L'alcaldessa i la “nosa” del català

Fa pocs dies, Albert Boadella, en un episodi més de la síndrome d'abstinència que l'ataca quan fa massa temps que no surt als diaris, afirmava, més o menys, que l'existència de la llengua catalana era un motiu d'infelicitat. Vet aquí, un cop més, que la gent s'entesta a pontificar sobre el que és i no és causa de felicitat per a nosaltres, el comú de ciutadans, tan diversos i amb interessos tan diferents. Per a un hispà d'Arizona, ai las, i parafrasejant Boadella, segurament l'existència de la seva llengua espanyola, també seria motiu d'infelicitat: Abraçar l'anglès des de la segona generació és el que intenten massivament els hispans d'Estats Units. Ho tenen clar. Cada llengua, cada cultura té, doncs, diferents àmbits i interessos. El que val en una banda, no val a l'altra. Boadella ha nascut massa aviat. Hauria hagut de venir al món d'aquí cent o cent cinquanta anys. La tendència a eliminar la diversitat en aquest món és general, abassegadora. El 2165 no hi haurà catalans catalanoparlants, igual que tampoc no hi haurà danesos que parlin danès o holandesos, holandès. I l'espanyol, si encara aguanta, ho farà disminuït i humiliat, sota l'anglès, el xinès mandarí, el rus i l'hindi. Això serà així. Però som encara al 2015. I els catalans som tossuts i tenim una especial dèria precisament en la llengua. Això sí que és transversal. Els catalanoparlants hem après a anar pel món sense vergonya per la nostra llengua. És la diferència bàsica amb d'altres nacions sense estat i amb cultura pròpia. Un dels problemes que tenim, en aquest sentit, és la ignorància grandiosa i la manca de sentit i consciència lingüística dels nostres polítics. És ben curiós que, en aquest punt, s'allunyin tant de la generalitat dels seus votants. Tant és del color que siguin. Quan toquen poder algun assessor els explica que això del català s'ha de dur amb compte, que podrien passar per intolerants i, el que és pitjor, per antics i “aldeanos”. Ha estat esfereïdor veure dirigents de CiU i socialistes des de la Generalitat i l'Ajuntament, aquests darrers anys, fent ostentació de la seva ignorància lingüística, però sobretot, de la seva manca de vergonya en la implicació simbòlica de la defensa de l'estatus de la llengua. Els hem vistos, per exemple, declarar en castellà als tribunals, tan tranquils, sent com és, l'àmbit de la justicia un dels més greus a l'hora de normalitzar el català. L'ajuntament de Barcelona, collat per la imatge de cosmopolitisme, ha donat un cop i un altre mostres de provincianisme ridícules i vergonyoses. La més habitual, dirigir-se només en castellà en actes multitudinaris, en mítings polítics, en festes populars, etc. La meva opinió és la següent: Sigui el rei d'Espanya de visita, el grup de japonesos riquíssims a punt d'invertir, els empresaris de la Fira de Barcelona, els assistents a un concert multitudinari en el marc d'un festival de caire europeu o mundial, en un acte qualsevol en un barri majoritàriament castellanoparlant, en les declaracions a la justícia espanyola, etc. si un alcalde o alcaldessa de Barcelona s'ha d'adreçar a un col·lectiu, ha de fer-ho, en primer lloc i de manera simbòlica, en llengua catalana. És fer pedagogia de la llengua i demostrar, si més no, que el català no només serveix per als rètols públics del carrer. Si el discurs és curt, com passa sovint, es pot fer, primer en català i després en castellà. I en anglès, si cal. Si el discurs és llarg, es pot fer una introducció més o menys llarga en català i després passar al castellà o l'anglès. Hem vist funcionar així (amb el canvi de llengües corresponent) a Flandes o Suïssa. A Holanda o Dinamarca, en un concert d'estiu s'adrecen en anglès després d'haver parlat -molt o poc- en les seves llengües nacionals. Només en el festival d'eurovisó s'observa un deixament general de les llengües nacionals a favor de l'anglès.

Aquest cap de setmana passat, la nova alcaldessa de Barcelona va fer un flac favor a la llengua catalana, que és l'oficial del consistori. En un acte a sant Martí, quan un assessor li va dir que entre el públic hi havia gent que tenia dificultats per seguir els seus mots en català, va passar automàticament al castellà. Per a mi, el problema no és el canvi de llengua, sinó la manera com ho va fer. Ens va fer tornar trenta o quaranta anys enrere. Ens va fer passar vergonya quan va dir que ella no tenia cap problema, que parlava dues llengües. Per aquesta mateixa raó, el català no s'usaria mai. Per aquesta raó, la lluita de dècades a favor de la dignificació del català no hauria servit de res. Per aquesta raó, la lluita de dècades a favor de l'autoestima dels catalanoparlants -que per cert també  n'hi ha, sí, senyora alcaldessa- del barri de sant Martí, o de nuclis com Mollet, o sant Boi, o l'Hospitalet se'n va en orris. ¿O és que aquests catalanoparlants no tenen dret a sentir la seva alcaldessa en la seva llengua? Proclamar que es passa al castellà perquè “no té problema” i “perquè parla les dues llengües” pot ser constitutiu (em sap greu perquè li cauen totes les garrotades de la mateixa banda) de populisme barat. Vull remarcar que la meva posició no és maximalista, només demano als polítics que no siguin covards. Si a sant Martí algú no l'entén, la senyora alcaldessa ha de pronunciar uns mots sobre el català, ha de dir que continuarà en català i després farà un resum en castellà. O que continuarà en castellà, amb el desig que això sigui un fet cada vegada més estrany. O jo què sé. Tot, menys dir només que no té cap problema per canviar de llengua. I això lliga amb la introducció que fèiem sobre Albert Boadella i la infelicitat que provoca l'existència de la llengua catalana. Sí, una cultura minoritària, qualsevol, avui en dia és poc pràctica, pesada i cara per a la cultura majoritària amb qui conviu. Per això en desapareixen a grapats. Si a més, té una llengua, la cosa ja es dispara: ¿Cal fer ràdios, televisions, escoles, universitats, mil i una coses, total per fer contents a quatre? (des de Madrid, amb la casposa visió piramidal de la ciutadania, es pensen que tot plegat és cosa de quatre polítics).

Si la senyora alcaldessa vol parlar en castellà als barcelonins que ho faci, però que no sigui covarda ni populista: Pot no parlar en català, però és l'alcaldessa de la capital de Catalunya i si, de tant en tant, per la raó que sigui, troba que ha d'adreçar-se als barcelonins en castellà, “cap problema”, però defensant sempre la nostra llengua, simbòlicament, sense por. El català ha de ser visible sempre. I després que parli el que vulgui.

Tot plegat és pesat, podria ser més senzill, més fàcil, però és el que hi ha. Podríem dir que aquesta “nosa” va implícita en el càrrec i en el sou. Si fos alcaldessa d'Albacete, no la tindria. I segons Boadella, seria feliç. I el que és més pelut: Mentre quedi una persona a Barcelona catalanoparlant entre un milió, continuarà sent així.

El que deia, n'hi ha molts que haurien hagut de néixer d'aquí cent cinquanta anys.

Fa pocs dies, Albert Boadella, en un episodi més de la síndrome d'abstinència que l'ataca quan fa massa temps que no surt als diaris, afirmava, més o menys, que l'existència de la llengua catalana era un motiu d'infelicitat. Vet aquí, un cop més, que la gent s'entesta a pontificar sobre el que és i no és causa de felicitat per a nosaltres, el comú de ciutadans, tan diversos i amb interessos tan diferents. Per a un hispà d'Arizona, ai las, i parafrasejant Boadella, segurament l'existència de la seva llengua espanyola, també seria motiu d'infelicitat: Abraçar l'anglès des de la segona generació és el que intenten massivament els hispans d'Estats Units. Ho tenen clar. Cada llengua, cada cultura té, doncs, diferents àmbits i interessos. El que val en una banda, no val a l'altra. Boadella ha nascut massa aviat. Hauria hagut de venir al món d'aquí cent o cent cinquanta anys. La tendència a eliminar la diversitat en aquest món és general, abassegadora. El 2165 no hi haurà catalans catalanoparlants, igual que tampoc no hi haurà danesos que parlin danès o holandesos, holandès. I l'espanyol, si encara aguanta, ho farà disminuït i humiliat, sota l'anglès, el xinès mandarí, el rus i l'hindi. Això serà així. Però som encara al 2015. I els catalans som tossuts i tenim una especial dèria precisament en la llengua. Això sí que és transversal. Els catalanoparlants hem après a anar pel món sense vergonya per la nostra llengua. És la diferència bàsica amb d'altres nacions sense estat i amb cultura pròpia. Un dels problemes que tenim, en aquest sentit, és la ignorància grandiosa i la manca de sentit i consciència lingüística dels nostres polítics. És ben curiós que, en aquest punt, s'allunyin tant de la generalitat dels seus votants. Tant és del color que siguin. Quan toquen poder algun assessor els explica que això del català s'ha de dur amb compte, que podrien passar per intolerants i, el que és pitjor, per antics i “aldeanos”. Ha estat esfereïdor veure dirigents de CiU i socialistes des de la Generalitat i l'Ajuntament, aquests darrers anys, fent ostentació de la seva ignorància lingüística, però sobretot, de la seva manca de vergonya en la implicació simbòlica de la defensa de l'estatus de la llengua. Els hem vistos, per exemple, declarar en castellà als tribunals, tan tranquils, sent com és, l'àmbit de la justicia un dels més greus a l'hora de normalitzar el català. L'ajuntament de Barcelona, collat per la imatge de cosmopolitisme, ha donat un cop i un altre mostres de provincianisme ridícules i vergonyoses. La més habitual, dirigir-se només en castellà en actes multitudinaris, en mítings polítics, en festes populars, etc. La meva opinió és la següent: Sigui el rei d'Espanya de visita, el grup de japonesos riquíssims a punt d'invertir, els empresaris de la Fira de Barcelona, els assistents a un concert multitudinari en el marc d'un festival de caire europeu o mundial, en un acte qualsevol en un barri majoritàriament castellanoparlant, en les declaracions a la justícia espanyola, etc. si un alcalde o alcaldessa de Barcelona s'ha d'adreçar a un col·lectiu, ha de fer-ho, en primer lloc i de manera simbòlica, en llengua catalana. És fer pedagogia de la llengua i demostrar, si més no, que el català no només serveix per als rètols públics del carrer. Si el discurs és curt, com passa sovint, es pot fer, primer en català i després en castellà. I en anglès, si cal. Si el discurs és llarg, es pot fer una introducció més o menys llarga en català i després passar al castellà o l'anglès. Hem vist funcionar així (amb el canvi de llengües corresponent) a Flandes o Suïssa. A Holanda o Dinamarca, en un concert d'estiu s'adrecen en anglès després d'haver parlat -molt o poc- en les seves llengües nacionals. Només en el festival d'eurovisó s'observa un deixament general de les llengües nacionals a favor de l'anglès.

Aquest cap de setmana passat, la nova alcaldessa de Barcelona va fer un flac favor a la llengua catalana, que és l'oficial del consistori. En un acte a sant Martí, quan un assessor li va dir que entre el públic hi havia gent que tenia dificultats per seguir els seus mots en català, va passar automàticament al castellà. Per a mi, el problema no és el canvi de llengua, sinó la manera com ho va fer. Ens va fer tornar trenta o quaranta anys enrere. Ens va fer passar vergonya quan va dir que ella no tenia cap problema, que parlava dues llengües. Per aquesta mateixa raó, el català no s'usaria mai. Per aquesta raó, la lluita de dècades a favor de la dignificació del català no hauria servit de res. Per aquesta raó, la lluita de dècades a favor de l'autoestima dels catalanoparlants -que per cert també  n'hi ha, sí, senyora alcaldessa- del barri de sant Martí, o de nuclis com Mollet, o sant Boi, o l'Hospitalet se'n va en orris. ¿O és que aquests catalanoparlants no tenen dret a sentir la seva alcaldessa en la seva llengua? Proclamar que es passa al castellà perquè “no té problema” i “perquè parla les dues llengües” pot ser constitutiu (em sap greu perquè li cauen totes les garrotades de la mateixa banda) de populisme barat. Vull remarcar que la meva posició no és maximalista, només demano als polítics que no siguin covards. Si a sant Martí algú no l'entén, la senyora alcaldessa ha de pronunciar uns mots sobre el català, ha de dir que continuarà en català i després farà un resum en castellà. O que continuarà en castellà, amb el desig que això sigui un fet cada vegada més estrany. O jo què sé. Tot, menys dir només que no té cap problema per canviar de llengua. I això lliga amb la introducció que fèiem sobre Albert Boadella i la infelicitat que provoca l'existència de la llengua catalana. Sí, una cultura minoritària, qualsevol, avui en dia és poc pràctica, pesada i cara per a la cultura majoritària amb qui conviu. Per això en desapareixen a grapats. Si a més, té una llengua, la cosa ja es dispara: ¿Cal fer ràdios, televisions, escoles, universitats, mil i una coses, total per fer contents a quatre? (des de Madrid, amb la casposa visió piramidal de la ciutadania, es pensen que tot plegat és cosa de quatre polítics).