No és contra les “pomes podrides”, que també, però no només

El debat sobre el model policial i la seva ingerència a la política quotidiana està sobre la taula, i és un fet que ens hauria de preocupar a tots/es, des de la ciutadania fins als partits polítics. Des del que te a veure amb la persecució de les males praxis; en que sovint un corporativisme exacerbat dificulta dur a terme investigacions rigoroses i actuacions valentes, fins a les manifestacions per part d’agents contra representants electes.

Al fil de l’actualitat, podem debatre de forma complexa si els sindicats policials haurien de convocar manifestacions exigint els seus drets o sota una pretesa dignificació de la seva imatge, però el que sens dubte va massa lluny és que funcionaris dels propis cossos pretenguin influenciar les decisions polítiques. Exemples n’hi han un munt; des de la gestió del cas Ester Quintana, amb múltiples versions dels fets –per acabar sense esclarir qui va disparar–, fins als nombrosos conflictes de la Guàrdia Urbana de Barcelona en l’assumpte dels manters.

Les víctimes al final sempre son les mateixes; es troben a baix a l’esquerra, mentre la nul·la cultura correctiva respecte les actuacions policials, ens brinda imatges de polítics fent de funambulistes entre el que és just i reclama la ciutadania, o tancar files amb els pretesos “lobbys” policials. Poques vegades però, en sorgeixen processos d’investigació transparents, on la justícia faci una bona feina, depuri responsabilitats i s’assumeixin les conseqüències. De puntetes i per la porta del darrera.

Tot plegat em recorda a un professor de la universitat, avui Comissionat de Seguretat de Barcelona, que feia un anàlisi sociològic dels cossos policials; en tant que subsistemes amb certa autonomia i interessos propis, francament difícils de governar. Un anàlisi fonamental per a treballar la paciència d’un ampli electorat d’esquerres, alçant-se les mans al cap davant d’alguns desgavells policials.

Molt didàctica també aquella 5ª temporada de la mítica The Wire, amb el detectiu Mc Nulty inventant crims inversemblants per esgarrapar hores extra, un (no tant) ingenu periodista reproduint al detall les mentides policials sense contrastar i l’Alcalde Carcetti, en caiguda lliure per la suposada inseguretat regnant, sotmès als improperis del primer i concedint-li les demandes sense parpellejar. Voilà.

I és així, sovint alguns cossos pretenen ser un lobby de la política, i ningú s’atreveix a negar tal benefici als qui son una font d’informació fonamental per a la premsa diària o, als qui proporcionen els mitjans als jutges per a investigar tot crim, a manca d’una Policia Judicial autònoma. Clareja que no és poc, doncs amb una taxa prop del 0’5%, l’Estat espanyol és el quart país de l’entorn europeu amb més policies per habitant, comptant amb gairebé 2.000 cossos diferents, amb les seves singularitats pròpies.

Mentrestant, uns pocs agents pretenen gairebé auto erigir-se en una sort de quart poder de l’Estat, reivindicant-se contra “les pressions polítiques”. Com si dur placa i pistola no vingués acompanyat del deure de sotmetre's a la crítica social i dels representants electes democràticament. Hem d’anar en sentit contrari, doncs el que cal no és menys control de la seva actuació, sinó molt més.

En definitiva, per avançar cal trencar amb la vella premissa de Loïc Wacquant en que els governs progressistes gestionen l’educació i la sanitat amb la mà esquerra, i la seguretat i l’ordre públic amb la mà dreta. Calen reformes estructurals, un model valent cap a una cultura policial basada en els drets de la gent, on els cossos i sindicats acceptin més la crítica i per damunt de tot, acceptin la feina de les organitzacions socials que pugnen per una policia més transparent, doncs no és contra les “pomes podrides”, que també, però no només.

El debat sobre el model policial i la seva ingerència a la política quotidiana està sobre la taula, i és un fet que ens hauria de preocupar a tots/es, des de la ciutadania fins als partits polítics. Des del que te a veure amb la persecució de les males praxis; en que sovint un corporativisme exacerbat dificulta dur a terme investigacions rigoroses i actuacions valentes, fins a les manifestacions per part d’agents contra representants electes.

Al fil de l’actualitat, podem debatre de forma complexa si els sindicats policials haurien de convocar manifestacions exigint els seus drets o sota una pretesa dignificació de la seva imatge, però el que sens dubte va massa lluny és que funcionaris dels propis cossos pretenguin influenciar les decisions polítiques. Exemples n’hi han un munt; des de la gestió del cas Ester Quintana, amb múltiples versions dels fets –per acabar sense esclarir qui va disparar–, fins als nombrosos conflictes de la Guàrdia Urbana de Barcelona en l’assumpte dels manters.