Melilla, paradigma de l’Europa-fortalesa

Què fem unes 500 persones voltant per Melilla? Per descomptat no és l'interès turístic el que ens ha portat fins a aquesta estranya ciutat envoltada d'una tanca fronterera que la separa del Marroc. I no és perquè la ciutat no sigui bonica; ho és, sempre que aconsegueixis abstreure't de l’evident militarització, si aconsegueixes no veure l'abundància de símbols franquistes, si et negues a percebre el desemparament i la violència a què estan sotmesos els menors no acompanyats que prefereixen malviure al port esperant l'oportunitat de colar-se en un ferri a romandre en un centre on són amuntegats i maltractats.

La ciutat és bonica i ofereix bones oportunitats d'oci; per exemple, pots jugar a golf en un camp ben cuidat, sempre que no et fixis en la tanca assassina que el separa del Marroc, sempre que puguis obviar el veïnatge del CETI, on s'amunteguen les persones “afortunades” que han aconseguit trepitjar sòl espanyol i esperen ser derivades a la península per avançar una casella més en l'intent d'accedir a l'anhelada vida digna que s'espera aconseguir a Europa.

La ciutat disposa també d'una àmplia xarxa de comerços on consumir tot tipus de productes, sense reparar en l'extrema explotació i violència en què treballen les persones portadores que transporten, com formigues laborioses, enormes i pesats embalums de banda a banda de la frontera. Tanmateix no són formigues, són persones, la majoria dones, les que sustenten un negoci milionari amb el seu treball ínfimament pagat i en les pitjors condicions.

Quan trepitges Melilla per primera vegada t'envaeix un neguit estrany, et preguntes com pot ser que la ciutadania mitjana no vegi tanta injustícia, no es rebel·li contra tant trepig dels drets humans més elementals. Com es pot naturalitzar tanta violència? Com es pot ignorar tanta falta d'humanitat? Com es pot viure mirant sempre cap a una altra banda?

Però un moment... no és el mateix que passa en qualsevol ciutat? Potser el que produeix neguit és veure amplificat el mateix que es veu a Barcelona, a Madrid, a qualsevol ciutat peninsular: es pot viure ignorant els propis privilegis, es pot viure (de fet, és molt fàcil) no veient o cosificant aquelles “altres” persones, les que no considerem iguals, les que ens semblen diferents, perilloses... estranyes.

No sé si la Caravana Abriendo Fronteras, que ha portat a Melilla gent diversa de tot l'Estat, podria haver-se coordinat millor, potser moltes ens sentim frustrades per no haver pogut fer més, però personalment agraeixo la sacsejada interna que estic sentint, com un recordatori que cal estar desperta i alerta per no deixar-se envair per la còmoda somnolència a què convida aquest sistema inhumà i violent, promotor feroç de la banalitat i el consum.

I, per descomptat, agraeixo la tenacitat i la valentia de totes les persones que han treballat i segueixen treballant contra corrent defensant els drets humans en condicions tan difícils. Tant de bo el nostre pas per aquesta ciutat bloquejada entre tanques, paradigma de l'Europa-fortalesa, hagi aportat alguna ajuda a la visibilització i la denúncia de la sempre oblidada Frontera Sud.

Què fem unes 500 persones voltant per Melilla? Per descomptat no és l'interès turístic el que ens ha portat fins a aquesta estranya ciutat envoltada d'una tanca fronterera que la separa del Marroc. I no és perquè la ciutat no sigui bonica; ho és, sempre que aconsegueixis abstreure't de l’evident militarització, si aconsegueixes no veure l'abundància de símbols franquistes, si et negues a percebre el desemparament i la violència a què estan sotmesos els menors no acompanyats que prefereixen malviure al port esperant l'oportunitat de colar-se en un ferri a romandre en un centre on són amuntegats i maltractats.

La ciutat és bonica i ofereix bones oportunitats d'oci; per exemple, pots jugar a golf en un camp ben cuidat, sempre que no et fixis en la tanca assassina que el separa del Marroc, sempre que puguis obviar el veïnatge del CETI, on s'amunteguen les persones “afortunades” que han aconseguit trepitjar sòl espanyol i esperen ser derivades a la península per avançar una casella més en l'intent d'accedir a l'anhelada vida digna que s'espera aconseguir a Europa.