La mort té un preu (molt car) a Barcelona

Morir a Barcelona és molt car. Fàcilment, si no es disposa d'una assegurança, la factura pot assolir els 5.000, els 7.000 o els 10.000 euros. Aquests són els preus en els quals es mouen les factures de diferents ciutadans a què ha tingut accés la síndica de greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, i el que últimament han abonat persones properes.

Són xifres, opino, desproporcionades, més pròpies d'un producte de luxe que d'un servei essencial, com és el cas. Més aviat o més tard, tots morirem. I això converteix la mort, ara per ara a Barcelona, en un negoci segur.

Però el preu final no és l’únic problema. També cal tenir en compte les condicions en les quals una persona s'enfronta a aquestes situacions. Al cap de poques hores d’una mort, a vegades de manera sobtada, i en poca estona la família ha de decidir, desanimada i trista, com vol i el que es gasta en el comiat de la persona estimada. A això cal afegir, generalment, la manca d'informació i el desconeixement sobre quins són els serveis necessaris que s’han de contractar i de quins es pot prescindir.

En un cas viscut recentment, el comercial no va anar informant de cada producte que es contractava i, al final, la sorpresa va ser majúscula. La família va abonar sense queixar-se els més de 9.000 euros de la factura final. “Tampoc no es tracta d'escatimar un últim esforç per la persona estimada”, van pensar. I no crec que sigui un cas únic.

A finals de l'any passat, l'alcaldessa Ada Colau va decidir, molt encertadament, i seguint algunes de les recomanacions de la síndica, intervenir per rebaixar els costos dels sepelis. Colau va anunciar, com a mesura estrella, l'obertura d'un tanatori municipal, que podria entrar en funcionament el 2019.

La proposta no ha caigut gens bé en el sector i entre alguns partits polítics. Encara és aviat per saber si la funerària pública funcionarà, però veig molt lloables els plans municipals si l'objectiu és fomentar la competència per rebaixar el preu dels serveis, ara, en molts casos, totalment fora de lloc.

L'Administració, davant de serveis essencials com són els funerals, no pot mirar cap a un altre costat i ha d'actuar perquè el servei es presti en les millors condicions en interès de la ciutadania.

Ara, a Barcelona no hi ha una competència real. Hi ha un oligopoli. Una part molt important del mercat se'l reparteix Serveis Funeraris de Barcelona –l'accionariat el formen Mémora (85%) i l'Ajuntament (15%)-- i Áltima. Això porta, al costat d'un exagerat IVA del 21% i de les taxes de cementiris, a preus molt cars, als quals les famílies s'enfronten en moments anímics baixos i sense gairebé informació.

Obrir una nova funerària no és l'únic camí per garantir una competència més gran. En un informe de finals del 2015 sobre els preus abusius i la falta d'informació i transparència en els serveis funeraris, la síndica va recomanar a l'Ajuntament que estudiï modificar els contractes de concessió dels tanatoris de titularitat pública de la ciutat, amb la finalitat de permetre l'accés a les sales de vetlles a totes les empreses que ho sol·licitin.

La síndica va plantejar també modificar l'Ordenança de serveis funeraris de la ciutat. La normativa exigia disposar d'un tanatori amb 12 sales de vetlla --entre altres requisits-- per a poder operar a la ciutat, aspecte que contravenia la normativa europea i catalana i limitava l'entrada de nous operadors a Barcelona.

Finalment, els suggeriments de la síndica han començat a donar els seus fruits i el govern de Colau ha acceptat la recomanació d'actualitzar el citat marc jurídic municipal. Fa un parell de setmanes es va dur a terme en comissió l'aprovació inicial de la modificació de l’Ordenança, la qual cosa hauria de permetre l'entrada de noves empreses al mercat per garantir una competència més real.

L'Ajuntament, en el seu deure de vetllar per l'interès de la ciutadania, ha començat a fer els passos en la direcció correcta per evitar que morir es converteixi en el negoci d'uns quants. A Barcelona, ara, morir surt molt car. Potser, quan les mesures plantejades es comencin a implementar, no ho serà tant.

Morir a Barcelona és molt car. Fàcilment, si no es disposa d'una assegurança, la factura pot assolir els 5.000, els 7.000 o els 10.000 euros. Aquests són els preus en els quals es mouen les factures de diferents ciutadans a què ha tingut accés la síndica de greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, i el que últimament han abonat persones properes.

Són xifres, opino, desproporcionades, més pròpies d'un producte de luxe que d'un servei essencial, com és el cas. Més aviat o més tard, tots morirem. I això converteix la mort, ara per ara a Barcelona, en un negoci segur.