Racisme institucional: al carrer i al jutjat

El racisme institucional existeix aquí i ara. És un racisme no declarat explícitament, encobert, que és exercit directament per l’Estat i les seves institucions però de forma velada. És un racisme trampós i, per tant, covard, que s’exerceix a través de pràctiques que discriminen i inferioritzen als ciutadans depenent del seu origen ètnic o color de pell però que intenten amagar la seva essència discriminadora amb altres suposats objectius i finalitats, habitualment apel·lant a l’ordre i a la seguretat.

Racisme institucional és no complir els mandats que obliguen als jutges i als fiscals a reforçar el dret a tutela judicial efectiva quan un ciutadà denuncia haver patit algun tipus d’agressió per part d’un agent de l’autoritat. L'experiència ens demostra que l’estament judicial actua oposadament a aquest mandat, aplicant la mal anomenada presumpció de veracitat davant les versions policials i una no declarada, però molt vigent, presumpció de culpabilitat davant les víctimes que acostumen a veure’s acusades pels agents d’acord amb atestats infestats de mentides i confeccionats per a encobrir precisament l’actuació policial irregular, el que possibilita els abusos d’autoritat i l’exercici il·legítim de violència, que són també racisme institucional.

Recentment, però, s’ha donat una noticia extraordinària. Un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha estat condemnat per un delicte de lesions a un any de presó per haver agredit gratuïtament a un veí bengalí de la nostra ciutat. La sentència estableix com a fets provats que la patrulla el va aturar a prop de la parada de metro de Liceu, li varen demanar la documentació i com que no la portava a sobre el van traslladar a comissaria, sent allà on l’agent li va propinar un cop de puny que li va trencar la mandíbula. L’autor de l’agressió va intentar encobrir l’acció ocultant la intervenció policial, no registrant-la al llibre d'entrada de la comissaria i establint en el seu full d’activitats que estava patrullant pel Parc de la Ciutadella en el moment en que les càmeres de comissaria i el GPS del vehicle policial estableixen que es trobava a comissaria amb la víctima.

En aquest cas l’agressió no ha quedat impune perquè hi ha hagut una associació al costat de la víctima. Fins i tot la sentència reconeix la tasca de l'acusació particular i la seva determinació. Sense la presència de SOS Racisme el procediment judicial mai hagués estat reobert (evidentment es va arxivar en un primer moment). No s’hagués portat a terme una instrucció exhaustiva, ja que va ser l’acusació particular qui va instar repetidament a practicar una investigació detallada dels fets, tot i l’oposició frontal de la jutgessa d’instrucció que va arribar a acusar a la víctima i al seu advocat -jo mateix- de denunciar per algun motiu d’estrangeria.

Ara bé, tot i que la resolució reconeix el deplorable acte perpetrat per l’agent i estableix que no hi ha hipòtesi alternativa raonable que expliqui com pot ser que algú entri a comissaria sa i minuts després es trobi a l’hospital amb la boca partida (la defensa de l’agent va tornar a intentar sembrar el dubte de que des de SOS Racisme manipulem a la gent perquè es parteixi la cara i després denunciï a la policia), la sentència queda lluny de configurar-se com un acte complet de rescabalamiento de la víctima. No reconeix que l’agressió va suposar també un atemptat contra la integritat moral de la víctima, ni que la conducta es va veure agreujada pel fet de que el seu autor es prevalgués de la condició de funcionari públic per a perpetrar-la, ni que ho fes per motius racistes. La resolució estableix que no es pot pretendre definir tota agressió contra un estranger com un acte racista, obviant l’evidència: el policia sap que per ser precisament la víctima estrangera l’actuació policial tindrà una justificació més senzilla, la capacitat de la víctima per a denunciar es veurà minvada i que els tribunals tendiran a creure la versió d’un agent de policia que la d’un estranger sense papers. I en aquesta inferiorització de la víctima és on resideix el racisme. La falta d’agreujants ha permès imposar una condemna no superior a dos anys, el que comportarà una més que probable suspensió de condemna.

De racisme institucional malauradament en tenim exemples ben propers. Dirigeixin les seves mirades cap als interns dels CIE, cap als seus veïns aturats per la policia pel simple fet de no ser blancs, cap als venedors ambulants agredits i criminalitzats i, en definitiva, cap a totes aquelles víctimes d’abús policial a les que les hi són arxivades les denuncies i que han d’enfrontar atestats policials plens de mentides que només en comptades ocasions queden al descobert.

El racisme institucional existeix aquí i ara. És un racisme no declarat explícitament, encobert, que és exercit directament per l’Estat i les seves institucions però de forma velada. És un racisme trampós i, per tant, covard, que s’exerceix a través de pràctiques que discriminen i inferioritzen als ciutadans depenent del seu origen ètnic o color de pell però que intenten amagar la seva essència discriminadora amb altres suposats objectius i finalitats, habitualment apel·lant a l’ordre i a la seguretat.

Racisme institucional és no complir els mandats que obliguen als jutges i als fiscals a reforçar el dret a tutela judicial efectiva quan un ciutadà denuncia haver patit algun tipus d’agressió per part d’un agent de l’autoritat. L'experiència ens demostra que l’estament judicial actua oposadament a aquest mandat, aplicant la mal anomenada presumpció de veracitat davant les versions policials i una no declarada, però molt vigent, presumpció de culpabilitat davant les víctimes que acostumen a veure’s acusades pels agents d’acord amb atestats infestats de mentides i confeccionats per a encobrir precisament l’actuació policial irregular, el que possibilita els abusos d’autoritat i l’exercici il·legítim de violència, que són també racisme institucional.