El quilo de dona morta va barat

El tractament que dóna la justícia al problema de la violència de gènere, sovint sembla el que donen els metges a diverses malalties incurables. Més enllà de la xerrameca, la pràctica demostra que pensen que no s'hi pot fer res. El quilo de dona morta va barat. I trenca la famosa teoria del mort en la distància: La percepció de la perillositat d'una mort no natural disminueix en relació directa a la distància. Aquí no.

M'agradaria saber què es fa a països del nostre entorn. I com les lleis estan organitzades. De tota manera, és difícil pensar que puguin estar pitjor que aquí. Ser dona, encara avui en dia, és ser ciutadana de segona en molts casos: drets laborals, drets socials, consideració professional, retribució salarial… Però n'hi ha un en què, a més a més, ets ciutadana de tercera: Et poden matar amb una tranquil·litat esfereïdora.

No es tracta de tornar a fer una reflexió sobre la qüestió. Ja se n'han fet i se'n fan milers cada cop que passa una desgràcia, cada vegada que hi ha una jornada reivindicativa, etc. etc. És obvi que no serveix de gaire res perquè els homes continuen assassinant les dones i el procediment de la justícia, no solament és ineficaç sinó que escarneix el sofriment d'aquestes persones. En una informació de Tele 5, fa poc, es tenia la barra de dir el mateix de sempre: Cal, per damunt de tot, denunciar a la policia el maltractador. I assenyalaven que, segons fonts de la justícia, de les últimes morts per violència de gènere, de cada deu “només” sis havien denunciat.

A veure si ho entenem o és que som imbècils: T'estan dient indirectament que denunciar no serveix per evitar que et matin. Cal denunciar? Sí. Cal que a més a més de denunciar, no et matin? Seria força desitjable. Diuen: No podem posar un policia a cada casa d'una maltractada per si de cas. No és resposta. És obvi. No em diguis això, digue'm una altra cosa perquè si no, pensaré que et fa mandra trobar una solució i no t'activaràs fins que un descervellat mati la teva filla. Un exemple? Molt fàcil: Fa riure de dolor la famosa mesura de l'allunyament, una mesura del segle XIX.

No solament no serveix de res, al contrari, l'“allunyat” s'acosta quan li dóna la gana i a més a més, està molt enfadat. El resultat és que, segons com es miri, una ordre d'allunyament pot ser pitjor. Segons com es miri, amb una ordre d'allunyament guanyes que et matin, tal com es demostra contínuament. Per tant, callo i no denuncio. ¿I els famosos collarets que controlen si t'acostes o no a l'àrea d'on t'han condemnat a mantenir-te lluny? Resulta que repugna a molts “bonistes” que aquestes persones vagin marcades pel carrer, amb els xips localitzadors enganxats al turmell. Per una altra banda, la justícia al·lega que qui ho d'implementar és la policia. I la policia diu que és car i que a més, s'espatllen.

O sigui, que la cibersocietat del segle XXI m'està venent que no s'hi pot fer res, mai? Ni tan sols en els casos de gent condemnada a l'allunyament? El resultat són dones mortes que “havien denunciat”. Els maltractadors són malalts? Sí. Però perquè la nostra societat és malalta. I en el cas de molts homes, molt malalta, ja que és plena d'éssers immadurs incapaços de gestionar el seu fracàs personal. I peten per la via més fàcil, que és maltractar dones, fills, el que hi hagi pel mig.

Sap greu, però s'imposa l'autodefensa. Els hem de perdonar? No. Perquè et maten. El missatge és clar: Dones maltractades, després d'haver fet condemnar el vostre maltractador a la pena d'allunyament, foteu el camp corrents. No us en refieu. L'estadística va en contra vostra. “Autoallunyeu-vos”, feu un curs de defensa personal, si voleu, però sobretot, foteu el camp. I si us quedeu, recordeu-ho: L'estadística va en contra vostra.

El tractament que dóna la justícia al problema de la violència de gènere, sovint sembla el que donen els metges a diverses malalties incurables. Més enllà de la xerrameca, la pràctica demostra que pensen que no s'hi pot fer res. El quilo de dona morta va barat. I trenca la famosa teoria del mort en la distància: La percepció de la perillositat d'una mort no natural disminueix en relació directa a la distància. Aquí no.

M'agradaria saber què es fa a països del nostre entorn. I com les lleis estan organitzades. De tota manera, és difícil pensar que puguin estar pitjor que aquí. Ser dona, encara avui en dia, és ser ciutadana de segona en molts casos: drets laborals, drets socials, consideració professional, retribució salarial… Però n'hi ha un en què, a més a més, ets ciutadana de tercera: Et poden matar amb una tranquil·litat esfereïdora.