L'excepció catalana

Que Catalunya viu un moment excepcional és evident. Però d'allò més excepcional de tot es parla poc: Catalunya, dominada per l'agenda sobiranista, queda fora de la gran batalla política europea entre les polítiques d'austeritat i les alternatives, que precisament el 2015 té com a zona calenta al sud d'Europa.

Amb el nou any hem tingut dos casos que il·lustren molt bé aquesta excepcionalitat: el fitxatge com a representant de la Generalitat a Brussel·les d'Amadeu Altafaj i el vídeo d'Ada Colau.

Artur Mas s'acaba d'apuntar un èxit diplomàtic amb la incorporació a la causa de Altafaj, que va exercir de portaveu de l'excomissari d'Afers Econòmics Oli Rehn, un moviment que ha omplert de goig al sobiranisme en tant que reforça el front diplomàtic del procés. Poc sembla importar que Altafaj hagi estat durant anys la veu, la cara i el relat de la imposició de l'austeritat a la UE i particularment als països del Sud, amb efectes socials a la vista de tots, també a Catalunya. Rehn va ser el comissari-falcó de l'austeritat i el nou fitxatge de Mas no es va limitar a exercir de portaveu: de vegades, fins semblava ell mateix el comissari.

I coincidint amb el canvi d'any, la referent de Guanyem Barcelona, Ada Colau, va difondre un vídeo cridant a una mobilització ciutadana en 2015 per donar-li la volta a la situació política aquest any electoral. Poc va semblar importar el contingut del vídeo: ràpidament, la controvèrsia va refermar perquè Colau es dirigia als ciutadans en castellà.

El terreny de joc dibuixat pels nacionalistes, que gira únicament al voltant del “procés”, dificulta que aquí arribi el gran debat europeu del moment -la dialèctica entre l'austeritat i les seves alternatives-, que a més sembla aproximar-se al seu moment decisiu amb les eleccions gregues i que en aquest 2015 situa a tot el sud d'Europa en l'epicentre de la batalla.

A Grècia, el 25 de gener es lliurarà un duríssim pols entre Antonio Samaras, primer ministre amb el suport de la troica, i Alexis Tsipras, que exigeix un canvi de rumb a tot Europa.

A Portugal hi ha eleccions generals a l'octubre i totes les enquestes apunten a una patacada del primer ministre de l'austeritat, Pedro Passos Coelho. A Espanya hi haurà eleccions a finals d'any i ara mateix tots els sondejos registren una caiguda monumental de Mariano Rajoy i, en algun cas, fins i tot col·loquen al capdavant al nounat Podem de Pablo Iglesias.

Mentrestant, a Catalunya potser també tinguem eleccions, però el debat va de si el primer partit i el segon -en teoria, la dreta i l'esquerra nacionalista- formen una llista única o es presenten coordinats. Com si Samaras i Tsipras formessin una candidatura conjunta o fossin al combat electoral en harmonia, vaja.

Durant anys, molta gent d'esquerres ha vist el procés a Catalunya com la millor manera d'avançar cap a la fi de l'austeritat. És una impressió curiosa -en la mesura que té al davant el campió de les retallades-, però difícil de rebatre perquè conté molts elements emocionals. No obstant això, abraçar-la exigeix prendre com a marc de referència la dialèctica clàssica Catalunya-Espanya en un escenari de majoria absoluta de Rajoy a Madrid. I és precisament aquest marc -el preferit pels nacionalistes- el que comença a estar amenaçat amb l'escenari que el 2015 s'obre al Sud d'Europa com a zona calenta del pols entre l'austeritat i les alternatives.

En aquest marc europeu, Mas estaria en el mateix costat que Samaras, Passos Coelho i Rajoy; el fitxatge d'Altafaj seria més complicat d'explicar, i el vídeo d'Ada Colau no obriria un debat sobre l'ús de la llengua sinó sobre polítiques socials.

La irrupció de Podem també a Catalunya -juntament amb la resituació d'ICV-EUiA- és l'amenaça més gran al marc que deixa per ara a Catalunya fora de l'onatge del Sud d'Europa i que permet a Mas disputar el partit en el terreny de joc que l'afavoreix. I és això el que millor explica la virulència dels atacs que els nacionalistes dediquen a la formació de Pablo Iglesias. L’acusen d'espanyolitzar la política catalana quan en realitat el que fa és tornar-li les coordenades europees.

L'acusen de ser Lerroux, però temen que sigui Tsipras.

Que Catalunya viu un moment excepcional és evident. Però d'allò més excepcional de tot es parla poc: Catalunya, dominada per l'agenda sobiranista, queda fora de la gran batalla política europea entre les polítiques d'austeritat i les alternatives, que precisament el 2015 té com a zona calenta al sud d'Europa.

Amb el nou any hem tingut dos casos que il·lustren molt bé aquesta excepcionalitat: el fitxatge com a representant de la Generalitat a Brussel·les d'Amadeu Altafaj i el vídeo d'Ada Colau.