La memòria dels vençuts

Pic i pala, de sol a sol. Fam i condicions insalubres. Nits al ras, humiliacions, pallisses, morts. Una rere l’altra. Un rere l’altre. Vae victis. Aquesta va ser la sort dels vençuts en la Guerra Civil del 1936-1939.

Un cop desfermada la Guerra Civil provocada pel cop d’Estat militar feixista de juliol de 1936, les autoritats franquistes van apressar-se a desenvolupar una política repressiva, que amb el pas del temps va anar prenent forma i cos a través de diverses disposicions.

Una de les vessants d’aquesta política repressiva va ser la detenció i confinament de persones que, des de la perspectiva del règim dictatorial que s’anava imposant als territoris ocupats per les tropes franquistes, podien ser hostils a aquest nou règim, i també l’enquadrament de milers de persones en batallons de treball forçat.

Les condicions de vida als diferents centres de detenció i de concentració, i als batallons de treballadors forçats, eren variables en funció del lloc, però en termes generals eren absolutament deplorables, i els càstigs físics i humiliacions de tota mena eren freqüents. Moltes persones van perdre la vida en aquests camps i centres de detenció, o provant d’escapar-se’n. Moltes altres van perdre-la a causa dels treballs forçats que se’ls exigien.

Alguns dels camps i centres de detenció van sobreviure anys després del final de la Guerra Civil, i així va ocórrer també amb els batallons de treballadors forçats, que existiren sota diverses fórmules (Batallons de Treballadors de Presoners de Guerra, Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors i Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors Penats).

Com a la resta d’Espanya, a Catalunya, a mida que les tropes franquistes es van anar endinsant en el seu territori, van arribar també els camps de detenció i concentració, i els batallons de treballs forçats. Fins al moment ha estat difícil establir un llistat complet dels camps de detenció i concentració existents al territori de Catalunya, però en podem esmentar els següents: Lleida (Seu Vella, Seminari Vell i Seminari Nou), Reus, Tarragona (Convent de les Carmelites i Convent de les Oblates), Cervera, Manresa, Mollerussa, Barcelona (dos a Horta, el Palau de les Missions de Montjuïc, i el d’El Cànem), Figueres, Puigcerdà, Seu d’Urgell, Granollers, Bossòst, Igualada, Mataró, i Vilamitjana (al Pallars Jussà).

Aquests camps i centres de detenció, juntament amb d’altres que puguin no haver estat inclosos en aquest llistat, conformaven un autèntic sistema concentracionari a Catalunya, perfectament integrat en el sistema concentracionari del franquisme arreu d’Espanya. Alguns camps complien funcions especials, com ara la classificació per a la redistribució dels interns a d’altres camps, l’assignació d’interns a diversos batallons de treballs forçats, o bé l’internament de persones amb altres nacionalitats. Alguns van tenir una durada efímera, mentre d’altres van existir fins a la fi de la Segona Guerra Mundial.

El treball forçat va ser emprat bàsicament per a tasques relacionades amb les necessitats de l’exèrcit franquista, incloent-hi les tasques de fortificació encetades a la fi de la Guerra Civil, i per altra banda per a tasques de reconstrucció dels estralls de la guerra, així com en la construcció de noves infraestructures. Tanmateix, també es van cedir treballadors dels batallons de treball forçat a empreses civils que desenvolupaven treballs considerats estratègics pel nou règim, i a tasques de tota mena en interès de particulars afins a la Dictadura.

Cal vèncer la desinformació i la desmemòria, cal elaborar el cens complet dels camps de concentració, dels centres de detenció, i de les ubicacions dels diferents tipus de batallons de treballadors forçats, entre l’inici de la Guerra Civil i el final de la dictadura franquista. Cal elaborar el cens complet de les infraestructures i obres elaborades total o parcialment gràcies al treball forçat de persones enquadrades dins els batallons de treballadors forçats.

Cal encetar la senyalització, adequació, dignificació i conservació d’aquests espais, i consignar-hi els noms dels interns, dels treballadors forçats i dels que van perdre la vida a un camp o fent una obra, per permetre que generacions futures puguin conèixer aquells fets, aquells llocs, i l’extraordinària voluntat de viure i inalienable dignitat d’aquelles persones que en van ser víctimes.

Cal, en definitiva, rescatar de l’oblit les milers de persones que van passar per aquest tràngol deshumanitzador, anomenar els morts i executats, els desapareguts, en desgreuge dels que han sobreviscut fins ara i dels que no, i dels seus familiars i amics.

Parlamentaris socialistes hem impulsat iniciatives, al Parlament i a les Corts Generals, per a fer-ho. Estem segurs que molts d’altres, d’altres colors i signes, hi donen ple suport. Ningú no podrà rescabalar realment a les víctimes, però honorar-ne la memòria, dignificar-la, és un acte de justícia. És la mínima de les reparacions possibles, i és el millor que podem fer per evitar que mai, enlloc, torni a passar.

Pic i pala, de sol a sol. Fam i condicions insalubres. Nits al ras, humiliacions, pallisses, morts. Una rere l’altra. Un rere l’altre. Vae victis. Aquesta va ser la sort dels vençuts en la Guerra Civil del 1936-1939.

Un cop desfermada la Guerra Civil provocada pel cop d’Estat militar feixista de juliol de 1936, les autoritats franquistes van apressar-se a desenvolupar una política repressiva, que amb el pas del temps va anar prenent forma i cos a través de diverses disposicions.