L'estrany agost

Cap època va ser més dolça que el temps previ a la revolució. Això deia el diabòlic Talleyrand, príncep dels polítics, quan recordava els anys anteriors a 1789, pacífics com una bassa d'oli malgrat les convulsions que es perfilaven a l'horitzó. En el nostre cas no sé si veurem res semblant, però l'article d'avui se sorprèn de la calma d'aquest mes d'agost, el primer de pau en els tres llarguíssims anys d'aquest invent anomenat Procés sobiranista.

Des de setembre de 2012 no paren de donar-nos la murga per activa i per passiva. La televisió pública, advertida aquests dies per la seva nul·la neutralitat en abordar la qüestió, ens bombardeja amb notícies monocolor i les constants notícies per no adormir la bèstia no ens deixen respirar en pau, encara que si sortim al carrer el clima és un altre, més suportable excepte en jornades especials. De fet, i ara algun se m'enfadarà, crec que la bronca s'expressa més aviat a partir dels mitjans de comunicació i aquesta estupenda i mal aprofitada llibertat democràtica dels comentaris, pati on escasseja el debat i abunda l'enrabiada irracional per exacerbar els ànims en el món paral·lel de pantalles i interiors.

A l'exterior es discuteix, però la malaltia rau en la sobredosi informativa ben dirigida des de les altes instàncies. No parlo aquí tant de tertulians sinó de les primeres espases disposades a inundar amb la seva presència telenotícies, pàgines de premsa i entrevistes radiofòniques. Per a qui escriu és un relax absolut gaudir d'aquest agost, m'agradaria que tots els mesos ho fossin des d'una òptica política per no saturar amb tant discurs vacu basat en el seguidisme, aquest és el gran mèrit dels governants en aquest lustre surrealista i patètic, d'Artur Mas i els seus, capaços de dir que o es vota amb ells o s'està contra Catalunya, i escolti, aquí no ha passat res, no fos cas que algú s'atreveixi a criticar aquestes paraules amb adjectius gruixuts perquè clar, tot aquest disbarat és progressista, mirin a Romeva com a número u, això ho explica tot, és progressista i pensa en les polítiques socials, d'aquí les retallades en sanitat i educació tan ben tapadetes entre banderes.

Perdonin, m'he desviat del tema d'aquest article. Com havien de convocar ràpid les eleccions vam tenir una sobredosi política durant tot el mes de juliol. Vam aprendre els noms dels candidats, contemplem boniques fotos de grup i moltes proclames unides a la gens dissimulada propaganda electoral, potser al costat de les declaracions de García Albiol les úniques restes del naufragi abans de la seva recuperació setembrina. És un plaer no veure cada dos per tres el somriure de Rull ni les seves declaracions naïf i increïbles en el sentit literal de la paraula, i també m'encanta obrir la televisió o el diari i no trobar-me amb els representants dels altres partits. Parlen d'unes eleccions decisives amb candidats nous, però han matxacat tant a la ciutadania que tots em semblen vells i gastats per endavant, com si la regeneració anunciada fos un altre projecte fallit, foc d'artifici en els dos costats del ring, de la unió populista dels independentistes a la falsa promesa de refundar l'esquerra del bloc podemita, covard en no reivindicar una altra línia de campanya i equivocant-se amb les seves propostes de pacte amb una ERC que va deixar el seu vestit progressista fa ja molts anys, potser dècades.

La gran por és que amb tota probabilitat cap dels partits en lliça ha sabut prendre el pols real a les veritables necessitats de la societat que votarà, per si ho havien oblidat, el 27-S, que coincideix amb l'estiuet de Sant Martí, quan un miratge ens fa albirar un renéixer de l'estiu. Pot ser que això passi després de saber els resultats i es generi un clima amb una calor insuportable. Sento ser esgarriacries, passi el que passi tot seguirà amb les seves coordenades gatopardianas. Aquest agost és el repòs del guerrer abans de la batalla, esperem, final, com si també ens haguessin concedit la llicència de desconnectar perquè setembre serà un mes insuportable d'una histèria gradual que no només tindrà un zenit, sinó diversos, del primer dia del mes al tret de sortida de campanya que, oh casualitat de casualitats el món és casualitat, de la Diada fins a l'anàlisi de l'escrutini i l'esperança d'un punt i final a aquest malson orwelliana, perquè d'aquí és on sorgeixen les grans preguntes. ¿Acabarà això alguna vegada? Què passarà si passa?

De moment gaudim el silenci, ja ens ensordiran al setembre amb el soroll de sempre multiplicat per infinit.

Cap època va ser més dolça que el temps previ a la revolució. Això deia el diabòlic Talleyrand, príncep dels polítics, quan recordava els anys anteriors a 1789, pacífics com una bassa d'oli malgrat les convulsions que es perfilaven a l'horitzó. En el nostre cas no sé si veurem res semblant, però l'article d'avui se sorprèn de la calma d'aquest mes d'agost, el primer de pau en els tres llarguíssims anys d'aquest invent anomenat Procés sobiranista.

Des de setembre de 2012 no paren de donar-nos la murga per activa i per passiva. La televisió pública, advertida aquests dies per la seva nul·la neutralitat en abordar la qüestió, ens bombardeja amb notícies monocolor i les constants notícies per no adormir la bèstia no ens deixen respirar en pau, encara que si sortim al carrer el clima és un altre, més suportable excepte en jornades especials. De fet, i ara algun se m'enfadarà, crec que la bronca s'expressa més aviat a partir dels mitjans de comunicació i aquesta estupenda i mal aprofitada llibertat democràtica dels comentaris, pati on escasseja el debat i abunda l'enrabiada irracional per exacerbar els ànims en el món paral·lel de pantalles i interiors.