Investir polítiques per guanyar el canvi

Des de la investidura programadament fallida de Pedro Sánchez els passats dies dos i quatre de març, la política espanyola continua en un estat de bucle entre la teatralització i els actes partidistes de campanya. En aquests últims dies, hem sabut que Pedro Sánchez i Albert Rivera estan disposats a comptar amb el PP de Mariano Rajoy per sumar-lo al seu acord “reformista i de progrés” (té nassos unir en la mateixa frase PP, Ciutadans, reforma i progrés!).

També ens ha explicat Ciutadans que si el candidat a ser investit no és Mariano Rajoy, però és una altra persona del Partit Popular, estan disposats a negociar. I és clar, com Pedro Sánchez ja ens va dir que darrere seu hi ha 130 diputats i diputades (els que sumen PSOE i Ciutadans), entenem que ell també està disposat a negociar si el nom per a ser investit no és Mariano Rajoy.



El problema és que PP, PSOE i Ciutadans han caigut premeditadament en l'estratègia de parlar de noms propis (la investidura de Pedro, la de Rajoy, la d'alguna altra persona del PP i fins i tot Rivera no hi renuncia) per no parlar de polítiques. Necessiten parlar de persones per no haver de parlar de polítiques, que és l'important. El canvi que requereix Espanya, la regeneració democràtica que va guanyar representada per diferents opcions en les darreres eleccions del 20D, es fonamenta en aplicar noves polítiques, no en un canvi substantiu de noms i cognoms.

Això és el que interessa al bipartidisme avui encarnat per PP, PSOE i també Ciutadans; però no és el que interessa al conjunt dels i les espanyoles. La gent ha votat per canviar de polítiques, per recuperar drets, per blindar serveis públics i no per substituir un president per un altre i que segueixi fent les mateixes polítiques al servei dels poderosos i d'esquena a la ciutadania. No es tracta doncs d'investir persones, es tracta d'investir polítiques, perquè només millorarem la vida de la gent, especialment de la més vulnerable, si investim unes polítiques diferents a les que han governat en els últims anys.



A la investidura només hi ha dues opcions sòlides: o les polítiques continuistes disposades en algun format de gran coalició o les polítiques d'esquerres amb una suma coalitzada de forces del canvi. És a dir, o un govern on intervinguin per activa o per passiva PP, PSOE i Ciutadans, o un govern de progrés on hi participin PSOE, Podem, IU i les confluències. Per moltes voltes que el PSOE de Pedro Sánchez li vulgui donar a la situació, ell sap que només hi ha aquestes dues sortides. I del PSOE depèn. Sense cap dubte, els interessos de la Unió Europea i dels grans poders fàctics, econòmics i financers que treballen políticament dins l'estat espanyol ja estan intentant afermar una opció continuista en forma de Gran Coalició.

Si el president és Sánchez, Rajoy o una altra persona del PP, és el de menys. El que interessa al gran capital és que les polítiques que ha desenvolupat el PP de Mariano Rajoy segueixin cap endavant, i no perdin el traç gros que s'ha imposat a tot Europa arran d'aprofitar la crisi econòmica com a excusa per a retallar drets i serveis públics, i oferir-los en forma de privatitzacions i retallades, en safata de plata, als amics del poder.



I enfront d'aquesta alternativa, que té pinta de ser la que s'acabi imposant abans d'unes hipotètiques noves eleccions al juny de 2016 que no interessen a ningú, i molt menys als més poderosos del país, només hi ha una opció real de canvi: un govern de coalició entre PSOE, Podem, IU i les confluències. Aquest gran acord de progrés hauria de reconstruir la democràcia perduda amb els últims governs de Zapatero i Rajoy (modificació de l'article 135, LOMCE, Llei Mordassa, Llei d'Estabilitat Pressupostària, últimes reformes laborals, etc.), reconstruir les polítiques socials al nostre país (incrementar el valor adquisitiu dels pensionistes, pujar el Salari Mínim fins als mil euros, revertir les retallades en educació, sanitat i polítiques socials, millorar l'ocupació i un pla perquè els espanyols retornin de l'exili forçat a què els governs neoliberals els han sotmès) i, per descomptat, un nou pacte territorial basat en la democràcia. La democràcia consisteix en què els ciutadans i les ciutadanes, després d'un procés d'informació, un procés de deliberació, i on totes les opcions possibles estiguin igualment representades, puguin votar el futur polític del seu país.



El paper que tenim, en aquests temps difícils, les esquerres (Podem, IU i les Confluències) és el d'alliberar al PSOE de l'enclusa que el lliga a les polítiques de dretes del Partit Popular, recuperar una part important dels seus votants, perquè són gent d'esquerres, i treballar per una democràcia plena, pel blindatge dels drets socials i els serveis públics i pel dret a l'autodeterminació que han de tenir tots els pobles com a element cohesionador d'un nou Pacte Territorial. Només així aconseguirem un autèntic govern del canvi. La resta de possibilitats són capes de vernís per a un sistema que fa anys que està donant símptomes de descomposició.

Des de la investidura programadament fallida de Pedro Sánchez els passats dies dos i quatre de març, la política espanyola continua en un estat de bucle entre la teatralització i els actes partidistes de campanya. En aquests últims dies, hem sabut que Pedro Sánchez i Albert Rivera estan disposats a comptar amb el PP de Mariano Rajoy per sumar-lo al seu acord “reformista i de progrés” (té nassos unir en la mateixa frase PP, Ciutadans, reforma i progrés!).

També ens ha explicat Ciutadans que si el candidat a ser investit no és Mariano Rajoy, però és una altra persona del Partit Popular, estan disposats a negociar. I és clar, com Pedro Sánchez ja ens va dir que darrere seu hi ha 130 diputats i diputades (els que sumen PSOE i Ciutadans), entenem que ell també està disposat a negociar si el nom per a ser investit no és Mariano Rajoy.