Vaspanya!

El ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, va afirmar dijous passat des del Congrés dels Diputats que ell “no és nacionalista” sinó “patriota” perquè “estima Espanya”. Fa riure per no plorar. S’hi acumulen un parell d’errors grans d’aproximació al fet nacional català. El primer, un clàssic, interpreta que tota defensa del que és la cultura pròpia és “nacionalista”. No s’entén que algú no sigui nacionalista i alhora ho faci. Doncs bé, a veure si ho entenen d’una vegada: Som moltíssims –i jo m’hi compto- que no som nacionalistes perquè no ens agrada la idea que representa, l’amor a l’abstracte, el gregarisme, el seguiment cec i irracional de la consigna, el fet de basar-ho tot en els sentiments i en els símbols, etc. etc. Però alhora, som independentistes. Volem la independència perquè d’una vegada en comptes de dir-nos nacionalistes, només ens diguin catalans. El simple fet de voler viure com a catalans, amb igualtat de drets i deures, automàticament ens col.loca com a nacionalistes. Un exemple molt senzill: Si es demana que el senat espanyol actuï com a cambra territorial de debò i que s’hi puguin parlar totes les llengües d’Espanya, es respon ridiculitzant la iniciativa, dient que si som a Espanya, es parla espanyol i que a més, en època de crisi, els traductors simultanis poden estalviar-se. I si algú es queixa, se’l titlla de nacionalista (amb la cua, avorrida, de comparar-te amb nazis i feixistes) i s’atribueix a interès polític. Vet aquí un altre greu error, tot es redueix a la lluita política partidista, ho considera un problema polític. No pas un problema de justícia, cultura o societat.

L’altre gran error d’interpretació és la diferenciació entre patriotes i nacionalistes, entre bons i dolents. El ministre Margallo, aquest mateix dijous al congrés dels diputats, es proclamava orgullosament “patriota” perquè “estimava Espanya”. Els patriotes espanyols no s’adonen que tot el que critiquen als nacionalistes també ho pateixen ells. Col.locar una bandera gegant en una plaça madrilenya, per exemple, no és nacionalisme ranci, tonto, de nivell intel.lectual gallinaci. No. És sa patriotisme. És molt curiós que siguin “patriotes” els que tenen Estat darrere, però “nacionalistes” els que no en tenen.

El ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, va afirmar dijous passat des del Congrés dels Diputats que ell “no és nacionalista” sinó “patriota” perquè “estima Espanya”. Fa riure per no plorar. S’hi acumulen un parell d’errors grans d’aproximació al fet nacional català. El primer, un clàssic, interpreta que tota defensa del que és la cultura pròpia és “nacionalista”. No s’entén que algú no sigui nacionalista i alhora ho faci. Doncs bé, a veure si ho entenen d’una vegada: Som moltíssims –i jo m’hi compto- que no som nacionalistes perquè no ens agrada la idea que representa, l’amor a l’abstracte, el gregarisme, el seguiment cec i irracional de la consigna, el fet de basar-ho tot en els sentiments i en els símbols, etc. etc. Però alhora, som independentistes. Volem la independència perquè d’una vegada en comptes de dir-nos nacionalistes, només ens diguin catalans. El simple fet de voler viure com a catalans, amb igualtat de drets i deures, automàticament ens col.loca com a nacionalistes. Un exemple molt senzill: Si es demana que el senat espanyol actuï com a cambra territorial de debò i que s’hi puguin parlar totes les llengües d’Espanya, es respon ridiculitzant la iniciativa, dient que si som a Espanya, es parla espanyol i que a més, en època de crisi, els traductors simultanis poden estalviar-se. I si algú es queixa, se’l titlla de nacionalista (amb la cua, avorrida, de comparar-te amb nazis i feixistes) i s’atribueix a interès polític. Vet aquí un altre greu error, tot es redueix a la lluita política partidista, ho considera un problema polític. No pas un problema de justícia, cultura o societat.

L’altre gran error d’interpretació és la diferenciació entre patriotes i nacionalistes, entre bons i dolents. El ministre Margallo, aquest mateix dijous al congrés dels diputats, es proclamava orgullosament “patriota” perquè “estimava Espanya”. Els patriotes espanyols no s’adonen que tot el que critiquen als nacionalistes també ho pateixen ells. Col.locar una bandera gegant en una plaça madrilenya, per exemple, no és nacionalisme ranci, tonto, de nivell intel.lectual gallinaci. No. És sa patriotisme. És molt curiós que siguin “patriotes” els que tenen Estat darrere, però “nacionalistes” els que no en tenen.