El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Dos anys són una eternitat. Artur Mas ha pronunciat el seu discurs com a candidat a la investidura just dos anys després de l’inici del seu primer mandat. Però res no és igual. El president de la Generalitat mostrava al rostre el pes del Govern i de la legislatura que comença. En un to gens èpic ha anunciat la celebració de la consulta pel dret a decidir i el full de ruta que ha de portar Catalunya a la independència. I en un to encara més baix, Artur Mas ha desgranat un programa econòmic socialdemòcrata, molt allunyat del neoliberalisme que ha marcat el seu Govern fins ara.
L’èpica i la convicció van quedar per a Oriol Junqueras. Va ser l’escenificació de la legislatura que comença. ERC escriu el guió i el Govern de CiU l’executa. En el fons i en la forma, el missatge escoltat ahir al Parlament és el dels republicans. En finalitzar el segon Tripartit, Josep-Lluís Carod-Rovira va dir que la seva frustració principal va ser no haver aconseguit que el PSC abracés la causa sobiranista. Però ERC ha trobat ara en CiU un aliat molt més poderós, i aquella utopia de celebrar un referèndum el 2014 apareix avui en l’agenda política. I, a més, Junqueras ha aconseguit que CiU assumeixi, a contra peu, mesures clarament progressistes.
L’aliança entre la coalició central i hegemònica a Catalunya (CiU) i el partit que encarna des de sempre el projecte independentista (ERC) pren forma al Parlament i constitueix un formidable desafiament a Espanya i a Europa. En el fons, bona part dels discursos d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras van ser missatges dirigits als actors polítics que, en el seu moment, hauran d’encaixar l’aposta independentista de Catalunya. I van ser missatges amargs. Per Artur Mas, la deslleialtat repetida de l’Estat empeny Catalunya a la independència. Per Oriol Junqueras, l’única possibilitat de sortir de la crisi resideix en la conquesta de la plena sobirania.
Les cartes van quedar ahir sobre de la taula per part d’una majoria política al Parlament. Ara és el moment de les respostes des d’Espanya. Una de les respostes sorgirà com sempre des de les cavernes i ressona cada dia en algunes portades i en els ministeris. Manca la resposta de l’esquerra. Perquè el gran error seria sucumbir al cansament i inhibir-se del procés que viu Catalunya. Un procés plural i complex que no admet caricatures fàcils. Artur Mas recorda que “l’última paraula la té el poble”, i aquest principi el comparteix una majoria social a Catalunya. Però a l’hora de decidir, l’esquerra espanyola té la responsabilitat històrica d’oferir una alternativa al tot o res en la relació entre Catalunya i Espanya.
Falten dos anys perquè se celebri el referèndum a Catalunya. Dos anys són una eternitat, però la feina és ingent i cal no perdre ni un sol minut a l’hora de reconstruir els ponts que uns i altres han enderrocat.
Dos anys són una eternitat. Artur Mas ha pronunciat el seu discurs com a candidat a la investidura just dos anys després de l’inici del seu primer mandat. Però res no és igual. El president de la Generalitat mostrava al rostre el pes del Govern i de la legislatura que comença. En un to gens èpic ha anunciat la celebració de la consulta pel dret a decidir i el full de ruta que ha de portar Catalunya a la independència. I en un to encara més baix, Artur Mas ha desgranat un programa econòmic socialdemòcrata, molt allunyat del neoliberalisme que ha marcat el seu Govern fins ara.