteix de premisses absolutament estranyes en els processos reals d'independència que han culminat el seu objectiu: l'argumentació és que Catalunya té un “procés” tan increïble i fantàstic –fins i tot li diuen la “revolució dels somriures”– que és inconcebible que el món no s'enamori automàticament dels catalans i corri a reconèixer el seu referèndum i el “nou país”.

Hi ha gent de bona fe que pot creure en aquest tipus de plantejaments, però costa assumir que ningú que mínimament sàpiga com funciona la política internacional pugui sostenir-los de debò. En realitat, per convertir-te en un nou Estat poc o gens importa si ets simpàtic i fins si tens tota la raó del món. L'única cosa que pot fer-te independent en cas de conflicte amb el Govern central és identificar alguna de les esquerdes del conflicte geoestratègic mundial i colar-se després en la banda dels guanyadors. Tota la resta importa bastant menys.

Quan els països que volien escapar de la Unió Soviètica van anar aconseguint la seva independència en cascada, començant pels bàltics, va ser bàsicament perquè es van canviar de camp en una esquerda geopolítica llavors molt rellevant: van passar de l'espai soviètic (o rus) a l'occidental, liderat pels EUA. Una cosa semblant va succeir en la implosió de Iugoslàvia: també van saltar de l'òrbita russa-ortodoxa cap a l'occidental, arrossegats per Alemanya...

Els països bàltics, Eslovènia, Croàcia i tants altres tenien, és clar, forts moviments nacionalistes –amb suports molt per sobre del 50% de la societat–, però el més important és que van aprofitar l'esquerda del moment, es van canviar de bàndol quan es redibuixava el mapa geopolític mundial i van ser abraçats pels guanyadors.

Així és com han funcionat sempre els processos independentistes contemporanis. I en tots els continents: pots ser independent sempre que identifiquis bé les tensions geoestratègiques del moment i t'acostis al guanyador. Els últims països que han conquerit la seva independència en el món són exemples molt clars: Sudan del Sud va aconseguir aval internacional perquè va sortir del camp islamista (Sudan) per abraçar la causa d'Occident, mentre que Montenegro i Kosovo van saltar del camp prorús a l'occidental.

El cas de Kosovo és especialment interessant: tot i que és un país de majoria musulmana, va acceptar convertir-se en una gran base dels EUA al cor d'Europa com a preu a pagar per la independència. La comparació amb el nacionalisme kurd –de tradició infinitament més important i arrelada, però que va fer una aposta geoestratègica amb els perdedors de la guerra freda– és demolidora.

Malgrat que els nacionalistes kurds fa dècades que lluiten contra un Estat autoritari que els massacra, les seves possibilitats d'aconseguir la independència eren remotes perquè Turquia era el gran aliat d'Occident per al món musulmà. Però ara que Erdogan amenaça de renegar d'Occident s'obre una nova fase molt més imprevisible. Els kurds ho saben i no és gens estrany, doncs, que els peixmergues siguin les forces d'avantguarda en qualsevol operació d'Occident a Orient Pròxim.

Si la independència de Catalunya anés seriosament i amb un horitzó proper, aquesta seria la pregunta que voldrien contestar seus promotors: quines esquerdes geoestratègica hi ha? Què estan disposats a fer per colar-s'hi?

Evidentment, aquest tipus de preguntes complauen menys que la “revolució dels somriures que està deixant aclaparat al món” que encarna la diplomàcia del conseller Raül Romeva. I obliga a prendre partit, el que dificultaria moltíssim que Junts pel Sí i la CUP, per exemple, poguessin compartir cap full de ruta, ni tan sols tàctic. La resposta a l'insoluble problema és, doncs, seguir amb la “revolució dels somriures” i el “Madrid no ens deixa”. No portaran a la independència, però almenys poden proporcionar rèdits electorals.

Una de les poques excepcions a Junts pel Sí que no s'ha escaquejat del debat –i ha demostrat amb això que sí que es pren seriosament el “procés”– és Víctor Terradellas, un nom desconegut per al gran públic però dirigent clau en l'àrea internacional de Convergència i potser el més gran artífex de la seva conversió independentista. El setembre passat, Terradellas va revelar les seves cartes en una important conferència a la Universitat de Barcelona revestida de gran solemnitat, amb l'Aula Magna de gom a gom i la presentació de l'expresident Artur Mas i d'Agustí Colomines, un dels intel·lectuals de capçalera del “procés” .

Terradellas va emmarcar el debat en un marc de xoc de civilitzacions, amb Occident embrancat en diversos polsos geoestratègics simultanis amb l'islam, Rússia i Xina. I en aquest quadre, Catalunya tenia alguna opció si jugava les seves cartes com a mur de contenció occidental al sud d'Europa, colze a colze amb Israel, el país que més seriosament segueix el procés català, molt ben connectat amb el nacionalisme.

Aquest escenari no és avui en absolut quimèric malgrat que Espanya és ja un bastió d'Occident perquè després de la victòria de Donald Trump ha aparegut una esquerda interna en aquest camp, amb tensions entre els EUA i el Regne Unit post-Brexit, d'una banda, i la Unió Europea, de l'altre. Seguint el manual clàssic de com aconseguir la independència, doncs, els nacionalistes catalans tindrien alguna possibilitat si les tensions en el bloc van a més i es converteixen en força de xoc de Trump (sempre enganxat a Israel) al continent. En aquest context xoca molt menys el vídeo d'Artur Mas saludant els nous vents que bufen a EUA que tanta perplexitat va causar.

Evidentment, aquest plat pot semblar massa indigest pels electors catalans i molt en particular per a l'esquerra, que just ara està desplaçant els exconvergentes de la direcció del procés. Però almenys és realista. En canvi, ningú en el camp de l'esquerra independentista explica amb quines palanques geoestratègiques compten per aconseguir suports al referèndum i a la independència. Amb els països bolivarians? Amb l'Iran? Amb la Xina? Amb Rússia? Amb el caos derivat de l'eventual ruptura o implosió de l'eurozona? És un misteri.

És lògic que, amb l'excepció de Terradellas i de la seva insòlita revelació, tots guardin silenci davant d'un aspecte tan espinós com controvertit i prefereixin que res desviï el focus del “Madrid dolent”. Prometre la independència de la mà de Trump, de la Xina o de la implosió de l'euro no semblen la millor manera d'aconseguir eixamplar el suport popular al “procés”. Però al mateix temps revela que l'autèntic objectiu del “referèndum sí o sí” no és en realitat fer-lo, sinó més aviat aconseguir que el prohibeixin amb l'esperança de guanyar amb això nous adeptes per a la causa.

Tot el relat del “procés” i del referèndum sol presentar-se sobretot com un pols entre Barcelona i Madrid, com si aquesta fos la clau de la partida. Evidentment, podria ser-ho si tots dos actors arribessin a acordar una proposta compartida que portés el referèndum, com van fer Londres i Edimburg, però aquest no és en absolut l'escenari d'aquí, en la mesura que el Govern espanyol es nega a entrar per aquest camí i, per tant, no hi ha cap dubte que no autoritzarà el referèndum independentista que projecta el Govern de Junts pel Sí.

La partida decisiva, per tant, es juga enterament en el terreny internacional: si el Govern és capaç d'aconseguir reconeixements internacionals del resultat, Catalunya té alguna papereta de ser independent en cas de guanyar el sí, digui el que digui Madrid. I si ningú el reconeix, no canviarà res, digui el que digui el Govern de Puigdemont i els resultats que eventualment arribi a presentar.