Lluitar contra la pobresa energètica: reapropiar-se de la distribució

Una dona de 81 anys morta a Reus a causa d'un incendi provocat per una espelma que utilitzava per il·luminar-se. Tot i que sembli una notícia de fa un segle, abans del desplegament generalitzat de l'electricitat als habitatges, aquest fet obria les portades de tots els mitjans de comunicació fa un parell de setmanes.

En ple segle XXI, en una societat absolutament dependent de l'energia, ens trobem que a l’Estat espanyol al voltant de 7 milions de persones veuen limitat el seu accés a l’electricitat degut a problemes per pagar la factura elèctrica. Una factura que s’ha incrementat un 52% des de l’inici de la crisi (l’Estat espanyol està entre els quatre països de la UE on es paga el preu més alt per l’electricitat) a la vegada que, durant aquest període, els beneficis de les empreses encarregades de subministrar electricitat han estat de 56.624 M€ (més de 20 M€ al dia!). És brutal. I més brutal és encara que aquestes desigualtats es produeixin en un àmbit considerat un servei public, i que com a tal, una part del preu vingui fixat pel govern.  

L’explicació de tot plegat la trobem en el fet que el subministrament elèctric a l'Estat espanyol depèn principalment de cinc empreses (Endesa, Iberdrola, Gas Natural-Fenosa, Viesgo (antiga Eon) i Edp). Aquestes empreses acumulen un enorme poder sobre el funcionament del sistema. Controlen el 65,45% de la quota del mercat de l’energia elèctrica a l’Estat espanyol i són les úniques que poden operar en totes les fases liberalitzades del procés (generació, distribució i comercialització). El seu control sobre el sistema és especialment rellevant en l’àmbit de la distribució, on tenen el 98% del mercat, de llarg la part amb major concentració de les cinc grans.

La distribució és la part del sistema que va des de la subestació transformadora fins el comptador de casa. És a dir, són els cables que transiten soterrats o per les façanes de les nostres viles, i que entren a casa per portar-nos electricitat. Les empreses distribuïdores són les responsables del correcte funcionament d’aquesta part del sistema. S’encarreguen del manteniment, se’ls hi atorga la responsabilitat de determinar les condicions per concedir nous punts de connexió a la xarxa de noves instal·lacions i són les que en última instància executen els talls de subministrament quan l’empresa comercialitzadora avisa dels impagaments. En el cas de Reus, Gas Natural, que era l’empresa comercialitzadora, és qui va avisar de l'impagament a Endesa, distribuidora principal a Catalunya, que és qui, en última instància, va autoritzar el tall.

Així doncs, la distribució és un element clau en tota la cadena del sistema elèctric i molt especialment, a l’hora de garantir l'accés a aquest subministrament bàsic i per la transició cap a un model renovable. Per tant, és imprescindible que la seva gestió tingui vocació de servei públic.  

Però així com a l’activitat de comercialització trobem noves cooperatives d’energia verda amb voluntat transformadora, com ara Som Energia (Catalunya), Zencer (Andalusia), Goiener (Euskal Herria), energÉtica (Castella i Lleó) o Noxa Enerxía (Galizia), l’activitat de la distribució, més enllà de les empreses de l’oligopoli, només compta amb petites distribuïdores històriques que han aconseguit sobreviure a la liberalització del sector i als processos d’integració a les grans empreses elèctriques. Tenim exemples com els d’Estabanell (Barcelona), Centelles (Barcelona), Almenar (Lleida), Crevillent (València) o Alginet (València).

Però quines són les dificultats per crear una nova empresa distribuïdora? El marc legal deixa poques escletxes perquè nous actors i actores penetrin en aquesta activitat del sistema. Per exemple, si volguéssim crear una nova xarxa de distribució en paral·lel a l’existent aquesta passaria automàticament a mans de l’empresa distribuïdora de la zona pel principi de monopoli natural i xarxa única. Si volguéssim passar a gestionar la xarxa, acceptant que la propietat és de l’empresa que la gestiona actualment, ens adonaríem que a l’Estat espanyol no hi ha establert cap període de concessió de la xarxa, contravenint, per tant, l’article 24 de la directiva 2009/72/CE. O si ens aventuréssim a comprar la xarxa, la distribuïdora actual hauria d’estar disposada a vendre i desfer-se d’uns actius que els hi aporten enormes beneficis. 

Per tant, l’estructura del sistema, blindada per tot aquest complex entramat jurídic i econòmic, dificulta que les xarxes puguin tenir una lògica de servei públic. Però des de la legitimitat que dóna reivindicar el dret a una vida digna és necessari trobar vies que ens permetin impulsar propostes i iniciatives que superin les complexitats del sector. La convicció que casos com els de Reus no es poden repetir i que el respecte als Drets Humans ha d’estar per sobre de l’ànim de lucre, és el punt de partida per transformar d’arrel el sector elèctric.

Amb aquesta voluntat, des de la Xarxa per la sobirania energètica, proposem:

1) un procés d’auditoria de les xarxes de distribució que permeti conèixer el seu estat, el servei prestat, els recursos públics invertits i les seves amortitzacions, les retribucions rebudes, el règim de propietat i les concessions dels punts de connexió, a fi i efecte de realitzar, si els resultats de l’auditoria ho permeten, una expropiació de les xarxes per tal d’incorporar la vocació de servei públic en la seva gestió.

2) per a qualsevol ampliació de la xarxa o modificació substancial, avaluar i plantejar la creació de distribuïdores locals i /o municipals.

3) en paral·lel, alimentar la sensibilització i la mobilització ciutadana per reapropiar-se de les xarxes de distribució.

4) debatre col·lectivament quins models de governança volem per aquestes noves distribuïdores locals/municipals que permetin la participació de la població en la presa de decisions.

Així doncs, des de la Xse instem a conformar un front comú entre entitats que lluiten contra la pobresa energètica, les que busquen transformar el model energètic i altres actors/es social, per fer fora l’oligopoli elèctric i poder garantir un subministrament bàsic com és l’energia elèctrica. En aquest procés, considerem que és necessari reapropiar-nos de les xarxes de distribució com a única via per garantir un accés universal a l’electricitat i la transició necessària cap a un model renovable, distribuït i a mans de la ciutadania.

Una dona de 81 anys morta a Reus a causa d'un incendi provocat per una espelma que utilitzava per il·luminar-se. Tot i que sembli una notícia de fa un segle, abans del desplegament generalitzat de l'electricitat als habitatges, aquest fet obria les portades de tots els mitjans de comunicació fa un parell de setmanes.

En ple segle XXI, en una societat absolutament dependent de l'energia, ens trobem que a l’Estat espanyol al voltant de 7 milions de persones veuen limitat el seu accés a l’electricitat degut a problemes per pagar la factura elèctrica. Una factura que s’ha incrementat un 52% des de l’inici de la crisi (l’Estat espanyol està entre els quatre països de la UE on es paga el preu més alt per l’electricitat) a la vegada que, durant aquest període, els beneficis de les empreses encarregades de subministrar electricitat han estat de 56.624 M€ (més de 20 M€ al dia!). És brutal. I més brutal és encara que aquestes desigualtats es produeixin en un àmbit considerat un servei public, i que com a tal, una part del preu vingui fixat pel govern.