El procés en un cul de sac

En les darreres 48 hores el procés de sobirania de Catalunya ha evidenciat que es troba en un cul de sac i que cal gestionar políticament la sortida per evitar la frustració d’una part important de la ciutadania.

El govern de l’estat espanyol, per una banda, continua en un immobilisme queixós que no accepta que a Catalunya hi ha una majoria social que vol ser actor principal i decidir el futur polític del nostre país per la vida democràtica. Aquest immobilisme es va escenificar el passat 25 de febrer amb una resolució del Tribunal Constitucional que declara il·legal la convocatòria del procés participatiu del 9N. Un gran disbarat. Ningú pot il·legalitzar una de les majors mobilitzacions viscudes mai a Catalunya. Ningú podrà anular, per cap de les vies, la meva expressió amb un sí/no el passat 9 de novembre. Ara, el Tribunal Constitucional ens diu que dos dels articles de la Llei de Consultes i el decret de convocatòria són il·legals, perquè es pretenia fer un referèndum i aquesta és una competència exclusiva de l’estat que, per cert, no va voler delegar a Catalunya com es va sol·licitar en una proposició elevada al Congrés. Per altra banda, el pacte de govern entre CiU i ERC es troba també en una situació d’unilateralitat sense mandat democràtic per part dels i les catalanes, que l’únic que fa és allunyar una part dels defensors del dret a decidir i empetitir l’element més interessant de tot el procés: la seva amplíssima majoria social i política. Un clar exemple d’això és que, 24 hores més tard de la resolució del TC, el 26 de febrer, el Consell de Garanties Estatutàries hagi declarat anticonstitucionals les “estructures d’estat” acordades en la Llei de Mesures Fiscals i Financeres.

Així doncs, entre l’immobilisme dels uns i la unilateralitat dels altres, ens veiem abocats a un cul de sac de difícil gestió, que tapa el necessari debat social i democràtic que hom requereix a Catalunya. Les elevades xifres d’atur, els 50.000 nens en situació de malnutrició, les retallades i privatitzacions del sistema sanitari català, el frau fiscal massiu de la família Pujol o la voluntat de CiU d’injectar més de mil tres-cents milions d’euros a les empreses dels seus amics amb el Pla Juncker, ens presenten un panorama polític i social altament preocupant.

Què podem fer per sortir d’aquest cul de sac? Hi ha tres elements que caldria prioritzar políticament per part de les forces catalanes que defensem la radicalitat democràtica i la centralitat de la classe treballadora en aquest procés: primer, cal acumular forces amb la resta de pobles de l’estat i la resta de forces polítiques que, aquí i allà, defensem la radicalitat democràtica com a via de solució als conflictes territorials que avui presenta l’estat espanyol. La Constitució Espanyola ja no és, ni pot ser, una solució als conflictes democràtics i territorials de l’estat perquè s’ha convertit en una gàbia de la qual té el cadenat un bipartidisme que ens vol ofegar. Catalunya no està sola en l’atac que rebem per part del govern centralista i antidemocràtic del PP. Som l’ase dels seus cops i on més s’evidencia aquesta cultura retrògrada, certament, però no som únics. L’estat també ha atacat lleis aprovades per la legítima majoria parlamentària a Andalusia, Canàries o el País Basc. L’acumulació de forces de les classes populars coordinades al conjunt de l’estat ens atorga una força indescriptible. Segon, cal buscar complicitats amb la resta de pobles europeus que també estan patint la voracitat capitalista de la Unió Europea i les seves eines ideològiques. Podrem sortir de l’actual atzucac quan desmuntem una UE pensada només pels grans estats agenollats davant dels interessos dels Mercats i d’esquena als pobles i nacions que conformen l’Europa dels treballadors. I tercer, no hem de donar la consulta legal, amb garanties democràtiques i vinculant, per amortitzada. Cal fer la consulta. Una consulta que expressi un mandat democràtic del conjunt del poble, i aquesta consulta no són unes eleccions plebiscitàries perquè això torna a empetitir el dret a l’autodeterminació. Tenim molta feina per fer. Hem de canviar el ‘tenim pressa’ pel ‘tenim força’ perquè això ens fa imbatibles.

En les darreres 48 hores el procés de sobirania de Catalunya ha evidenciat que es troba en un cul de sac i que cal gestionar políticament la sortida per evitar la frustració d’una part important de la ciutadania.

El govern de l’estat espanyol, per una banda, continua en un immobilisme queixós que no accepta que a Catalunya hi ha una majoria social que vol ser actor principal i decidir el futur polític del nostre país per la vida democràtica. Aquest immobilisme es va escenificar el passat 25 de febrer amb una resolució del Tribunal Constitucional que declara il·legal la convocatòria del procés participatiu del 9N. Un gran disbarat. Ningú pot il·legalitzar una de les majors mobilitzacions viscudes mai a Catalunya. Ningú podrà anular, per cap de les vies, la meva expressió amb un sí/no el passat 9 de novembre. Ara, el Tribunal Constitucional ens diu que dos dels articles de la Llei de Consultes i el decret de convocatòria són il·legals, perquè es pretenia fer un referèndum i aquesta és una competència exclusiva de l’estat que, per cert, no va voler delegar a Catalunya com es va sol·licitar en una proposició elevada al Congrés. Per altra banda, el pacte de govern entre CiU i ERC es troba també en una situació d’unilateralitat sense mandat democràtic per part dels i les catalanes, que l’únic que fa és allunyar una part dels defensors del dret a decidir i empetitir l’element més interessant de tot el procés: la seva amplíssima majoria social i política. Un clar exemple d’això és que, 24 hores més tard de la resolució del TC, el 26 de febrer, el Consell de Garanties Estatutàries hagi declarat anticonstitucionals les “estructures d’estat” acordades en la Llei de Mesures Fiscals i Financeres.