El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
A finals de setembre del 2010, David Guerrero, veí de Badalona i president de l’AMPA d’una escola local, va dissenyar una samarreta on es llegia, sobre un fons groc, el lema “SOS Educació”. Aquella era la primera gota d’una marea groga que, dos anys i milers de samarretes després, ha aconseguit capitalitzar el descontentament que viu avui la comunitat educativa per la situació de l’escola pública a Catalunya.
Les successives retallades en l’àmbit de l’ensenyament aprovades tant per la Generalitat com pel Govern central han aconseguit que, en dos anys, la mobilització hagi crescut fins a arribar a nivells com el de la vaga del 22 de maig passat, quan una marea groga de desenes de milers de mestres, alumnes, universitaris i famílies va inundar els carrers de Barcelona i de les principals ciutats de Catalunya en defensa d'una educació pública de qualitat. Però quan Guerrero elaborava la seva primera samarreta groga –inspirada en una de similar que duien alguns professors a Castelldefels–, enlloc no es parlava encara de reduir els salaris dels mestres o d'incrementar les ràtios a les aules. Era la tardor del 2010 i a Badalona, en concret, el que més preocupava la comunitat educativa local era que l'Ajuntament reduís prestacions en activitats esportives o en l'ús del teatre municipal per a activitats escolars.
“Aquelles retallades no es poden comparar amb les actuals, però tot i així els mestres i les famílies de la ciutat vam decidir fer un front comú per defensar l’escola pública”, recorda Guerrero. Aquella aliança inèdita entre els docents i les famílies va ser una “fita molt important” –en paraules de Guerrero–, en la defensa de l’ensenyament, atestos els històrics enfrontaments entre els sindicats de professors i les associacions de pares i mares per qüestions com ara la sisena hora o la jornada intensiva als instituts.
Coincidència amb el 15-M
La samarreta groga, introduïda per Guerrero en aquell context, va esdevenir el llaç simbòlic que unia tota la comunitat educativa badalonina, i d’aleshores ençà la història de la marea groga és la del creixement vertiginós de la mobilització a favor de l’educació pública i de qualitat. “Veníem tantes samarretes que el febrer passat, quan ja en portàvem 25.000, vam haver de delegar-ne la producció”, admet amb satisfacció Guerrero, que identifica una sèrie d'esdeveniments clau a l'hora d'entendre l'expansió pel territori català d'aquest moviment “al marge dels sindicats”. Un dels més importants va ser el 15-M. La casualitat –i la primera onada de retallades de la Generalitat– va voler que la indignació aflorés just quan la marea groga s'acabava de constituir en assemblea i es començava a estendre fora de Badalona.
La simbiosi va ser instantània, i els indignats van entrar “en tromba”, segons Guerrero, dins la marea per enfortir-ne les costures. De fet, eren dos moviments molt similars: tots dos sorgien des de la base, al marge dels òrgans de representació habituals –partits o sindicats– i defugien els líders. “Per això hem anat seguint lògiques semblants –detalla Guerrero–: tots dos treballem en l'àmbit local però intentem establir una xarxa arreu del territori”.
Després van venir altres factors determinants en la visibilització de la protesta, com ara les tancades de mestres i alumnes a més de cinquanta centres de tot Catalunya el febrer passat o, evidentment, l'aprovació del paquet de mesures del Ministeri d'Educació, que va conduir a la vaga unitària del sector a tot l'Estat.
El paper dels sindicats
En aquests dos anys, la marea groga ha aconseguit marcar l'agenda de les mobilitzacions per davant de la majoria de sindicats, però aquests no renuncien a la seva quota de protagonisma en la defensa de l'escola pública. “La marea no ens ha passat per sobre, al contrari; molts dels nostres afiliats han contribuït al seu augment”, opina Rosa Cañadell, portaveu del sindicat USTEC-STEs. La prova, segons Cañadell, és que la vaga del 22 de maig passat, secundada per tots els sindicats, va comptar amb un 23% de participació, mentre que les darreres vagues impulsades només pels mestres –amb el suport de la CGT– han comptat amb un seguiment inferior a l’1%. “Sempre hem estat presents en el pols contra les retallades”, sentencia la portaveu.
No ho veuen així des de la Coordinadora Interzones, una assemblea que aglutina alguns treballadors de l'escola pública i que s’alimenta també de la marea groga. Des d'aquest òrgan es va convocar la vaga indefinida de fa dues setmanes, i que es va acabar posposant per falta de seguiment. “No podem permetre que hi hagi 3.000 places de mestre menys, ni substitucions que no es cobreixin fins al cap de quinze dies”, es queixa Sandra Curundarena, membre de la Coordinadora. Com a mestra, amb plaça de substituta a l'institut Doctor Puigverd de Barcelona, Curundarena creu que “si els sindicats no donen cap resposta a aquesta situació vergonyosa, hem de ser nosaltres, els mestres, els que fem sentir la nostra veu”.
Les darreres vagues convocades per la Coordinadora, però, no comptaven amb el suport majoritari dels integrants que conformen la marea –és el cas, sobretot, de les famílies. Potser per aquest motiu, a més de l'absència dels sindicats, Guerrero creu que no han aconseguit el seguiment esperat. Tanmateix, aquest pare badaloní veu les diferències en el si del moviment com un fenomen natural, fruit de la seva transversalitat. Sí que advoca, de tota manera, per “seguir treballant entre tots”, en la mesura que es pugui, per “guanyar visibilitat i adeptes” i, així, mantenir la marea groga en una contínua fase de creixement.
A finals de setembre del 2010, David Guerrero, veí de Badalona i president de l’AMPA d’una escola local, va dissenyar una samarreta on es llegia, sobre un fons groc, el lema “SOS Educació”. Aquella era la primera gota d’una marea groga que, dos anys i milers de samarretes després, ha aconseguit capitalitzar el descontentament que viu avui la comunitat educativa per la situació de l’escola pública a Catalunya.