Pro o contra el lliure comerç? Alemanya és la principal culpable

La majoria de la gent entén que els Tractats de Lliure Comerç signifiquen una pèrdua de capacitat reguladora de les nostres democràcies. D'altra banda, la majoria d'economistes els defensen per promoure la innovació i el creixement econòmic. Argumenten que cada país hauria especialitzar-se en produir el que fa millor i el món se'n beneficiaria perquè tothom seria més productiu.

El lliure comerç és sagrat pels economistes liberals. Si un critica el lliure comerç se'l caracteritza com a “bàrbar proteccionista”, com diu Krugman. No obstant això, la defensa del lliure comerç es basa en una obra que té més de 200 anys de l'economista anglès David Ricardo. En aquella època, els economistes entenien que els països s'enfrontaven a situacions en què altres països eren més productius en la producció de tots o gairebé tots els productes comerciables internacionalment. Per compensar aquests avantatges absoluts de les altres economies, el país menys productiu havia de convertir-se en proteccionista, perquè els seus productors poguessin sobreviure.

Ricardo no hi estava d'acord. Ell va establir el famós principi que deia que el que importa no és l'avantatge en productivitat absolut, sinó l'avantatge comparatiu. Segons Ricardo si un país és particularment bo produint sabates i un altre és bo produint roba, serà beneficiós per als dos que cadascun s'especialitzi en el producte que fa de forma més productiva i comerciar entre ells aquests dos productes. Tots dos han d'especialitzar-se per optimitzar el resultat final global.

Aquest exemple ja mostra el poc realista que era la idea de Ricardo. Pressuposa que el productor de sabates està produint al màxim de la seva capacitat i ha de triar entre produir sabates de forma molt productiva o produir roba de forma menys productiva. Però no hi ha economies que funcionin al màxim de la seva capacitat.

Qualsevol economia que tingui un avantatge absolut en la producció de diferents productes dels produirà –o els hauria produir– fins a esgotar la seva capacitat. La teoria neoclàssica suposa per tant que les forces productives estan sempre òptimament distribuïdes i que la possibilitat d'expandir la capacitat productiva no existeix.

Òbviament, això és absurd. Les economies es troben sistemàticament infrautilitzades, i no cal esmentar que el desenvolupament i el creixement econòmic fan augmentar la capacitat productiva. Sembla difícil que cap persona raonable pugui negar aquests dos fets.

La teoria de Ricardo també afirma que en tots els països, en situació de plena ocupació. la remuneració dels treballadors reflecteix les situacions d'escassetat dels factors capital i treball en aquest país. Aquesta també és una suposició heroica. Per al comerç internacional els salaris nominals són crucials ja que, al costat dels tipus de canvi, s'estableixen els preus dels productes comerciables internacionalment.

Però què passa si les taxes d'inflació divergeixen entre els diferents països? En aquest cas hi ha d'haver algun mecanisme que serveixi per requilibrar aquestes divergències en preus i salaris (calculats en divisa internacional). El tipus de canvi entre diferents divises pot actuar com a tal mecanisme. Però la realitat és que no funciona. En el món actual en realitat les divises són un camp d'especulació.

Amb el pas del temps les divises han agafat direccions contràries a les que haurien  d'haver pres per compensar aquests desequilibris a mesura que els especuladors s'han dedicat a explotar els diferencials de tipus de canvi i de tipus d'interès. Per tant, no és veritat que els nivells salarials avui dia puguin donar-nos una indicació de la disponibilitat de capital i treball, de manera que podríem dir que tampoc hi ha base científica que justifiqui el lliure comerç com a mecanisme regulador dels preus d'aquests dos factors.

Però això no és tot. Els economistes neoclàssics argumenten que la inversió directa dels productors pertanyents a països d'alta productivitat en països amb baixa productivitat ve determinada per la ràtio entre costos laborals i costos del capital. Això vol dir a la pràctica que quan un productor de telèfons mòbils que produeix al seu propi país amb una tecnologia que necessita d'una alta intensitat del factor capital desplaça la seva producció per exemple a la Xina, on els salaris són més baixos, aquest productor canviarà de tecnologia i aplicarà una altra molt més intensiva en treball, reduint la intensitat de l'ús del capital, amb l'objectiu de maximitzar el benefici.

Això no pot ser pres seriosament. De fet és ridícul. Això vol dir que deixaran d'utilitzar la seva tecnologia més avançada (de la qual disposen lliurement) per utilitzar una altra menys eficient. La teoria neoclàssica de l'equilibri afirma que les empreses, per tant, no faran cap benefici extraordinari del seu poder de mercat quan portin la producció a la Xina.

Això voldria dir que aquesta empresa rebutjaria fer servir aquesta millor tecnologia de què disposa i que li podria generar beneficis extraordinaris i produiria els telèfons mòbils a la Xina amb una pitjor tecnologia que faci possible la producció amb els mateixos costos, i per tant el mateix preu i mateixos beneficis que anteriorment. Segons aquesta teoria els emprenedors renuncien als beneficis que podrien fer si combinaran l'alta productivitat occidental amb els costos salarials baixos de la Xina.

Si ho fessin podrien reduir els costos laborals i incrementar els seus beneficis de forma tremenda. Però els emprenedors no aprofitaran aquesta oportunitat de fer diners perquè la teoria els diu que no poden considerar-se els beneficis extres provinents de les rendes de monopoli. De fet, avui dia la inversió estrangera directa té efectes potentíssims sobre el comerç internacional. Per exemple, el comerç amb la Xina no pot comparar-se amb el comerç internacional entre països occidentals.

El comerç internacional xinès consisteix en grans empreses occidentals situades a la Xina, exportant els mateixos països d'origen. S'ha calculat que al voltant del 60-70% del total de les exportacions xineses no són exportades per empreses xineses sinó exportades per empreses occidentals subcontractades. Això prova que la justificació teòrica anterior que suposa que la tecnologia s'adapta a la combinació capital-treball de tal país no aguanta de peu, de fet no té ni cap ni peus.

Com a conclusió, la totalitat de la ideologia del lliure comerç està basada en una teoria que no és només poc realista, sinó que és errònia. Conseqüentment, el comerç internacional pot tornar-se lliure, però no està clar que sigui eficient. No obstant això, en les negociacions de lliure comerç (i també amb el TTIP i el CETA), llibertat i eficiència es consideren idèntiques o vistes com a semblants l'una amb l'altra.

No sabem si la liberalització del comerç és eficient. Però sí que sabem bé que la idea que tota interferència en el comerç internacional és perjudicial i ineficient és clarament errònia. Per exemple, un país que es protegeix a si mateix contra les importacions massives d'un altre país en què companyies monopolistes fan grans beneficis i combinen alta productivitat amb baixos salaris no ha de ser condemnat. Mesures proteccionistes contra aquestes pràctiques poden de fet millorar l'estat del benestar de tot el món perquè eviten que les empreses monopolistes danyin o destrueixin altres empreses sanes.

Pitjor que tot això que ja s'ha dit fins ara és que alguns països, de manera purament mercantilista, s'esforcen per exportar més del que importen. Aquest fenomen es diu “desequilibri global” en el camp de la macroeconomia, i se situa en agut contrast amb la doctrina del lliure comerç. Alemanya és la culpable més gran en aquest tema a tot el món. En el moment actual per determinar l'èxit o el fracàs que el comerç internacional aporta als països que participen, els superàvits i els dèficits s'han tornat més importants que els efectes en la productivitat de la liberalització del comerç.

Però en realitat, una vegada que un país genera superàvits de forma creixent i estable, no queden incentius per als possibles socis comercials d'aquest país per concloure un acord comercial amb aquest país que defensa aquests superàvits comercials.

Ni les fluctuacions brusques en els tipus de canvi, ni la inversió internacional directa, ni el dúmping salarial o les conseqüències socials del comerç són l'objecte de la ideologia del lliure comerç. Els polítics procomerç internacional fan els seus judicis sobre la base d'una doctrina que no té res a veure amb el món real. Avui dia, intentar conduir les polítiques comercials i els fluxos de comerç és com intentar reparar un cotxe amb eines de reparar rellotges. El que l'economia global necessita més que un debat doctrinari sobre el comerç internacional és un sistema monetari que eviti que els països individuals acumulin avantatges injustificades prolongadament en el temps a través del dúmping salarial o de mesures similars.

La majoria de la gent entén que els Tractats de Lliure Comerç signifiquen una pèrdua de capacitat reguladora de les nostres democràcies. D'altra banda, la majoria d'economistes els defensen per promoure la innovació i el creixement econòmic. Argumenten que cada país hauria especialitzar-se en produir el que fa millor i el món se'n beneficiaria perquè tothom seria més productiu.

El lliure comerç és sagrat pels economistes liberals. Si un critica el lliure comerç se'l caracteritza com a “bàrbar proteccionista”, com diu Krugman. No obstant això, la defensa del lliure comerç es basa en una obra que té més de 200 anys de l'economista anglès David Ricardo. En aquella època, els economistes entenien que els països s'enfrontaven a situacions en què altres països eren més productius en la producció de tots o gairebé tots els productes comerciables internacionalment. Per compensar aquests avantatges absoluts de les altres economies, el país menys productiu havia de convertir-se en proteccionista, perquè els seus productors poguessin sobreviure.