Què defineix una amistat íntima? Difícil de dir. La d’Artur Mas i Jordi Pujol Ferrusola era (o és) amistat, però no íntima, segons va afirmar el president català durant la seva compareixença a la Comissió d’Investigació del Parlament sobre el cas Pujol. Bona mostra d’això, va afegir, és que les parelles mai no han sortit a sopar plegades, encara que, ben mirat, si ho haguessin fet tampoc voldria dir que fossin íntims. Servidor ha sopat moltes vegades amb simples coneguts o amb amics de categoria estàndard i, malgrat haver passat una bona estona, això no els ha convertit en íntims. L’altra prova del nou, va dir Mas, és que ell només ha estat a casa del Júnior una vegada (no va especificar quantes ha estat el Júnior a la seva), però novament servidor ha estat a casa de molta gent, de vegades he repetit i tot, que no qualificaria d’amics i encara menys d’íntims. Clar que cadascú té els amics que té, i, per sort o per desgràcia, cap dels meus no és un fill de president de la Generalitat col·leccionista de cotxes de luxe i professional de la intermediació entre l’administració pública i els interessos privats.
Acceptem, doncs, que Artur Mas i Jordi Pujol júnior no són íntims. Només són amics. O només vells coneguts, de quan a finals dels vuitanta eren dos joves a la trentena que van treballar colze a colze a les ordres d’Isidor Prenafeta i el segon va guiar les primeres passes del primer pel món de la política. Al primer llibre biogràfic sobre Mas (Monserrat Novell: Artur Mas, biografia d’un delfí, Llibres de l’Índex, 2002), que no va ser una biografia autoritzada però sí que va comptar amb la participació i complicitat del biografiat, es descriu com gràcies a aquella bona relació no íntima, a començaments dels noranta Mas va fer-se fort a l’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi i des d’allà va contribuir, junt amb altres joves dirigents del pinyol pujolista, a derrotar i derrocar el roquisme.
Així, segurament a sopar les parelles no han anat mai. Però, segons escriu Novell, almenys en aquella època tots dos van participar en un seguit de sopars conspiratoris per extirpar el roquisme de Convergència, missió que com tothom sap culminaria amb un rotund èxit. “Mas va desballestar els roquistes de l’aparell de la Federació de Barcelona de CDC i va ajudar [Jordi] Vilajoana a ser el president de la influent agrupació de CDC de Sarrià-Sant Gervasi”, escriu Novell, que els qualifica de “amics”, sense adjectius. Aquesta bona feina li va atorgar les simpaties de Marta Ferrusola, segons es pot llegir en un altre apartat del llibre, la qual “va acollir la promoció de Mas amb simpatia maternal”.
Una altra biografia, aquest cop autoritzada i gairebé escrita a quatre mans, sobre Marta Ferrusola (Maribel Juan: Marta Ferrusola, a l’ombra del poder, Columna, 2004), corrobora aquesta idea que la dona de Jordi Pujol va apadrinar Mas, i que l’amistat entre el futur líder i l seu primogènit també va tenir molt a veure amb el suport de Ferrusola. “A la Marta li agradava la idea que un home proper es perfilés com a possible substitut del seu marit, i sabem que el seu punt de vista va ser determinant en la designació del successor de Pujol, així com en el nomenament de diversos consellers”, escriu Maribel Juan. I més endavant afegeix: “Mas havia coincidit amb el fill més gran de Pujol en algun dels actes de Convergència. Amb Jordi Pujol Ferrusola l’uneix, a més de l’edat –entre ells dos hi ha una diferència de dos anys–, una sòlida amistat”. Bon matís, per que una amistat sigui sòlida no cal que sigui íntima.
I arribem a un tercer llibre, editat en aquella mateix època en la que Jordi Pujol cedia el testimoni del govern terrenal per erigir-se en oracle de Delfos i mite vivent del catalanisme polític, el llibre que Joan Herrera va citar en la seva interpel•lació al president Mas (Pere Cullell: Què direu de mi, Planeta 2003). En aquest volum el periodista pregunta a un munt de personalitats pel seu parer sobre Pujol i els seus 23 anys de govern i, tot i el to d’homenatge de l’obra, no estalvia alguna pregunta incòmoda. A Artur Mas, en concret, li demana si es considera de l’entorn familiar de Pujol. Mas contesta que no, però pel sentit pejoratiu de l’expressió “entorn”. I afegeix: “El que sempre he dit és que em considero amic d’algun dels fills; els altres, simplement els conec d’haver-los vist alguna vegada. Les persones que realment conec, amb més intensitat, són el fill gran, el Jordi. El Josep, potser una mica menys que el Jordi, però també. L’Oriol molt, però l’Oriol per raons més que d’amistat per relació política”. Un altre matís, doncs: una amistat intensa, que potser no vol dir el mateix que íntima, però que segur que és més que una relació política.
L’amistat entre Mas i el Júnior no deu ser, doncs, categoria premium, però sí gold o silver, per intensa, sòlida i sobretot duradora. Que Mas tingui ara tant d’interès en subratllar que amics sí, però ep! íntims no han estat mai, potser indica que en els propers mesos no vol haver de respondre pel que li passi al seu vell company de fatigues, per qualificar-lo a partir d’ara d’alguna manera. D’això se’n diu marcar distàncies. Pujol i família ja deurien notar aquest allunyament quan van anar a declarar al jutjat sense la companyia de cap membre de l’staff convergent. Però novament, si al final, segons va dir a la comissió parlamentària, Artur Mas només pensa respondre pels seus actes i els de la seva esposa, i no pel que facin o hagin fet els seus familiars, amics i col•laboradors, doncs potser tampoc calia posar-hi tant d’èmfasi.
Ara esperem amb impaciència la compareixença de Felip Puig, encara que només sigui per saber com qualificarà la seva amistat, o tal vegada relació superficial, amb el col·leccionista de cotxes de luxe.
Què defineix una amistat íntima? Difícil de dir. La d’Artur Mas i Jordi Pujol Ferrusola era (o és) amistat, però no íntima, segons va afirmar el president català durant la seva compareixença a la Comissió d’Investigació del Parlament sobre el cas Pujol. Bona mostra d’això, va afegir, és que les parelles mai no han sortit a sopar plegades, encara que, ben mirat, si ho haguessin fet tampoc voldria dir que fossin íntims. Servidor ha sopat moltes vegades amb simples coneguts o amb amics de categoria estàndard i, malgrat haver passat una bona estona, això no els ha convertit en íntims. L’altra prova del nou, va dir Mas, és que ell només ha estat a casa del Júnior una vegada (no va especificar quantes ha estat el Júnior a la seva), però novament servidor ha estat a casa de molta gent, de vegades he repetit i tot, que no qualificaria d’amics i encara menys d’íntims. Clar que cadascú té els amics que té, i, per sort o per desgràcia, cap dels meus no és un fill de president de la Generalitat col·leccionista de cotxes de luxe i professional de la intermediació entre l’administració pública i els interessos privats.
Acceptem, doncs, que Artur Mas i Jordi Pujol júnior no són íntims. Només són amics. O només vells coneguts, de quan a finals dels vuitanta eren dos joves a la trentena que van treballar colze a colze a les ordres d’Isidor Prenafeta i el segon va guiar les primeres passes del primer pel món de la política. Al primer llibre biogràfic sobre Mas (Monserrat Novell: Artur Mas, biografia d’un delfí, Llibres de l’Índex, 2002), que no va ser una biografia autoritzada però sí que va comptar amb la participació i complicitat del biografiat, es descriu com gràcies a aquella bona relació no íntima, a començaments dels noranta Mas va fer-se fort a l’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi i des d’allà va contribuir, junt amb altres joves dirigents del pinyol pujolista, a derrotar i derrocar el roquisme.